Verí i remei

El cotxe va posar l’intermitent i s’aturà davant la parada de l’autobús.

—Si vol, Enriqueta, la porto fins a Vilamat. Avui passo visita allà.
—Gràcies, doctor Mir. Arribo tard. Avui vaig a veure els besnets i el servei cada dia va pitjor.
—Si no li fa res, asseguis al darrere. Aquí al davant porto material i un nou aparell per a la consulta. Ens hem de modernitzar!
—Ara tot són maquinotes noves. Abans, resant i amb un bon cataplasma es curaven tots els mals. No sé pas a on arribarem!

Quan es va asseure al darrere, l’Enriqueta va veure la cistella de transport i sentí un miol. Es va maleir per haver pujat i es quedà enganxada a la porta, no podia apartar la mirada de la cistella.

—És el meu gat, el Noir. Avui el porto al veterinari. A vacunar —va aclarir el doctor Mir.
—De petits, nosaltres en teníem un com aquest. El va acollir la mare. Les veïnes la van avisar, però no en va fer cas. Un dia el meu oncle s’hi va entrebancar i es va trencar l’espinada.
—Vaja, quina mala sort
—La van advertir de nou, però ella no escarmentà.

L’Enriqueta seguia com hipnotitzada i no digué res més fins a mig camí. El Noir s’havia estat barallant una bona estona amb la porta de la cistella i va acabar obrint-la. Va treure el cap i es girà cap a ella. Tenia uns ulls verds, la mirada penetrant.

—Doctor, la fera surt de la gàbia. No ho aguantaré.
—Se les manega molt bé per sortir d’on sigui. Però només vol jugar.
—La mare deia el mateix. Fins que una nit li va saltar a sobre de cop. De l’ensurt s’hi va quedar.
—Quina mala sort —insistí el doctor Mir, mentre mirava pel retrovisor.
—Malaurada mare, s’ho va buscar. Mai feia cas.
—Pobre gat.

Llavors l’Enriqueta va sentir un dolor al pit, com si un pes l’hi oprimís. El doctor Mir va veure com posava els ulls en blanc amb la cara amarada de suor. I com lliscava inconscient pel respatller del seient fins a tocar de la cistella. En aquell moment ella no sabia que el nou desfibril·lador s’estrenaria amb èxit abans d’arribar al seu destí.