Alço la copa per xocar la copa amb la teva. sembla que m'has descrit a mi, tot i que els noms que fa servir el teu narrador no coincideixin amb els meus dos noms que espero veure entrar per la porta, cada dia. Bé, el noi marxarà aviat, a fer la seva, però seguirà venint, encara li agrada com cuino, i vindrà per omplir la carmanyola.

Molt ben escrit, Eloi, ple de sentiment, tota una poesia narrativa. sempre miro de trobar-hi la poesia dels escrits. I un microrelat és allò més proper a una poesia, parlant de literatura. Cosa que tu practiques amb molt bona mà.

I dir-te que sí, ho encertes, en el teu comentari al poema de fa uns dies. La dificultat de no mirar enrere, quan els reptes són més grans que no t'esperaves. Aleshores tens la temptació de seure i deixar passar els trens, com quan era petit, a la platja on estiuejava.

Un últim vers que em convida a seguir llegint, i de fet, em deixa mirant carrer avall, fins que perdo les paraules de vista, com els ulls del poeta perdent de vista qui marxa, carrer avall.

Un relat ple de poesia, intimitat i pensaments que has narrat amb molt bona mà. No entraré en les motivacions d'aquest món interior de la veu narrativa, s'han de fer lectures lliures de cap pensament preconcebut i cercar referents que inundin de sentit literari, i el teu relat fa aquest propòsit senzill i factible.
Jo no vull saber si està o no prenyada, si compara una cosa o altra. Personalment, jo prefereixo viure el camí descrit, i no sempre és fàcil. Normalment, la gent no vol caminar al costat de la veu narradora.

Dit això, A poc a poc, perquè ara la gent no posa la primera A?
cada dia ho veig més, i em fa mal als ulls, però sé que és una tria personal, malgrat allò que digui la norma.

I l'obaga, una paraula que em transporta a llocs d frescor i recolliment, per descansar. Bonic poema final.

En contra, dir que sembla el començament d'una història més llarga, i per a un relat, no sol ser bona noticia. Sempre serà millor per a una història més llarga ;-)

Gràcies per convidar-me a llegir-te. I gràcies pels teus afalagadors comentaris. No sempre soc jo qui et comenta, el meu altra jo també et visita, molt de tant en tant.

Li haurem de dir al rautortor que li posi un bon compàs a la cançó. Jo la veig de bressol, cantada amb veu baixa i lent el ritme.
Primera pasa per a una col·laboració estelar amb alguna amic/ga músic?

Gràcies per compartir-nos els teus experiments poètics.

I gràcies per alguns dels teus comentaris, que no sempre responc, cada dia em costa més!

Ferran

La felicitat és allò que volem imaginar que és. Viure dins de la carcassa de l'ou eternament no és sa, i menys quan un policia t'ha de donar permís per accedir a casa teva, al teu carrer.

Cap turisme és decididament dolent, ni tan bo com alguns prediquen. La mesura justa tampoc existeix, en el fons. Abans anaves de viatge, ara es fa turisme. Jo intento seguir viatjant, però els indígenes no sempre et veuen diferent de la resta de turistes.

A casa nostra, o a la dels de fora, aquesta canya, als indigenes ens les haurien de cobrar a preu d'amic, com es feia abans quan deies que eres de la terra i et contestaven "Coi! haver avisat que hereu de la terra!" Fet veridic viscut a ses illes una nit d'estiu de fa molts anys. El preu va ser la meitat, aleshores 800 pessetes, van ser quatre-centes, per un cubata al port d'Eivissa.

Ens veiem aviat, Aleix!

Ferran

Queda clar que els forats de cuc han d'existir, si no, no entenc com ha pogut tornar a sortir aquest relat com publicat recent, si en realitat és de fa vuit anys!
I sembla que ha seguit, amb una mica de temps de diferència, l'estela del relat i dela carta que en ella s'explica, tot i que aquesta va trigar més anys a arribar al destinatari.

Bé, un altre forat de cuc. Ja sabeu que jo aquí ara faig poesia, sols això, i aquest relat ha viatjat força pel temps! I l'espai, ves a saber quin espai!

Desesperança, no del tot. Hi ha un inici que cerca un enllà més venturós, i és de mica en mica que la narració esdevé una resposta al primer vers, on sí que hi ha una certa desesperança.

Bé, volia afegir la meva visió, els que no són poetes algunes vegades no ho veuen igual. Jo, que tampoc ho soc, i me'n sento, ho veig així.

Gràcies per tornar, de tant en tant, a aquesta pàgina.

Ferran bis

PS
es que m'havien quedat coses al tinter del cap per dir-te.

Són tantes les emocions que ens fan més o menys humans!

Bell poema, sensual i amable, ben construit i de lectura agradable. Com allò que descrius. La bellesa rau en tantes coses, com les que vulguem viure. Aquest és un punt d'observació magnífic, fem-lo possible!

Gràcies per la teva visita a les meves emocions amb el net.

Primer de tot, i si em deixes, et renyo. Els referents i cites d'encapçalament, o són en la llengua original, o no cal traduir-los al castellà, quan la llengua del narrador no és aquesta. Potser no vas trobar la cita en francès, ni en català, però aleshores, la pots traduir tu, vist el teu nivell narratiu. I ara toca la part bona ;-)

Un escrit ple de referents, d'imatges amagades, que et porten a un sol camí, una sola idea. Tots els paràgrafs tenen una frase que et duen a la llum d'una manera diferent, a la vida de fet, a viure, a sortir d'un lloc clos, d'una negativitat, al positivat de la vida a la llum. I tot aquest esforç narratiu mereix una ovació. I potser no caldria explicar què vols dir, al final, qui no ho vegi que vagi a classe. Pero ets lliure d'explicar-te, està clar!

Un molt bon relat, com la majoria els teus, que llegeixo normalment, tot i que soc poc donat a comentar, des d'aquest perfil.

Felicitats narradora!

Quan ens deixem algun detall no explicat, podem obrir moltes lectures d'un relat, i no sempre són encertades.
En el teu comentari a TerricheT sobre la realitat de la germana petita, puc dir-te que en el meu relat poema del net, hi ha alguna cosa semblant, no explicada. I crec que el lector ha de tenir certa empatia en llegir, també. No sempre s'ha d'explicar tot, has de comprendre que el narrador t'amaga algun detall que el lector ha d'interpretar.
Jo he fet el mateix, he amagat alguna mancança en el comportament del net. Bé, no és mancança del net. Normalment, i segons tu veus, som nosaltres els mancats, i algunes vegades és una resposta emocional no desitjada, però quan vens d'un obrir la porta, i sentir, "encara no avi, ara no", tradicional recepció del net, quan et diu hola avi! és tot un miracle que trastoca tot el sen. Això era el microrelat del net.

Gràcies per llegir-me! i comentar! Cosa que a mi em costa molt. Cada dia més!

He de reconèixer que no t'he llegit fins ara, i veig que he fet malament. Miraré de resoldre aquesta mancança!
Una situació que dona per a un relat costumista, el fas pasar per una anècdota molt ben narrada, i amb un final del tot sorprenent, i fins una mica absurd, donant un tomb al clàssic relat calderesià, amb un toc personal teu, imagino, em calen referents! Hauré de llegir més relats teus!

Bon relat, i bon nivell narratiu, felicitats!

I gràcies per la teva visita al meu poema-relat.
Dir-te que dels quatre comentaris llegits fins ara, en el poema-realt, tu ets qui més s'ha acostat a la realitat del net, que no és que sols estigui pendent de les pantalletes, és un nen que té un món tancat molt personal, i no admet que ningú hi entri, sense el seu consentiment, i no és autisme, és una altra cosa. HI ha tantes coses en la canalla! NO he volgut dir-ho explícitament en el relat, però crec que una mica sí que es veu, segons sembla.
Gràcies per ser-hi!

Tenia dues opcions, podien ser les lletres, enutjoses per a alguns humans, però no era aquesta la intenció, sols podien ser les formigues, encara que m'ha fet dubtar, en el nostre pati en tenim de vermelles!

Bon poema endevinalla!

Podries tornar a penjar poemes tan vells com aquest?

Va!

Vaig escriure un relat sobre la molsosa, fa uns vuit anys, i me'l van publicar, va ser en un llibre sobre mitologia catalana. Per a mi, un llibre fundacional de la nova dèria mitològica que ara sembla que revifa.

Espero més mitologia, aquí, en aquesta pàgina mitològica, li cal conèixer millor les nostres arrels.

I Benvingut, o ben retornat, a relats. espero que tu i jo no tinguéssim deutes pendents! ;-)

Jo també estic ara jubilat, i no em cal saber qui eres, la veritat. m'agrada qui ets ara.

Em fa venir records, com ja t'han dit altres abans. Genolls esgarrinxats, danses i carreres de caragols. Vesprades de pa amb xocolata al peu d'una creu de terme, fita de les excursions estiuenques, quan el sol ja havia afluixat, perquè aleshores, el sol afluixava a l'estiu i tot!

Molt bonic! i amb imatges potents. M'agrada.