MISTERI A L'ERMITA (2ª part) Relat escrit a 8 mans -Mena, Akeron,deòmises,rnbonet-. I il·lustrat a 4 mans -brins i jo mateix-

I com nosaltres, d'heràldica nissaga -camp de guls i a sobre lleó rampant daurat- ens rebaixarem a la mísera plebe?- continuà emprenyat l'Ataülfet.

Emperò la Polita, que a més a més de preparar sopes d'alga guaridora, era versada en arts nigromàntiques i de vegades podia endevinar el pensament mirant de fit a fit, el calà de seguida. Fent-se la llonguis, demanà amb veu capciosa, al temps que mostrava un entecuix d'allò més temptador:

-Seria tan amable vuesa mercè d'explicar-nos com és l'escut familiar? L'he vist allà a la paret de l'ermita, però no recorde bé. Com que està mig borrat...

Una vegada escoltada la descripció que el voyeur va fer-li amb ets i uts de tots dos elements de l'escut pairal, la nostra Polita contraatacà:

- Mire vuesa mercè...! Jo no sóc qui per donar-li lliçons a vuesa mercè, que no he anat pas a la Sorbona... He deprés a la universitat de la vida -i perdone vuesa mercè el lloc comú-. Pot consultar a qualsevol enciclopèdia, per informar-se, si no ho sap, vosté que ha anat a Oxford, del significat de GUL com fons del seu..... escut nobiliari! Sang, sacrificis! Sacrificis i sang dels esclaus, dels treballadors de les finques i possessions del “tramús” avantpassat...

Aquests mots van travessar el cor d'en Dalmau, encara semiinsconscient, que estava com mig aquí mig 'allà'.

(fins aquí lo Reboli)

—Però el lleó trempat... vull dir rampant és alguna cosa que haguem de saber? —preguntà en Dalmau.

—Bé, doncs hauríem de dir que la vena sabànica o de safaris a tort i a dret ve de lluny, i un cosí molt proper, d'aquells que solen repudiar la família veritable, tenia la dèria pels elefants. No pas per l'ivori, però, sinó per les faldilles. Que una cosa duu l'altra, sembla ser... I si parlem d'un net seu, que té facilitat per disparar-se al peu, aquí deixaríem el debat. Perquè hi ha gat amagat o un cor que es desfibri bonament.
—Tieta Adelaida, no l'acabo d'entendre. A més a més, vostè feia anys i panys que no emetia ni un sol so. Miracle!

(fins aquí d.)
a href="https://subefotos.com/ver/?d9966758ac8532303154265ab03f3064o.jpg" target="_blank">

(Potser l imatge se n'ha eixit de mare. Digueu, digueu...)

Estimava tant la tieta que li semblava estar-hi parlant. Però l'Adelaida, a la residència on era a la quinta forca, no podia desaferrar-se de l'abraçada letal de la malaltia que la tenia amb la mirada perduda i la manca de veu i record i àdhuc emocions. Dalmau necessitava que aquella dona anciana estimada es reviscolés i la feia protagonista de qualsevol conversa en els seus calaixos mentals ara post-víctimes de la Amarilla Fiebre, que no ajudava gens ni mica. Va caldre una segona ració de yellowless. Dalmau va entrar en un son pregon i llavors...va veure el ser de llum!!! En el seu son el guiava i va viatjar: va ser transportat a les dues platges que faltaven: la dita de les Purgues Murgues (ple de gent fastiguejada de defecar i on cap pista es mostrava ...o seria un cagarret en forma de cigarret? No, no pas) i l'anomenada Astre Sèneca en honor a un gran pensador (allà sí: hi havia una relíquia, un floc de cabells del traspassat filòsof i que significava que 'se ne cas fas de la pista, res a fer' i Dalmau va agafar-la i va sentir, via onírica, una textura inefable que irradiava una energia que els que l'estaven mirant -germà, cosí i exjornalers- van sentir que els atreia i portava cap aquella dimensió, també). Mercès a l'efecte atracció dels cabells màgics es trobaven l'Albert, l'Ataülf, en Manfredo, la Polita, la Gustava i la Gusta en aquell indret de llums efervescents, de glamour de l'ànima. La Polita plorava d'alegria i se li van mullar les calces. Les filles, que sempre duien fang en una butxaca, van fer-n'hi unes de ceràmica i l'ésser de llum, que era una projecció holística de la part positiva del difunt Altramús Fuenxiscla, en veure-ho va posar-se a RIURE pels descosits. No podia parar. I reia tan i tan fort que aquell món es va trencar i va fer un pet com una gla i tots van descendre entre obagues i solanes fins a dalt d'un turó on, erecta i amb una campana fent-li de cervell, l'ermita els esperava.

- Hijitas, you killed really you yes killed Altramús, he not dead well dead, now yes. He va morir rient. La mort definitiva. The best muertecita!

Manfredo s'eixugava mocs d'agraïment que penjaven com candeles per posar a l'altar. La seva dona i filles eren unes crack i ell era en Barrote.

Les dues adolescents, orgulloses de la seva gesta, saltaven, saltaven, saltaven... i els mascles no podien deixar de mirar com se'ls bellugaven les rodoneses. Ataülf , emperò, va anar més lluny: se'ls va apropar i va pessigar-los els glutis. Elles van reaccionar fotent-li alhora una santa, catòlica i barrote-guónica bofetada, cosa que va ser utilíssima. Ataülf va tornar-se la seva antítesi: va agenollar-se i va orar. Després va deixar-los a tots per emprendre un camí de perdó i càstig rebotint per espais de misericòrdia.

Llevat d'Ataülf, doncs, la resta va entrar al temple. A dins, el gran Crist de plata... duia bolquers!

I jo, l'Albert, vaig saber que si els li treiem veuríem una gran cosa. I que l'herència definitiva es manifestaria. I que el meu relat acabaria i podria gaudir del que se'ns oferís en...pau?

-Normalito no this is not, JesúsyCristo con pañalitos, esto is a nonsense, nonsense, ai don't like it. -Manfredo, religiós a la seva manera i, sobretot, amant de la sensibilitat tradicional, no perdonà un Crist fent aquella poca patxoca.

-Oh, daddy, daddy!- van afegir les germanetes, cantant quasi com els de Boney M.- Look at the prominencia!

Doncs sí aquell Crist era trempat, va concloure l'Albert , segur que, d'una manera o altra, els conduïria al final de l'herència-entrellat. Amb una rialleta ofegada per la gosadia de la icona, va procedir a escriure paperets amb els noms dels presents a veure qui havia de dur a terme el destape.

-Alto!- va imposar-se Polita Barrote Gu- mis nenas esto no. Son virgencitas y celibitas. Nanai. Ellas salir de aquí ipso now.

Tant Gustava com Gusta van malmirar la seva progenitora, però van haver de marxar a un recambró on antigament les beates es reunien per distribuir menges a indigents i extraterrestres incompresos a canvi d'agraïments 'diversos'. Hi havia un banc de fusta de melis i s'hi van seure a esperar.

Quatre papers: Albert, Dalmau, Manfredo i Polita. Quina idea de bomber, pensaven els tres homes, el mateix Albert inclòs, i desitjant que li toqués a la guaridora. Com va ser.

Polita, amb un moviment experimentat i entenimentat, va descobrir l'escultura d'aquella peça de cel·lulosa.

-Fuera braguitas ridículas, qué carajo!

L'arrencà amb gràcia i amb el silenci expectatiu igual que en un teatre s'obre el teló.

-What? What esto es?????

Els ulls de Manfredo i de tots els sortien de les conques.

Aquell Crist tenia, a modus de múscul procreador masculí... una panotxa de blat de moro corsecada tot i que deixondida. Polita, sense escarafalls, anà per feina. La desenganxà i la sacsejà. Caigueren tots els grans per terra i rodolaren un xic.

-Venga, pasmaos, recoger semillas, a contarlas, hase falta contarlas, number important.

Incapaços de bellugar-se, els tres homes encara païen el que acabaven de presenciar. Hagué de cridar les filles. Entre totes tres van collir la grana.

-Twenty-dos! Número mágico, number maestro, ooooooooh ooooooooh!- i entrà en un estat de comunicació amb el més enllà nivell 22. Els ulls li van quedar en blanc i es guiaria pel Tercer Ull, el de la no-incertesa.

-Desde donde hi havia la panolla, o sea, debajo el de plata-de-imitación, contar ratxolas. Baldosas...de...barro! Son de barro, barrooooo, Barroooo...te!!!!!

Les rajoles de fang cuit i el cognom dels exjornalers s'entreteixien, s'entortolligaven, s'associaven al cent per mil. Les noies van identificar aquella argila com a butànica.

-Hijas, ahora flores y vegetales????- Manfredo les renyà, no era moment de brometes.

-Butánica, de Bután, tierras de luz y autenticidad!- el contestaren a l'uníson.

Polita barbotejà 'barro supremo, número fuerte y bajo la muerte que no es muerte sinó suerte'.

Per fi jo, Albert, vaig poder entendre-ho. Qual Indiana no Jones sinó Fuenxiscla, vaig encetar a comptar rajoles des d'on s'indicava. Curiosament s'havien adaptat a anar configurant un cercle que acabava a l'inici????

-Tú muy rapidín. Hay 22 granitos de maíz. Tirar uno sobre cada ratxola!

Així ho va fer. Cada gra picava al terra i petava passant a ser un nuvolet: una crispeta. Crist-peta. El Crist, a la 22, va petar, efectivament. Tots eren sota seu i, sense cap tro avisador, es va obrir una bretxa en ziga-zaga prou ampla per engolir-los avall, avall, avall...

Avall...cap el VERTADER REGAL.


(Imatge dels paradís aquell que...)

Avui en dia hi són, allà, i en un estat de glòria sublim. Una galeria com un budell els conduí al país d'on el barro aquell era originari. Entre muntanyes increïbles i temples de pau i saviesa i gent humil i acollidora van ser rebuts. Havien estat esperats feia qui-sap-lo. Des d'un avenc se sentí resssonar la veu d'Altramús: 'Us he alliberat de qualsevol karma'. I el seu fantasma va elevar-se tant o més que aquella panotxa del Cristo.

I relat contat aquest relat s'ha acabat. Namasté.

(Qui hi pogués viure!)



***AFEGITÓ: A saber que els $ que cada grup hereder havia de dur a l'ermita, van dur-los. De fet, eren falsos, eren més dolors que no pas dòlars.
I pel que fa a Ataülf, esdevingué màrtir a Adelaida City, Austràlia, i el seu fèretre fou traslladat a l'ermita per voluntat seva pòstuma i postumíssima. Allà els dòlars havent havien criat malvasia amb la qual van regar el taüt i així l'entrada al Cel esdevenia més majestuosa.


(A que s'heu quedat amb ganes de més 'paradís'?)
(Mena)