L’home que estenia la mala sort

No recordava ni quan ni com es va instal·lar la mala sort dintre seu. Molesta i persistent s’estenia per allà on passava com una mala herba; havia de fer alguna cosa per desfer-se’n. És per això que el dia que va sentir a parlar d’un fetiller brasiler que curava la malastrugança no s’ho va pensar dues vegades i va marxar cap a Brasil. Per desgràcia, en el moment en què sobrevolaven la Mata dos Cocais l’avió es va estavellar. Quan va recuperar la consciència i aconseguí sortir d’entre la ferralla s’adonà que la tripulació i la resta de passatgers eren morts. Tots morts. Li va semblar que la fortuna havia estat de la seva banda, però, després d’una setmana encara deambulava malferit buscant ajuda entre bromèlies i palmeres. Ja tenia una cama a l’altre món quan va aparèixer una tribu d’indígenes que se l’emportà al poblat, llavors li va saber greu haver dubtat del seu nou estat de sort, sobretot perquè el líder de la tribu era el xaman que havia anat a trobar. Aviat descobrí que aquell individu només parlava Tembé, la llengua autòctona. No hi va haver manera de fer-li entendre allò de la seva malaurança; malgrat això, no es desesperà, com que semblava que l’assumpte ja no corria tanta pressa decidí deixar-ho per més endavant i s’uní a la resta del grup, que feien rotllana al voltant del foc. Ensumà amb delit el brou de verduretes que bullia a la perola i s’imaginà amb la panxa ben plena. Malauradament, va resultar que l’ingredient principal era ell. El guisat els va quedar deliciós i no en van deixar ni una engruna. Qui ho hauria dit! Unes hores més tard es recaragolaven de mal de ventre. Ho van atribuir a una mandioca passada. Però no, no era la mandioca. Era la mala sort, que els començava a créixer per dintre com una mala herba.