Ves quines coses, m'ha xocat l'enfocament del perdó sota la mirada de Déu,  però així i tot és una història bonica, m'agrada com t'ha quedat aquest relat Perla.

Pel que fa al meu relat "El joc" els animals són diversos, se suposa que l'antagonista es va reencarnant cada cop en un animal diferent, però sempre torna a buscar venjança. Són una serp, un gos, un gat i un canari. Potser no s'acaba d'entendre? De fet, són "una descripció" de les paraules que marialluïsa havia prohibit en el repte.

Que bonic ho expliques... A pesar de ser una història d'una immensa crueltat ho expliques amb una sensibilitat i una ambientació que dona gust. Enhorabona!

M'ha agradat conèixer la història de com vas arribar fins aquí!! Ens anem seguint!! :)

...i és que forçar l'esforç moltes vegades provoca l'efecte contrari... Bon relat!

Jo també tinc una planta així, bé, no exactament, en la meva no hi creixen sinó que les pengem allà, pobra planta... A partir d'ara, quan la gent em pregunti, ostres us creixen aquí les mascaretes? Diré que sí, i explicaré el teu secret!!!   ;)

Sempre fas córrer les paraules amb una emocionalitat especial. Magnífic.

Molt divertit! Certament els deu manaments donen, i molt, per reflexionar i polemitzar!!

M'ha fet gràcia el relat, crec que aquesta frase "per cert, no soc informàtic, sinó programador", és una de les que tinc més gastades, ha!, ha!, ha! De fet, tots els meus relats els escric amb aquest mateix programa!! Ha! ha! ;)

Fora conyes, em preguntaves sobre "Ferotge", si quan parlava de "l'encert", em referia a haver aturat la bufetada o endevinar que vessaria el got. Doncs em referia a la segona, a caure el got. Volia ser un "Ja ho sabia jo... t'ho havia dit"... Gràcies per fer-me notar l'ambigüitat, de fet, vaig tenir el dubte de si s'entendria a què em referia, però com que no volia concretar les blasfèmies i retrets ho vaig deixar així.

Seguint el comentari anterior, suposo que no serà "auto"biogràfic el relat. Ho dic,  no pas pel que s'hi pugui trobar sota els teus calçotets, sinó perquè, pel que sé, encara no has tornat als orígens, amb la teva amiga terra. El relat comença amb una imatge còmica i acaba amb una de fatalitat i terror. I és que al final, per molts tombs que donem, acabem sent el que som. 

Els teus poemes els anava seguint, però de relat no te n'havia llegit cap. Doncs sí, a mi també m'agraden molt aquests relats que barregen situacions comunes amb altres surrealistes, que t'acostumen a portar a realitats no tan desassenyades! Molt ben trobat!

M''agrada com jugues amb els paraules en els poemes...

La cendra, allò que queda més enllà de tots els finals... 

M'agrada com ho expresses.  Llegint-lo em ve al cap el meu propi relat estrany, quan els pensaments volen fins a una jo amb vint o trenta anys més, i em penso (i em sento) amb la percepció de la vida (i la mort) des de la llunyania. I com dius, el Temps que em queda se’m fa un relat estrany... Tot el que tinc. Tot el que soc.

M'ha agradat el relat, l'he trobat molt ocurrent, m'ha evocat imatges boniques i entranyables.

...aquesta manera que tens d'escriure amb frases curtes i fent punt i a part, en aquests relats curts dona un aire, així com a més contundent. Està bé, m'ha agradat.
 
Per cert, Identitat Inedita, escalfabraguetes no ho és la protagonista de L'amor imaginari, és una paraula despectiva, que penalitza l'expressió sexual lliure de les dones. Ja sé que és broma, però em sento amb l'obligació de contradir-te!!