Verí i remei

Un relat de: Mansuba
El cotxe va posar l’intermitent i s’aturà davant la parada de l’autobús.

—Si vol, Enriqueta, la porto fins a Vilamat. Avui passo visita allà.
—Gràcies, doctor Mir. Arribo tard. Avui vaig a veure els besnets i el servei cada dia va pitjor.
—Si no li fa res, asseguis al darrere. Aquí al davant porto material i un nou aparell per a la consulta. Ens hem de modernitzar!
—Ara tot són maquinotes noves. Abans, resant i amb un bon cataplasma es curaven tots els mals. No sé pas a on arribarem!

Quan es va asseure al darrere, l’Enriqueta va veure la cistella de transport i sentí un miol. Es va maleir per haver pujat i es quedà enganxada a la porta, no podia apartar la mirada de la cistella.

—És el meu gat, el Noir. Avui el porto al veterinari. A vacunar —va aclarir el doctor Mir.
—De petits, nosaltres en teníem un com aquest. El va acollir la mare. Les veïnes la van avisar, però no en va fer cas. Un dia el meu oncle s’hi va entrebancar i es va trencar l’espinada.
—Vaja, quina mala sort
—La van advertir de nou, però ella no escarmentà.

L’Enriqueta seguia com hipnotitzada i no digué res més fins a mig camí. El Noir s’havia estat barallant una bona estona amb la porta de la cistella i va acabar obrint-la. Va treure el cap i es girà cap a ella. Tenia uns ulls verds, la mirada penetrant.

—Doctor, la fera surt de la gàbia. No ho aguantaré.
—Se les manega molt bé per sortir d’on sigui. Però només vol jugar.
—La mare deia el mateix. Fins que una nit li va saltar a sobre de cop. De l’ensurt s’hi va quedar.
—Quina mala sort —insistí el doctor Mir, mentre mirava pel retrovisor.
—Malaurada mare, s’ho va buscar. Mai feia cas.
—Pobre gat.

Llavors l’Enriqueta va sentir un dolor al pit, com si un pes l’hi oprimís. El doctor Mir va veure com posava els ulls en blanc amb la cara amarada de suor. I com lliscava inconscient pel respatller del seient fins a tocar de la cistella. En aquell moment ella no sabia que el nou desfibril·lador s’estrenaria amb èxit abans d’arribar al seu destí.

Comentaris

  • Phármakon[Ofensiu]
    Mary Jane Steinburg | 21-11-2022

    Bon microrelat, es nota que domines la tècnica del diàleg, té molt de ritme, és molt fluït, amb un estil molt fresc. Enhorabona i sort!

  • El gat de la sort[Ofensiu]
    Prou bé | 19-11-2022

    Amb un llenguatge planer, però acurat, ens poses en situació!
    Sort
    Amb total cordialitat

  • desfibril.lador[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 19-11-2022

    No hi ha mal que per bé no vingui diuen, i aquest cas n'és un bon exemple. L'Enriqueta ha estat de sort, tot i amb el gat negre.
    Bon relat,
    Sort.

    Salutacions.

    Rosa.

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament. Entra a concurs.

    Gràcies per participar.

    Comissió XIII Concurs ARC de microrelats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Mansuba

9 Relats

30 Comentaris

2197 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Mansuba

Tot va començar per tenir un gran contador d’històries ben a la vora. Això va estimular el meu interès per la lectura ja de jovenet. Després de molts anys de gaudir de família i professió, van sorgir les ganes d’escriure històries. Vaig tastar la formació a una escola d’escriptura i em vaig quedar fascinat per aquest món. Avui encara hi segueixo enganxat.

L’abril del 2021 vaig publicar el meu primer llibre: Atrapat (Témenos Edicions). És un recull que inclou quinze contes i cinquanta-tres microrelats. Per a qui en vulgui fer un tast, alguns relats inclosos al recull es poden trobar també en antologies i llocs web d’accés lliure:

Conte L’Àngela (pàgines 83-86).
Conte Grans de sorra.
Conte Dues paraules.
Micorelat La col·lecció.
Microrelat Línia vermella.
Microrelat Traïció.

Mansuba era el terme que utilitzaven els àrabs dels segles IX i X per anomenar un problema d’escacs. Van ser molt populars al seu temps i els solien agrupar en col·leccions de problemes que anomenaven Mansubat. Aquests problemes sempre plantejaven una situació desesperada amb una amenaça decisiva, però que tenia una solució. Sovint, l’amenaça era de mat immediat (mat en una). L’objectiu dels Mansubat era obligar el jugador a trobar la solució, que era única. S’ha dit que tenien també un aspecte místic: al centre de la desesperació brolla l’esperança.