Les hores mortes

Les hores passaven en va, assegut al banc de l’estació de metro. Mirava el rellotge de forma compulsiva sense posar atenció en el recorregut de les busques, que avançaven de bracet amb els dubtes. Es va aixecar esmaperdut, disposat a marxar cap a casa: ell i el seu fracàs, però va recuperar el valor i tornà a seure. Centenars de persones anònimes desfilaven per l’estació, alienes a la seva presència. Va alçar la vista i li semblà distingir el rostre de la Júlia entre la multitud. La dolça Júlia, que va tenir tantes vegades entre els seus llençols. Qui sap, potser era un senyal! Va seguir-la, però es colà dins el comboi just abans que es tanquessin les portes i desaparegué davant dels seus ulls. No va tornar a seure. Esperà palplantat davant de les vies, impassible, l'arribada del següent metro. Amb el so del xiulet apropant-se a tota velocitat va fer el primer pas. Quan anava a fer el segon i últim, una mà va reposar-se sobre la seva espatlla. Va pensar en la Júlia, però no podia ser ella, esclar. En girar-se es va trobar un home gros de mitjana edat, de pell fosca i ulls amables, «Està bé, senyor?», li preguntà. Li vingueren al cap totes aquelles històries d’infortunis que es contaven dels dimarts tretze i maleí haver escollit aquell dia; ni tan sols això li sortia bé. «No», contestà a pleret. I, com si es desinflés, encorbà el cap i l’esquena sobre si mateix i se’n tornà al banc a deixar passar les hores.