SENSE POR A ESTIMAR

La foscor dona pas a la llum dins el teu transformador poema. Malauradament, la nostra societat vol solucionar la foscor amb Prozac. La poesia potser no canviarà el món, però pot canviar les persones. Enhorabona, Rosa.

Bon dia, Rosa,

molt bonic el poema. Li dones la volta a la sensació d'opressió i de desànim i l'acabes amb la plenitud de l'estimar i ser estimat. Molt ben trenat!

PD: Moltes gràcies pel comentari al conte "La sang i la terra".

..tornar a estimar. Després de la tempesta torna a sortir el sol!! Moltes gràcies per llegir-me i comentar-me. Cordialment, Magda.

Un Valor molt gran... Estimar i Sentir-se estimat. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre Perspectives.
Cordialment,

Moltes gràcies Perla pel teu amable comentari.

sense saber ben bé perquè. Sovint hi ha coses que es capgiren (cap a bé o cap a malament) sense motiu aparent. En aquests casos, com s'endevina en el poema, el millor és tirar endavant. Gràcies per fer-nos adonar de la variabilitat de la vida!

Per molts batecs en llibertat, Rosa!
Gràcies per comentar el meu relat Amb una mà a la butxaca. Llegint els comentaris d'aquí i d'allà, penso que bé podríem fer un club dels fracassats en el salt del potro, plinton i altres aparells de tortura i, en canvi, feliçment lletraferits.

"De sobte, quelcom d'inexplicable succeeix" i a partir d'aquí tot canvia. Una espurna, un esclat de vida, qualsevol cosa que ens faci sentir el batec de l'existència. Estimar, sempre!
Que bonic escrius, Rosa, i quin sentiment. No deixis de compartir amb nosaltres tantes coses com tens per dir.

Salutacions

Senzillament decideixo viure!
El vers pont entre la desesperança i la voluntat per aun futur.
Un poema b un contingut barreja de pensame.t i se tinents que té molta força i molt de tu, Rosa.
Segueix així.
Amb total cordialitat

És sorprenent com després d'una tempesta existencial, d'un atzucac fosc i temerós arribes, en acabat, a besllumar la llum, l'eixida cap a la plenitud de l'ànima que se sent , per fí, alliberada de del mal humà en no tenir fe i coneixement en l'autosuperació de l'esperit. No adonar-se d'aquest do és caure en el pou de la depressió. La por és el major obstacle a viure en pau amb un mateix. Rosa, llegint a quest poema em faig una idea completa de la gran capacitat que tens en transmetre el llenguatge del cos i de l'ànima. Enhorabona! Nil. Lo

Estimes i t'alliberes tota plena de vida. Un poema que té un sentit molt elevat per a mi.
Dius que el teu cor regressa a bategar.
El primer vers no ho acabe de copsar, però diu molt. No pares d'apreciar!
Realment és excels! No sé definir-lo més.
Enhorabona, Rosa.
Cordialment.