REPTE POÈTIC VISUAL 331: MAR DE BOIRA

Quan la boira pastura.

Sembrant silencis
-coixí de veu callada-
boira respira,
rostoll es mulla.
El sol, arran de sostre
amb temps de llum i d'ombra
calmosament recrema.
Se'm fa fum el record
d'un cant suau, a casa.

Va venir d’hora, lentament,
amb les mans balbes, fredament,
l’alè gebrat sobtadament;
jeu confiada, mansament.
La bat el sol intensament,
ella s’ajup tossudament,
sense vergonya, insolentment.
Mes de febrer, naturalment
la boira guanya, francament.

Des de dalt estant


El camí de la llum

 és sinuós i auster,

un camí de pujada

 que sembla no dur enlloc.



Com un cordó matern

 caragolat i angoixant

que et conserva la vida

 en la dura travessa

per l’ignorat camí.



Però dur a la claror. 

I des de dalt estant

mai no diries 

que hi ha una vall al fons:

- en l’humid falguerar-

distant i freda,

distant i silenciosa.

Navegar

Com màstil d’un veler
treu el cap el campanar
en un mar de boira i cotó-fluix
El poble soterrat
amb ulls enlleganyats
espera
el sol radiant
que eixugui totes les misèries.

Envoltat d’avets
la vall reposa el seu alè
i lluita per expulsar
la teranyina que l’ofega.

I viure.

Mirant la boira

Des de darrere uns avets
contemplo aquest mar de boira.
Perquè penso en la mar…

Al bell mig del blanc llençol
veig quelcom que sobresurt:
Sembla un veler amagat
perdut en la fondalada.

Quins vents l'han arrossegat
lluny de la seva mar brava?,
Mes, què dic? No és un vaixell.

Del campanar l'espadanya
em crida amb el seu badall:
Baixa, vine, sense por,
aquí el teu poble t'espera.

La boira serà embolcall
pel camí del meu retorn.

Quan el dia s'ha llevat
ha tret el sol de l'aixella
l'ha posat a il·luminar
el món a vista d'ocella
li ha caigut el cotó fluix
de refrescar les parpelles
en les agulles dels pins
que saben embastar estrelles
i el dia s'ha tornat tou
amb silenci de capella
i sense haver embogit
ha cregut que ja era nit
i s'ha tancat la clivella
de la llum i s'ha adormit.

Dalt del cim aguaito la vall
i avui, entre cotons nivis
he perdut el poble.

Un mar de cotó
un somni que mandreja,
i més enllà, el sol que s'ho mira.

Boira interior

Obro la porta mig endormiscat
-ningú no m’espera, estic sol.

Al carrer la llum és unívoca
-camino d’esma per la vida.

Surto de casa sense mirar el cel
-mai no aixeco els ulls, per què?.

El terra humit em rep indiferent
-soroll de petjades, ritme tediós.

La ciutat té l’horitzó imprecís
-sempre és així a la meua ment.

El baf s’agrega al blanc de l’aire
-blanc i vague, flaire d’hivern.

Hi ha qui es queixa pel fred
-les queixes no em duen enlloc.

Els fars encesos marquen camins
-em costa saber si van o venen.

La boira ha tornat per quedar-se
-fa dies que campa dins meu.