Som joves, encara

(Això és com una segona part de l'"Encara som joves")

La Marta i el David es troben just a la passarel·la que uneix un vagó amb l'altre. Ella ha avançat endavant, ell ha tirat enrere. La Marta diu que ha trucat a la seva germana i li ha dit que ja hi anirà per la tarda, que se li ha girat feina. El David diu que ha ajornat la reunió per dilluns, de tota manera el problema que havien de tractar no té solució per molta corbata de la sort que porti. I es miren, aturats entre els dos vagons, el soroll ensordidor del tren menjant-se les vies, la inestabilitat de la passera, l'olor de zotal que els ha seguit fins aquí. I es somriuen, i diu el David "Som joves, encara" i tot i haver canviat la paraula de posició, l'efecte és el mateix i la Marta li diu que deixi de dir ximpleries. Són ells, només ells, sense el vestit del temps. Són els ells de fa vint anys i són els ells d'aquí vint anys.
I ara sí, ara ve l'abraçada de veritat, l'encastament d'un cos en l'altre, tot i el maletí que ell porta a la mà dreta i la bossa que ella porta a la ma esquerra. Una abraçada que els hi barreja els pulmons i ja no saben de qui és l'aire que respiren. Una abraçada en la que els cors es comuniquen en un Morse antic i aliè als cervells d'aquest parell.
Per fi les boques es busquen, els petons són primer petits, com amb por de fer-se mal i van creixent a mesura que els cors han deixat el Morse per passar a tocar el bombo com a Calanda per Setmana Santa. La llengua de la Marta, més decidida, entra a la boca del David i rellisca amb la saliva que ell no té temps d'empassar-se perquè necessita tota la gola per respirar.
Són conscients de la inestabilitat de la seva posició, de les accelerades i frenades del tren, de que pot venir algú en qualsevol moment, però no són capaços de separar-se, tenen por que si ho fan la desídia els torni a vèncer, que la por de patir sigui més gran que el desig.
No hi ha temps ara, ni lloc. Són passió que crema, les cames entortolligades, els llavis que els hi couen per la intensitat dels petons, els mugrons de la Marta adolorits de tan durs, el penis del David mullant els calçotets i els pantalons de l'excitació.
Pantejant, la Marta proposa baixar del tren, ell diu que sí, no miren ni a quina estació baixen, són a l'aire lliure això sí, fa sol i el mar és a uns cinquanta metres d'ells. Caminen agafats de la mà fins a la platja. El David li pregunta si ella ho ha fet mai a la platja, ella diu que sí, un parell de vegades. Ell diu que potser millor anar a un hotel, però els dos saben que buscar un hotel farà que es tornin a fer enrere. Deixen la bossa i el maletí al costat d'una roca i s'asseuen a la sorra. El mar no es mou, se'ls mira encuriosit, ni onades hi ha, el silenci paralitza cada gra de sorra. No es veu ningú més, encara és hivern.
La Marta es treu les botes, les mitges i les calces, sense arremangar-se la faldilla i s'estira completament sobre la sorra. Ell s'abaixa la cremallera dels pantalons. No poden evitar riure, tant de temps desitjant cardar i ara ho faran de qualsevol manera, com adolescents.
El David es posa damunt d'ella, li separa les cames amb les seves, li arremanga la faldilla. Es besen de nou, mentre ell entra en ella i es comencen a ondular com les onades que avui no hi ha. Onades primer petites i compassades, després més grans, fins i tot violentes, una rere l'altra, cada vegada més ràpides, fins que tots dos criden i ella li esgarrapa l'esquena per sota la camisa i ell li mossega el coll just allà on es junta amb la clavícula. Onades que reventen en escuma i mel i que fan que els grans de sorra arribin a tots els racons del seu cos.
La vida somriu, mira per on, quan ja els donava per perduts, han tingut forces per lluitar, però ja n'hi ha prou. Apareixen un parell d'adolescents amb una pilota i comencen a jugar. La Marta i el David s'incorporen i es posen bé la roba. A l'estació, un tren fa sonar la bocina, que espanta un parell de gavines que surten volant d'un penyasegat proper. El seu vol, ras damunt el mar, atrapa les mirades de tots dos. Ara no saben què dir. Què més dir. Ell li voldria preguntar si li ha agradat. Ella voldria saber si ell ha gaudit. Fins que el David reb una pilotada al clatell i tos dos esclaten en rialles que els fan tant de bé com els orgasmes de fa uns minuts.
Potser quedaran per a la setmana que ve, o l'altra, o d'aquí un any, o...