Ostres, quina conversa més profunda de bon matí. Sempre hi ha una part de tu mateix que t'avisa quan estàs sobrepassat, però normalment no la volem escoltar, aquí ho plasmes molt bé. Gràcies pel comentari al meu relat i molta sort!

He, he, quina mala llet el company de feina. I sí, que exagerada la noia... això sí que és superar els límits de la superstició... Molta sort!

Hola, Atlantis,

No sé si hauria de canviar d'esteticista aquesta noia... Un relat divertit que estira la realitat fins a arribar a l'absurd.  Molta sort!

Sobre el meu relat, sí, la història, de fet, és només la d'un home amb trastorn d'identitat dissociatiu, el mirall no és més que l'objecte de la superstició. No m'ha estat fàcil de plasmar en clau de micro i és possible que no me n'hagi sortit gaire airosa... Gràcies pel comentari.

S'ha de llegir a poc a poc mentre t'entra i commou cada paraula.  Felicitats pel reconeixement i pel premi. Molt bon relat!

Sempre tan ben portats, els teus relats, i escrits amb una tendresa, un aire, tan especial... Molta sort en el concurs!

Un relat molt original i ben portat. Sort!

Així doncs, aquest és el gat de la bona sort! També en tenen dret d'aportar llum i bona sort, de tant en tant, en aquest concurs, pobres gats negres... Sort!

Molt ocurrent el teu relat! M'han caigut bé la banda de lladregots aquesta que ens dibuixes, el gat negre.  Sort en el concurs!

M'agrada molt com comença és divertit i inquietant i després et manté enganxada tot el relat pensant a veure què passa. Sort en el concurs!

Hola, Joan, veig que al final t'has decidit a participar, me n'alegro. Tot i que és un relat de terror té el seu punt de gràcia. Crec que no és gens encertat demanar conill a un hostal anomenat del GatoNegro i en el teu relat ha quedat ben demostrat! Sort!

Gràcies pel teu comentari.
Que bonic, Rosa, el teu poema. M'agrada la sensació que et deixen els últims versos. És una crida valenta i sempre hauria de ser així.

Hola Cesca,
Gràcies pel teu comentari.
Una història fantàstica, la teva, d'allò més terrorífica, déu-n'hi-do amb la vella i el gat. M'ha agradat molt com l'has portat. Bon relat! Sort!

Gràcies, Perla pels teus comentaris. Amb aquest poema, ens ofereixes, com ja ens tens acostumats, uns versos apassionats però alhora plens d'amor càndid. 

Òndia, agraeixo molt les teves paraules. Si continues llegint la resta igual canvies d'opinió, però no cal que m'ho diguis. He, he, he! No, parlant seriosament, jo n'he llegit bastants, i n'he trobat molts de molt bons, si ho tingués en compte tampoc m'hi presentaria, tu escrius bé, només cal que trobis el to adequat per fer microrelat, amb els nanos te'n surts prou bé! A veure si trobes temps i ganes i et llegim en el concurs!

Ja ho diuen que els animals tenen una sensibilitat especial davant d'imminents catàstrofes naturals. Aquesta família ha estat atenta i ha sabut veure el neguit de la seva gata i per això s'ha salvat. Amb tan poques línies i empatitzes tant amb la família que gairebé t'és igual que el planeta se n'hagi anat a prendre pel sac! Bon relat!