Un relat que enganxa i transmet molta angoixa d’una  situació que es va descobrint a poc a poc. El final, desconcertant… jo imaginava la serp atacant al nadó i al no ser així de seguida he pensat que aquell nadó havia de tenir capacitats ocultes… Sigui com sigui… quina por…

Respecte al meu relat “Monstres” que em preguntaves sobre l’última frase… Només pretenia emfatitzar la idea que el Monstre sense el pensament de la nena no pot existir, i per això es crea aquest bucle infinit… 

Tortura psicologia la de sentir bregar amenaçant, nit rere nit, quelcom a l’altre costat de la porta, anticipant la següent acció del ritual. Sens dubte, un relat de terror que sobresalta al lector! Et desitjo sort també!!!

Una descripció molt gràfica amb guspires sarcàstiques! La cruel mort del magistrat, una imatge pertorbadora d’angoixa i dolor... La història, una trama secreta de conspiració i manipulació que oculta un succés que va molt més enllà... A veure amb quina aventura ens sorprens al capítol 03 de Justícia!

Un relat colpidor, tristament, verídic. Els del teu relat sí que són autèntics monstres. Els pitjors. Humans deshumanitzats...

Un psicòpata manipulador que tenia ben enganyades a les seves amigues, aquest Julià. Per sort jo sóc més de te. I sobretot no tinc amics hipnotitzadors... d’esquerp potser algun...

M'ha agradat aquest somni! Sembla dels meus... He de confessar que durant un moment he pensat que aquest pobre home estava mort i no se n'havia adonat! Però molt millor que això... només era que el subconscient volia parlar-li (en somnis...).

Que la dama de la justícia no s'emocioni, amic kefas!
L'home sempre ordenarà justícia segons els seus propis paràmetres. La veritat, la moral o la justícia no són interpretables en termes absoluts, així que, és possible ser just? Com saber del cert que és allò que correspon a cadascú?
...Si no és en una fantasia. :)

De ben segur hauria agafat aquest conte de la biblio per llegir-li al meu fill quan era petit, si hi hagués estat! Ell sempre diu que els adults som avorrits i que hem perdut la capacitat d'imaginar.... La raó ens allunya del món màgic dels infants...

Moltes gràcies Perla per les teves paraules en el meu relat She love you.
T'agraeixo que sempre tinguis un moment per llegir-nos i comentar-nos, de debò. Per això em disculpo, ja que, tot i que segueixo els teus poemes, només comento de tant en tant.
Saps que és el que més m'agrada dels teus poemes? La mirada que en fas de la vida, de la natura, de les persones, sempre amable, optimista i plena d'amor. L'amor! Imprescindible per donar sentit a les nostres vides.

Segueix cuidant somriures!
Homo insciens

El teu poema m’ha portat a aquest, “Anna”, d’Anne Michaels, que llegia l’altre dia...

...
Els finals ens porten a una cruïlla.
El dolor colpeja on l’amor va colpejar primer.
...
Quan comença l’amor, o acaba, comencem a desxifrar les paraules.
Donem per salvar-nos. Oblidem per salvar-nos.
Identifiquem la mort i l’amor quan comencem a posar-los nom.
...



El pes de l’amor i la joia d’estimar s’enreden en el temps de la memòria... Les “r” clavades a l’espatlla, van suavitzant les costures, i amb el temps es transformen en cicatriu, en record, i ressorgeixen essent simplement el que eren, amoR.

Tens tota la raó Perla, estic una mica abscent en tema comentaris, si trobo temps per llegir-vos no en tinc per escriure-us i a l'inversa! Tot i així et vaig seguint! Agreixo molt que de tant enntant em llegeixis i em dediquis les teves paraules sempre amables.

Pel que fa als teus poemes, amb ulls enamorats davant la vida, la natura... davant l'amor... transmets i provoques un sacseig romàntic i enjugassat. M'agrada com exclata la primavera en aquest poema, els teus versos són intensos i sempre tenen un ritme que fa fluir les paraules, i t'hi endinsa.

Ens anem parlant Perla!

Que bonic Brins, m'ha emocionat el relat! Sempre escrius amb molta dolcesa...

Després de tres lectures, dues abans i una després de llegir els comentaris, per fi cobra sentit!! Que per molts anys hi pugem ser! :)

És boníssim... Em pixo de riure...

Tenim el nostre Jo tan crescudet... Anem usurpant sense mesura i destruint els recursos del planeta que ens dona refugi i ens abasteix. No és pot ser més estúpid i prepotent , així som la raça humana... No n’aprendrem d’aquesta pandèmia, la por i la reflexió durarà el que tardin a obrir els bars. El que no tenim en compte, és que a la natura, li és igual esperar uns quants milions d’anys per tornar a regenerar-se, som nosaltres els que no tenim tant temps...
Bonic poema.