El temps entre parèntesi

El matí al carrer és gris. Tant és si avui el cel és blau o si fa roina. És gris, al mig d’aquesta pandèmia i d’aquest confinament. Asseguda al sofà tanco els ulls i faig el recorregut que tantes vegades he fet caminant, pel mig dels camps. Amb el fred de l’hivern, la punta del nas glaçada i la gebrada embellint les herbes. A la primavera, quan només respirar la flaira de la terra humida ja m’enlairo en una espiral d’eufòria. A l’estiu, suant, caminant ràpid per escapolir-me del sol. A la tardor, quan els colors m’arrosseguen al seu món de mort i renaixença. Les parpelles closes, concentrada, els peus descansant sobre un coixí, inicio el recorregut...

Aparco el cotxe al final del carrer de sempre, a l’ombra, als afores del poble. Començo a caminar, no porto mòbil, només les claus del cotxe i la càmera a les butxaques. Primer hi ha un tram de vorera, a un cantó les cases i a l’altre la riereta que sol estar seca als estius. Noto l’escalfor del sol a la pell de la cara, trenta de març, encara vaig amb màniga llarga. L’aroma de les herbes que broten esquerdant la terra m’acaricia el nas; ensumo la saba nova dels plataners, la humitat de la llera de la riera, les flors de les pruneres bordes.

Al cap de deu minuts de trepitjar ciment, giro a la dreta pel camí que transcorre entre pollancres. A un cantó un camp de blat, verd rabiós. A l’altre cantó un camp llaurat, amb alguns citrons i tot de pardals que hi busquen llavors i insectes. Deixo la primera casa de pagès a l’esquerra. El presseguer que fa uns dies era florit ara té préssecs petits, joies vellutades. Les dues figueres de més endavant ja treuen fulles que perfumen el meu alè.

Torno a girar a l’esquerra, el camí està aixaragallat i haig de mirar on poso els peus, la fressa de les meves passes se suma al concert d’insectes i ocells. Sento cantar unes caderneres, deuen ser a una colònia de cardots que hi ha a prop. Ara, a la dreta, tinc una casa de pagès habitada per tot d’immigrants africans, tenen quatre o cinc cotxes aparcats al pati. Se sent com canta el gall i les gallines esvalotades. Tota la casa és una illa de pedres antigues en mig d’un mar de roselles que es mouen en suaus onades coronades de tremolosos pètals vermells.

M’aturo, faig alguna fotografia, també al bardissar de l’altre cantó, on hi ha teranyines i petites veròniques que taquen el terra de blau. Continuo caminant, fa pujada, fins a la carena que transcorre amb camps a cada cantó. Quan arribo a dalt de tot, la visió és un tapís de quadres de diferents verds i algun groc i vermell de tant en tant. Passa algú caminant també. M’aturo de nou. Recupero l’alè, la mirada tèbia.

I després continuo, ara sóc al punt més allunyat del cotxe. A un cantó i a l’altre em trobo citrons florits amb la seva olor que em recorda a la mel, alguna fumària esquitxant de rosa el verd viu dels brots nous, el groc alegre dels lletsons. Veig alguns cargols morts, bovers i vinyales, només la closca amb la seva espiral perfecta.

Si aixeco més la vista observo una part del poble, després dels camps de blat, amb el Montseny blavós al darrera de tot. I si miro a l’altre cantó, tinc la catifa apedaçada dels diferents cultius, amb el perfil de Montserrat i la Mola retallats sobre un cel blau elèctric en el que suren quatre manyocs de cotó blanc. Em costa respirar, les passes són ràpides, noto el clatell humit.

Passo per davant de l’om que resisteix a les plagues al peu del camí, intento retratar una papallona blanca que no s’està quieta, saludo a un parell de caminants que em venen de cara, per fi puc retratar les marietes que mengen pugons sobre una fulla de malva. No fa vent però de tant en tant l’aire m’aixeca el serrell i em refresca el front. Agafo un parell de blaves flors de borratja, d’una mota que està una mica allunyada del camí, no sigui que s’hi hagi pixat algun gos, i les mastego; no tenen gaire gust però em porta records de quan ho fèiem de petits amb els meus germans.

Fins que arribo a la baixada que em portarà de nou al barri on he deixat el cotxe. Passo per davant la casa de pagès més antiga del poble, amb les seves dues torres de defensa i una finestra gòtica preciosa; al pati un gos em borda marcant el seu territori. Uns metres més enllà hi ha el safareig on de vegades posem barquetes a navegar fetes amb les fulles de les canyes. L’arç blanc al que tantes fotografies he fet, ja sigui en flor, com ara, o amb els seus fruits vermells. I més camps, amb faves florides, patateres a mig créixer, un parell de roures que em taquen amb la seva ombra. Travesso de nou la riera per la qual baixa un fil d’aigua neta que campaneja alegre. I al cotxe de nou. Una caminada més. Obro els ulls. Sofà. Hi tornaré. Hi tornarem tots, els que quedem.