Dos en un

Entres a l’habitació i de seguida t’adones que avui he estat aquí. Disgustat, deixes en un racó la bossa que portaves penjada al braç, et cagues en la mare que em va parir —que també és la teva— i comences a endreçar amb desfici: la caçadora, al penja-robes; les botes, ben enllustrades, al sabater; la roba bruta, a la cistella i la neta, desada al costat dret de l’armari, el meu. En acabat, et plantes un instant davant del mirall i t’examines de dalt a baix. Amb cara d’angúnia et passes la mà pels cabells un cop i un altre fins a deixar-los aixafats cap al costat. Sospires alleugerit i corres a buscar la bossa. En treus, tot cofoi, un atrapa-somnis que penges a la finestra de l’habitació. Després, agafes un petit elefant amb la trompa alçada, fites a banda i banda per comprovar que no hi ha ningú més i l’amagues a la calaixera entre mitjons i calçotets. Com si haguessis fet la gran proesa et gites al llit esgotat. «Només una estoneta», dius. I t’adorms.


Abans d’arrencar de la finestra la poca-soltada d’atrapa-somnis recupero la roba que acabes de desar i em canvio. M’atanso al mirall i m’esbullo els cabells amb un riure sorneguer. Escorcollo el calaix fins a trobar l’elefant. Me’n torno a la finestra, l’obro de bat a bat i llenço els dos objectes lluny. «A prendre pel cul! —crido—. N’estic fart d’amulets, d’evitar gats negres i de refregar bitllets de loteria a panxes d’embarassades! A prendre pel cul, em sents?».

Em sents. Perquè m’assaltes amb traïdoria; ens colpeges i ens espetegues contra el mirall fet una bèstia. Els vidres ens plouen a sobre i es forma un riu de sang. «Estem ben fotuts —dic jo—, se’ns n’ha clavat un a la femoral». I tu em contestes que si morim dessagnats almenys no patirem els set anys de mala sort. I mentre se’ns tanquen els ulls, com si res, es produeix allò que el nostre psiquiatre fa tant temps que espera: ens integrem de nou en una sola identitat.