Hola, Legendas, 

Fa uns dies ens convidaves a llegir el relat i donar-ne la nostra visió. Sempre va bé tenir la perspectiva d'algú altre, en sàpiga més o menys, al final és un lector, així que m'he animat a fer-ho.


Crec que plantes bé els fonaments de la història, presentes els personatges  i l’espai des del principi, amb tot de detalls introduïts subtilment que ens van donant més informació i això ens ajuda a situar. Planteges la incògnita del perquè han hagut de deixar la terra i ens deixes amb la intriga, cosa que m'agrada també, perquè és un motiu més per continuar llegint.

Ho escrius en un estil clar i sense caramboles estranyes i això ajuda a centrar-se i donar claredat a la història. En una distopia de ciència-ficció la dificultat, entenc, que està a no caure en tòpics i oferir escenaris imaginatius i diferents del que veiem sempre.
 
A mi el text en general m’ha semblat prou correcte, jo he anotat algunes coses que potser m’han sonat una mica forçades. Jo t’ho dic, però és opinable, no cal que em facis gens de cas…


A la primera línia, dos adverbis acabats amb ment que em sonen redundants. La teoria mana evitar-los, no cal del tot, però si vigilar que no n’hi hagi massa.
 

No hi ha concordança, no? s'alçaven la gran cúpula --> s’alçava

 
em sona més natural…:

, però que després no pots treure-te-la del cap --> però que després no et pots treure del cap

temps en el que van aprofitar --> temps que van aprofitar

Què se suposava que hi havia de fer --> Què se suposava que havia de fer

escoltat i va continuar observant el que ja seria la seva nova llar. --> va continuar observant la nova llar

No podia ser, havia obert ja totes les caixes --> sense el ja, millor?

El seu pare, la seva mare, el seu… algunes vegades s'entén igual sense el “seu” i potser queda més net el text…

 
Repetició: amics…, potser es pot plantejar la frase diferent?

.A ella no li interessava la història ni fer nous amics. El que ella volia era els seus amics --> A ella no li interessava la història ni fer noves amistats. El que ella volia era els seus, d’amics,

 
Després de fer-se la fotografia --> Faltava el de:


–A on és? --> On és?  --> Diria que és més correcte així

 


Veig que contestes a en TerricheT al teu propi fil, pensa que potser no ho veu, A ell no li arriba un missatge quan l’escrius, ja que és el teu perfil. Si ho fas des del fòrum segur que sí que el veurà… o en un text seu (i si a sobre el comentes segur que ho agrairà).

El to, com flueix i, per descomptat, el final.

Que la valoració del relat ha de qualificar només la qualitat literària, com bé dius, és el que entens tu. 

A mi m'ha semblat inadequat i que fomenta el mal rollo a la pàgina i hi he volgut posar un 1. Són els meus criteris, ves!

És lleig utilitzar els teus relats per criticar els altres relataires!

La Rosa Gubau ho expressa molt bé, el teu poema és com un bressol, que et tempera els sentits.

Aquest poema va com anell al dit al repte Línies precioses, oi? Ja em vaig imaginar en veure "fora de concurs" que no era inèdit. 
M'agrada molt aquest sentiment de confort, de regal... que desprèn el poema, amb una gran harmonia entre memòria i esdevenidor. Molt bonic, Raül.

M'encanta la perspectiva que li dones al poema. L'he trobat molt bonic.

Hi ha una intensitat en aquest poema que em sacseja. L'he llegit diverses vegades, en diferents moments, i sempre em passa.

Les teves paraules omplen.

És un microrelat, L'impacient i, a més, molt bo. :)

Hola, Cesca, primer de tot dir-te que t'agreixo molt el teu comentari.  
Fa dies que jo vull comentar el teu, però no trobo mai temps per connectar-me una estona. Quan el vaig llegir em va encantar. Trobo que és un conte molt ben escrit i molt ben portat. Fantàstic! Espero que tinguis sort en el concurs!

Ostres, quina conversa més profunda de bon matí. Sempre hi ha una part de tu mateix que t'avisa quan estàs sobrepassat, però normalment no la volem escoltar, aquí ho plasmes molt bé. Gràcies pel comentari al meu relat i molta sort!

He, he, quina mala llet el company de feina. I sí, que exagerada la noia... això sí que és superar els límits de la superstició... Molta sort!

Hola, Atlantis,

No sé si hauria de canviar d'esteticista aquesta noia... Un relat divertit que estira la realitat fins a arribar a l'absurd.  Molta sort!

Sobre el meu relat, sí, la història, de fet, és només la d'un home amb trastorn d'identitat dissociatiu, el mirall no és més que l'objecte de la superstició. No m'ha estat fàcil de plasmar en clau de micro i és possible que no me n'hagi sortit gaire airosa... Gràcies pel comentari.

S'ha de llegir a poc a poc mentre t'entra i commou cada paraula.  Felicitats pel reconeixement i pel premi. Molt bon relat!