Aquell que era

Un relat de: Homo insciens

Camina a sotragades, arrossega una mica la cama dreta i, per compensar, amb l’altra, intenta allargar les passes. El seu cos es balanceja i ha de parar per buscar l’equilibri. Esbufega i s’eixuga el front mentre es mira el banc: li queden uns dos metres i escaig. Continua avançant amb moviments discordants i quan el té just al davant, es posiciona per deixar-se anar. És un home alt i gros, camina sol i la gent se’l mira. De tant en tant, li pregunten si necessita alguna cosa; ell sempre contesta que no. Només li queden deu passes per arribar a l’entrada de casa. S’alça amb determinació i no para fins a arribar.

A casa, assegut al sofà, es plany i renega. No recorda quan va començar a fer-se vell. És possible que el pas del temps l’hagi agafat per sorpresa? Quan es mira, no reconeix aquest cos atrotinat i maldestre. Li sembla que és d’algú altre; ell és fort i té una salut de ferro: cultiva l’hort, s’ocupa de les gallines i els gossos i trasteja pel mas fins que cau el sol. O potser era aquell altre, el que va ser, qui feia tot això. El d’ara, és un vell que es plany, renega i s’enyora.

Comentaris

  • Amargor.[Ofensiu]
    SrGarcia | 03-03-2022

    Una descripció agra i realista. Potser un no s'ho sent vell, però tothom li fa saber de manera subtil.
    Un dur final: "es plany, renega i s’enyora". Potser no cal endolcir la realitat, si és amarga.

  • Sentir-se major: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 22-02-2022 | Valoració: 10


    Tota una experiència d'una persona que va sentint-se major, però ell no accepta molt que va fent-se major i la seua persona a poc a poc decau.
    Realment veu el seu planyiment per quan era jove i fort.
    Un relat que està molt bé i amb paraules senzilles descrius el pas del temps.
    M'ha agradat molt, Homo insciens.
    Salutacions.
    Crec que els dos últims relats no me'ls has llegit. Gràcies per ser una bona relataire i companya de lletres i preferida.

  • Ja ve..[Ofensiu]
    kefas | 20-02-2022


    ..aquell que era, que ho era quan deia jo sóc el que sóc i, quan ho deia, ho feia com a portador de la salvació, ara, quan només diu que era, és el portador de la condemna, de la decadència filla dels valors predominants, de la percepció, en l’extrem de la vida, de la seva falta de sentit.

  • molt ben explicat[Ofensiu]
    Atlantis | 20-02-2022

    Subscrit to el comentari de Prou bé. No és d'un dia per l'altre que t'adones que et fas gran...i no és fàcil acceptar-ho.

    Bona i ben escrita reflexió.

  • Prou bé | 20-02-2022 | Valoració: 10

    Quan ens fem grans i arriba el moment que ja en som molt de grans, un dia, i és de cop i volta, en som conscients. De primer no ens agrada gens, però, a poc a poc, vas assumint, quin remei, el que ja no fas ni pots fer ni, i això és el més difícil, el que saps que ja no faràs mai (paraula maleïda), encara que resti el desig.
    El teu protagonista encara es troba en la fase d'adonar-se que ja no és el que era, li desitjo que transiti amb èxit per la fase de l'acceptació!
    Un relat que, com veus, m'ha fet pensar i sentir! Gràcies!
    Amb total cordialitat

  • Molt cert![Ofensiu]
    Neus Marín Cupull | 19-02-2022

    És difícil de vegades acceptar que ens fem grans. Però sempre hem d'agrair que la nostra ment encara vulgui fer o aprendre coses noves, encara que el cos no ens deixi fer.
    Un relat molt bonic i verdader, potser per això el fa una mica trist.
    Salutacions,
    Neus

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: