La fe de la mare

..en els seus fills és infinita. Quin relat més tendre i bonic. M'has transportat a un passat on les espelmes, les creences i la fe, eren molt més presents a les llars. Enhorabona i gràcies per llegirme i comentar el meu relat. Cordialment.

Gràcies pel teu relat "Ben pensat"
D'acord amb tu i que la fe no ens manqui!
MariaM

Quins temps els dels ciris... i de la Fe!
El que cal és creure, cadascú a la seva manera.
Bon relat!
MariaM

Has marcat el relat com social, i té també tocs fantàstics, ja que la fe no deixa de ser un fet fantàstic on ens abracem, encara que sabem que no és la base del nostre viure, sinó, un altre amulet més que ens ajuda a anar fent via a la vida.
M'ha causat curiositat el teu estil de frases curtes que són paràgrafs complets, gairebé com una poesia, però en forma de relat, que aquest treball ho és, un microrelat, amb un final exemplar que et deixa pensant, si és final o un punt-i-seguit, vital, i què és sinó la nostra vida?, un seguit de punts i seguit. Però si la teva protagonista hi creia tant que ajudava a fer realitat els somnis? Està clar que no ho sabem tot, i que potser, la fe mou muntanyes de veritat. I aquest seria el punt meravellós del microrelat, com fantàstic és l'estil que vas agafant en l'escriptura. No t'aturis!

És una sort poder tenir fe, tenir un rumb i una creença profunda. Estic segura que els bons desitjos de la mare, el seu pensament positiu, també ajudaven a la protagonista, més enllà de la imatge religiosa.

Una espelma o un ciri encès davant una imatge religiosa, som molts els que ho hem vist. Sempre amb les millors intencions del món, per part d'una mare. Actualment, fem alguna cosa de semblant quan desitgem mentalment que les coses els hi vagin bé als nostres pares, parella, fills i amics. Felicitacions i sort!

El títol m’ha agradat perquè convida a pensar en quina és la fe en qüestió: la fe en la filla, la fe en l’ajut de la verge del Carme, o totes dues. Per altra banda, els resultats fan que la filla també tingui fe: fe amb l’ajut de la verge del Carme, amb ella mateixa, o totes dues. Una història narrada amb la sensibilitat d’una filla.

Les mares no són Vergés però són santes!, sobretot per la paciència que tenen, per l'amor que aboquen en llurs fills. El teu relat palesa aquestes qualitats plenament. M'ha fet gràcia que la imatge fos de l'escola olotina. Si vas deu poesies meves enrere et trobaràs amb un poema que vaig titular-lo en el seu moment SANT SEBASTIÀ MÀRTIR, que és de la mateixa manofactura que la imatge a la que hi resava ta mare.

Creure o no creure, eixa és la qüestió. Un microrelat que destil·la tendresa, com els seus personatges.
Per cert, ja podeu llegir el tercer microrelat de la sèrie, "El bar del tio Nicolau". Espere que també t'agrade.
Sort i salutacions.

De fet els sant i les relíquies dels cristians son com uns amulets, perquè ajuden a tenir esperança i fe quan algú amic té un problema. Jo com la maria Lluïsa també poso espelmes sempre que estic preocupada per algú i com ella, penso que és un
senyal per a mi que estic pensant amb ells i que envio energia o pensaments cap a la persona i el problema que s'ha de solucionar ( exàmens, malaltia...).

El relat m'ha agradat molt.

Molt interessant el teu Relat. La fe una dimensió quotidiana. Una bona acompanyant.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat... Inspiració.
Inspiració i Intuïció és donen la mà.
Molt cordialment,

et pugui semblar mentida, també soc d'encendre ciris.
I penso que en el fons, més que un amulet, és una manera de tranquilitzar-nos i enviar energia positiva a la persona que necessita llum.
Molt bonic.

et pugui semblar mentida, també soc d'encendre ciris.
I penso que en el fons, més que un amulet, és una manera de tranquilitzar-nos i enviar energia positiva a la persona que necessita llum.
Molt bonic.

et pugui semblar mentida, també soc d'encendre ciris.
I penso que en el fons, més que un amulet, és una manera de tranquilitzar-nos i enviar energia positiva a la persona que necessita llum.
Molt bonic.

et pugui semblar mentida, també soc d'encendre ciris.
I penso que en el fons, més que un amulet, és una manera de tranquilitzar-nos i enviar energia positiva a la persona que necessita llum.
Molt bonic.

et pugui semblar mentida, també soc d'encendre ciris.
I penso que en el fons, més que un amulet, és una manera de tranquilitzar-nos i enviar energia positiva a la persona que necessita llum.
Molt bonic.

et pugui semblar mentida, també soc d'encendre ciris.
I penso que en el fons, més que un amulet, és una manera de tranquilitzar-nos i enviar energia positiva a la persona que necessita llum.
Molt bonic.

et pugui semblar mentida, també soc d'encendre ciris.
I penso que en el fons, més que un amulet, és una manera de tranquilitzar-nos i enviar energia positiva a la persona que necessita llum.
Molt bonic.

Les creences personals són molt respectables i admiro a aquells que les tenen. La dona i jo, cada cop que pugem a Núria, encenem un parell de ciris dedicats a les nostres mares. Quan sortim a fora, sempre fem més bona cara. Una forta abraçada.

Aleix

No sé si és volgut escriure les frases en un rengló cada una, o potser en poses dos en un paràgraf. Et tira la vena poètica?
El que sí que puc evidenciar és el teu progrés narratiu, cada dia és més precís i més aproximat a una narradora que sap com expressar els seus mons interiors, i fer-nos veure'ls amb senzilla nitidesa.
Et desitjo sort, tot i que aquest any estic veient que la competència és més ferotge que altres cursos. Sort, però!

I gràcies per les teves paraules en els meus relats, especialment aquest últim del tracte suau, del que n'has sabut captar el sentit. Marxen els dos alhora, sols els hi calia un parell de gotes, i ells es posen un raig a cada copa. Suficient per no tornar a despertar, mai més, potser. Tot esperant que la pota de conill faci la seva feina!

Ferran

En aquest cas podem parlar de fe o de superstició. Un sant en qui creure o per tenir-lo com un amulet. Qui sap, oi? En tot cas no subestimis mai el seu poder, no costa pas tant encendre una espelma (o un ciri) per si de cas.
Gràcies, com sempre, per llegir i comentar el meu relat. Sort amb el teu.

Salutacions

M'ha agradat molt com has plantejat aquest relat i és molt bo. L'important d'aquest relat és que ta mare resant li augmentava la fe. És així, tenir fe és rellevant per a la vida. Té carisma aquest relat.
Gràcies per llegir-me el meu poema Perfil d'abril i per la teua opinió.
Cordialment.

que transmeten els Sants no deixa de ser una fe en un mateix. A través de les imatges religioses, i per un estrany mecanisme mental, sembla que rebem la seva força, com un transvasament de creença en un mateix. El primitius que dibuixaven animals abans de la cacera no feien altra cosa que creure en que tornaran amb el botí. Autosuggestió? Per què no? Ben expressat, Prou bé!

Se m'ha oblidat desitjar-te molta sort amb el relat. Últimament sembla que estic una mica despistada.

Cordialment

Rosa.

Fet i fet, l’única que tenim quan ens trobem en el que sembla un atzucac.

El meu Pare tenia, i em va traspassar, molta devoció a Sant Antoni de Pàdua, nascut Francesc en terres de Portugal.

Sóc altrament devot de la Marededéu, i com ella, i com més tard faria el mateix Jesús a l’Hort de Guetsemaní, fiat mihi secundum verbum tuum

desitja el millor pels seus fills. En aquest relat ho has exposat amb escreix. La fe com diuen, mou muntanyes.

Cordialment.

Rosa.

Relat rebut correctament. Entra a concurs.

Recorda, ja no el pots esborrar!
Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
concursos.arc@gmail.com

Gràcies per participar.

Comissió XIII Concurs ARC de microrelats