Un relat molt poètic, TerricheT. Un cant a la vida plaent viscuda i a la natura com a refugi. Amb la presència d’un esperit narrador i lector. Un ésser conformat i agraït que sap que tot s’acaba, però també que l’hivern acaba donat pas a un nou horitzó de possibilitats i esperances. La boira l’acompanya, però en mig d’ombres i llums agafa l’atzarós camí de la vida… per viure’n la ventura. I gaudeix de la millor companyia… que es diu Tyché. Enhorabona i sort!

El teu text és una reflexió interessant, Cesca. Sobre la importància del punt de vista. I també sobre el fet que no és massa sensat esperar que el Destí o la Fortuna facin justícia. De tot, viscut o llegit, es pot aprendre quelcom.

El teu relat té un significat profund i planteja un dilema interessant. Es diu sovint que les coses que funcionen és millor no tocar-les. Des de fora i sense més informació l’efecte dels “dons” és imprevisible. Ens mostres una Fortuna que dubta, potser més assenyada.

De vegades, sembla que la fortuna somriu. Cal estar preparat i haver fet els deures que depenen d’un mateix.

El sentit de l’humor al servei de la poesia. Els versos posen ritme al clímax de l’homilia del capellà i arrenquen un somriure al lector.

No és fàcil transmetre significats amb microrelats tan curts. Tu ho aconsegueixes. De vegades per superar la ràbia i la frustració cal una nova mirada. I l’oportunitat pot aparèixer quan menys ho esperem.
Enhorabona i sort.

El teu relat crea una atmosfera tensa i genera expectatives des del principi. Flueix, captura al lector i el condueix de la mà de la protagonista fins al sorprenent final. Un micro ple de significats i original. Enhorabona, TerricheT.

El poema flueix des del principi i ens atreu i sedueix com fa el gat. I com el gat, ens mostra la seva essència al final. El seu significat: quantes vegades en la vida ens enlluernem i no ens adonem de la naturalesa esquerpa i fugsisera de moltes coses. Enhorabona, Rosa.

La foscor dona pas a la llum dins el teu transformador poema. Malauradament, la nostra societat vol solucionar la foscor amb Prozac. La poesia potser no canviarà el món, però pot canviar les persones. Enhorabona, Rosa.

Un relat ple de detalls que creen una atmosfera intimista per als protagonistes en una nit de Cap d’Any molt especial. Molts viatges arreu del món, però sobretot un viatge per la vida que és recordat en el moment del comiat. L’harmonia omple tota la història i també el seu final, com fa el tracte suau simbolitzat pel tacte suau de la pota de conill. Així, res pot esguerrar-ho. Enhorabona i sort, TerricheT!

El títol m’ha agradat perquè convida a pensar en quina és la fe en qüestió: la fe en la filla, la fe en l’ajut de la verge del Carme, o totes dues. Per altra banda, els resultats fan que la filla també tingui fe: fe amb l’ajut de la verge del Carme, amb ella mateixa, o totes dues. Una història narrada amb la sensibilitat d’una filla.

Hi ha imatges que ens fan reviure moments molt emotius i objectes que ens vinculen amb allò a què donem més valor. El teu relat ens mostra molt dient molt poc. I deixa un efecte que perdura, com el senyal que deixa l’anell.

Jo no t’he conegut, Pilar, però amb relats com aquest conec la teva mirada. Plena d’una vitalitat especial, cal alentir el pas per gaudir-la. Arribo al final i t’imagino encuriosida, també en el més enllà.