Des del full nu que et mira encuriosit fins a la culminació del poema, ens has transportat fins la passió nodridora de l’ànima. La inspiració és com un xiuxiueig de muses tocant a la porta de ments desitjoses d’expressar llurs sentiments per arribar a la culminació d’uns versos que son veritables pinzellades rítmiques omplint de bellesa aquell inicial full nu que no esperava altra cosa d’un esperit sensible com el teu.

Gràcies pels teus amables comentaris.
Ah, no deixis d’escriure.

El color dels ulls no depèn del color de la nineta, segons tu el color rau en la mirada, en la sinceritat de les paraules que, de retruc, et menen cap al cor de l’estimada pel camí dels versos. Al capdavall, l’alegria que tot plegat et transmet t’arriba molt endins i es converteix en un doll d’inspiració.
Bon poema.
Gràcies pels teus amables comentaris.

Existeix l’alegria profunda, la transparència dels sentiments i la sinceritat, en el teu poema. El joc entre ella i els teus dits acaronant-vos mútuament, no cal dir que rere aquest joc hi ha un pressentiment, tot un preludi ineludible de l’amor més sensual.

Ah, i gràcies pels teus amables comentaris.

Així ho vaig celebrar aquell onze de setembre de 2020.

L’arena dels anys s’esmuny
dins el desert monòton del temps.
Dia a dia, instant a instant,
hem confegit un llibre d’hores,
un repertori d’èxits i fracassos.
I a l’igual d’un sol·lícit antiquari
hem anat aplegant, estotjades,
relíquies subtils, fugisseres,
de tot allò que acabàvem de viure.
D’aquesta manera se’ns ha escolat
la vida entre un hola i un adéu.

Tanmateix estem condemnats
a un futur més o menys atzarós
que, amb l’aixopluc de l’esperança,
anem desplegant en viure’l.
Una esperança que mai no recula
i, només que obrim les finestres,
sempre la trobarem al nostre abast.

11 de setembre 1945-2020

Per molts anys, amic Jaumedelleida

Gràcies pels teus amables comentaris.
Espero que hagis llegit el comentari múltiple que et vaig adreçar fent servir aquest poema.
O no te l'havies llegit?
Pel que em dius al teu darrer comentari penso que no te n'havies adonat.
Bon vespre.

Després de llegir els teus darrers poemes m’ha semblat oportú fer un recull dels versos que m’han semblat més reeixits.

Desitjaria posar-te-les en el coll
com si fóra un collaret.
Rosella, rosa, tulipa
gerani, orquídia,
quin ramell més excel·lent.

He vist el vent entrellaçar-se,
entre les hores de les nostres vides,

T'estime i t'estimaré
com s'estimen lluna i sol.

S'il·luminava la font
des d'on el teu amor sorgia,

El teu nom en el firmament
amb minuts inextingibles,
són promeses de raons
quan sent els teus sentits

Paper en fuga de sospirs,
des de la meua boca,
lleuger com les fulles seques

Ets la meua vida
i el teu vèrtex és alegria,
aleshores m'il·lumines cada dia.

Xiqueta dels meus ulls,
alada del meu cor

Com t’han qualificat alguns dels companys/nyes de Relats t’has convertit en el poeta de l’amor. I això és quelcom important.
Gràcies pels amables teus comentaris.

El tacte dels dits sota els llençols, és just l’expressió que justifica la fretura de l’altre després de tant temps que no mengem la gana que ens empaita. I els trons, el pretext, i la meravellosa remor, la culminació.
Com sempre, els teus poemes van directes al sentiment.
Gràcies pel comentari. Lamento la meua manca de comentaris, però cadascú se sap les seues circumstàncies.
Ara mateix, t’imagino passejant per Ribes gaudint dels plaers de la muntanya.

Una bona recreació dels possibles desitjos d'un Petit Príncep preocupat per si alguna de les herbes fos un possible baobab ja que esclafaria el seu menut planeta amb les arrels. En canvi la rosa és una copanya que necessita que la contemplin per ser feliç.

Aquest poema i l'altre que has publicat juntament amb aquest haguessin fet patxoca al RPV. Imagino que tot és fruit de l'esperit perfeccionista dels poetes que mai no veiem un poema rodó i dins nostre es belluga la necessitat de rellegir-lo i rellegir-lo per canviar encara que sigui un mot. En el teu cas, gairebé el poema sencer.

Has aconseguit un poema comme il faut.

Sovint hi penso en tot el que dius en aquest poema/testament quan contemplo la prestatgeria atapeïda de llibres que tinc ara mateix al meu darrere, al despatx de casa. Certament, tant si els he llegit tots -cosa que no és així- com si els vull llegir -n’hi ha que em fa molta mandra fins i tot intentar-ho (llibres acadèmics sobretot)-, em sabrà greu deixar-los, encara que no hi hagi cap més remei, i segur que em preguntaré més d’una vegada on faran cap, qui els recollirà, si quedarà algú que casualment els vulgui. Ja hi he passat per aquesta experiència quan he necessitat alliberar espai de l’habitatge i et ben juro que ho he passat molt malament. Estimo els llibres, sempre els he estimat.
Malgrat tot, em solidaritzo amb tu quan dius m’enduré només. Gràcies per aportar solucions tan importants de cara a moments transcendentals.

Una altra cosa. Gràcies pel teu comentari al meu darrer poema. T’he d’aclarir, però, que el protagonista del poema no soc jo. Està escrit pensant amb empatia en tots aquells que per alguna raó perden la memòria.

Una classe que podia ser divertida però era tot el contrari. D’una banda, hi havia massa obligacions i condicionants. Tots a una, tots com tots i, si algú erra, no se salvava de la riota i el complex que et penjaven els més “espavilats”. I, què me’n dieu de la mili? Era com continuar amb la mateixa cançó. De la primera, per sort, no tinc mals records. El professor ens permetia no saltar si no estàvem segurs de poder-ho aconseguir, però ens convidava a intentar-ho amb ell a la vora. De la segona, recordo que un tinent va jurar i perjurar que em faria pujar la corda encara que em sagnessin les mans. No ho va aconseguir. En canvi, quan em vaig examinar de gimnàstica a magisteri, el professor, amb el full de notes a la mà, em va fer pujar la corda. Jo, amb tranquil·litat i pensant tot el que em jugava, tris-tras, tris-tras, fins dalt. Gairebé em va aplaudir per l’habilitat posada en el joc de peus agafant la corda i lliscant cap amunt. El que ell no sabia és que era la primera i única vegada que ho havia aconseguit. I sense amulet!
Bon relat, Enriqueta. Continues fent gala d’una forma d’escriure i descriure envejables. Gràcies per portar-me a records entranyables per mi. Sort.

A propòsit del poema que has presentat al Niporepte 361 cal aclarir que tan sols s’accepten poemes d’origen japonès com són els haikus i tankes.
Un haiku consta de tres versos en rima assonant i construïts segons el següent esquema i comptats en mètrica catalana, és a dir, només es compta fins la síl·laba tònica.
a. tetrasíl·lab (4)
b. hexasíl·lab (6)
c. tetrasíl·lab (4)

Una tanka consta de cinc versos en rima assonant i segons el següent esquema
a. tetrasíl·lab
b. hexasíl·lab
c. tetrasíl·lab
d. hexasíl·lab
e. hexasíl·lab

Per tant, hauries de modificar la teua proposta per participar en igualtat de condicions amb la resta.

Gràcies

Em plau convidar-te a llegir un petit relat a propòsit dels arcs de Sant Martí.

En Martí Sanmartí

Bona lectura.

És encoratjador saber que cadascú pot tenir el seu arc de Sant Martí. Només amb el nom se t’encenen les llumetes dels records. Arc de Sant Martí, la pluja és aquí. Com ens agradava fer rodolins de qualsevol cosa. De totes maneres, el teu arc no és de pluja, és de vida. Bona poesia.

Bon vespre.
He llegit i contemplat amb molt de gust el teu pessebre, recordat i construït comme il faut. Amb paciència i il·lusió.
Et convido a visitar el meu, escrit fa uns quants anys. Si vols, és clar.

Nadal per nostàlgics

Ah, bones festes!

El teu idil·li amb la natura et converteix en un defensor de la bellesa silvestre i de tot el que aquesta realitat encomana. I no en tens prou amb contemplar-la, la fas tan i tan teva que fins i tot t’hi compenetres i t’hi identifiques. La metàfora de l’arbre et delata. Ets realment un arbre ple de fruits saborosos, capaç de gaudir amb la marinada i, abraçat a la terra, esperes la pluja vivífica de l’estiu perquè cada fulla canti i regali poesia. Gràcies, Aleix.