Calma

Vols dir que no t'has equivocat, i aquest poema volies enviar-lo a la teva pàgina?

O has decidit enviar-lo com una intervenció al Fòrum, vist que els validadors dels relats d'autor estan de vacances i el últims publicats són del da 20?

O ni una cosa ni l'altra, i el que pretens és cridar a la calma als concursants al RepteClàssic DCCLIV, que només som tu i jo, vist que passen dos dies del termini fixat i el responsable no ha penjat comentaris ni ha proclamat guanyador?

Doncs... una mica, la segona opció; però també un cant a la calma de l'estiu; també, perquè hi hagi intervencions culturals al fòrum i no sembli abandonat; perquè algú més s'animi a escriure cosetes curtes sense intenció de guanyar o trascendir, i perquè m'han assaltat unes ganes irrefrenables de fer un poema a la calma d'un mar pla, sense vent, amb un sol xardorós, en solitud, ah! i també com un cant al valor de les coses que no perduren, però que quan hi són, són bellesa.

Ja el pots enviar a publicar, Jere. Paga la pena que també el tinguis entre els teus altres escrits.

La calma també és regeneració subtil.

Dorm el vent
que ja no pentina ones
i les ones silents i calmes
bressolen la lluna
reflectida entre esquitxos de sal.

Els versos de Jere Soler i Endevina’m em susciten aquests altres, tan maldestres:

No, ni parlar-ne.
L’estiu és per a qui
no té més remei
que aprofitar les vacances
que li han assignat.

No vull cap vent dormilega
ni aquest maleït sol abrasador.
Tampoc deixar-me atrapar
per l’ensopiment mòrbid
d’una calma que de tot s’ensenyoreix.

Però, com que la poesia no és per a mi, ho deixo aquí i torno a començar en prosa:

No, ni parlar-ne. L’estiu és per a qui no té més remei que aprofitar les vacances que li han assignat. No vull cap vent dormilega ni aquest maleït sol abrasador. Tampoc deixar-me atrapar per l’ensopiment mòrbid d’una calma que de tot s’ensenyoreix. Entenc que gairebé tothom faci les vacances per juliol o agost: per a la major part d’empreses resulta més viable tancar un mes que organitzar torns, i a la gent ja li va bé això d’abandonar la ciutat buidada... per reunir-se amb els seus conciutadans als llocs més concorreguts de la costa. Però als jubilats, que estem de vacances tot l’any, posats a escollir per fer una escapada segur que triaríem un altre moment. Pel que fa a mi, l’ordre de preferència seria: la tardor, la primavera, l’hivern... i l’estiu sols si no hi hagués més remei. No és per casualitat que el grup de senderisme que vaig freqüentar durant deu anys, i m’imagino que tots, suspenia les activitats de juny a setembre.

Ara tocaria esplaiar-me descrivint les sensacions que em produeix aquest complex calor/xafogor, però heu tingut sort i us ho estalviaré perquè he recordat que, fa aproximadament un any, ja m’hi vaig dedicar prou a fons en el relat "Insuportable". Així que prosseguiré el meu al·legat antiestival.

Anys enrere, el refús cap a tot allò relacionat amb les altes temperatures potser no era tan radical, sobretot per dues raons:

Era més jove i més sofert, tenia parella, ganes d’estar amb ella les vint-i-quatre hores del dia i ganes de desconnectar de la feina un mes l’any, i disposar de la mobilitat que dóna tenir cotxe també ajudava.
Tot i que les temperatures ja havien començat a pujar, de vegades accentuades per la proximitat d’incendis forestals, els llecs en la matèria tot just comançàvem a parlar de canvi climàtic, encara una hipòtesi i no una realitat clarament perceptible, com a hores d’ara.

Realitat perceptible i aclaparadora que, molt probablement, s’anirà repetint any rere any, i quan falli la predicció serà per anar a més. La Mediterrània nord s’anirà assemblant a la riba sud, amb la desertització provocada pels incendis, i el que enguany passa a Sicília s’estendrà de Gibraltar a Suez. El subsector turístic d’espardenya, un dels pilars de la nostra economia, se n’anirà al carall, perquè els europeus del nord ja trobaran en les seves platges les condicions climàtiques que abans venien a buscar a les nostres. Potser romandrà a Barcelona el subsector turístic cultural, això si Antoni Gaudí no s’aixeca de la tomba per esfondrar aquella mona de pàsqua que en nom seu estan perpetrant a la Sagrada Família.

Anava a tancar aquest relat de circumstàncies, que no és el primer que escric per entretenir l’espera d’un repte encallat —en el cas present no és el NanoRepte 1058 sinó el RepteClàssic DCCLIV, tot i que el responsable de l’atzucac és el mateix—, quan m’he trobat un poema de Prou bé, probablement escrit des de la badia de Fornells, Menorca, a la banda on es pot gaudir de la tramuntana quan bufa, perquè no parla del foc ni del vent en calma. Quina enveja que em dóna!

Gràcies, Jeremies, i altres companys i poetes, per les vostres paraules calmoses, que han fet saltar un esperit no tan calmós i de paraula allargassada i carregosa.
Visca la poesia i les imatges calmoses que ens compartiu!