Incomplet

Fa una llambregada a través de la porta del laboratori. Torna a estar capficada en un dels seus invents. Què serà aquesta vegada? Té muntat un bon enrenou. Entreveu microxips i plaques connectades a una munió de cables que van a parar a l’ordinador central. Absorta en la lògica de les fórmules i algoritmes, tecleja apressada, com si no volgués deixar escapar les idees que circulen dins el seu cap. Sempre li explica en què està treballant, però avui no han creuat ni quatre paraules, s’ha llevat més d’hora que de costum i des d’aleshores no ha sortit de la cambra per a res.

Ajusta la porta i continua feinejant resignat. La Margot viu amb el cap als núvols; sempre persegueix fites insòlites: imagina, conjectura, experimenta... L’admira, però, també el fa sentir incomplet. Per què ell no té aquesta capacitat? El sorprèn una fiblada al pit. Podria ser enveja? La veu de la Margot interromp el seu argumentari: «Jofre, pots venir un moment?». Deixa immediatament el que està fent i va cap on està ella. Li demana que s’ajegui sobre la llitera metàl·lica i tanqui els ulls. Tot sovint fa de conillet d’índies. Sent com a poc a poc perd el coneixement. Quan es desperta, nota que l’ha estat regirant per dins. Mira de cua d’ull: els cables que abans anaven a parar a la placa ara són a la seva testa. Busca els ulls de la Margot, que li contesta amb un somriure dolç. «Hauràs d’estar molt quiet durant una hora», li diu. I ell, obedient, assenteix amb la mirada. «Crec que ho he aconseguit, Jofre. Si funciona seràs el primer androide amb la capacitat d’engendrar i perseguir les teves pròpies quimeres.»