Foto de perfil de Anaïs

Anaïs

46 Relats, 162 Comentaris
40538 Lectures
Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
Hola!

Diuen que definir-se a un mateix és una de les coses més difícils que hi ha, i més si et demanen o et demanes que és allò que tens de positiu.

Sempre m'ha agradat molt llegir i escriure també; anys enrere recordo que si m'havia plantejat d'escriure a nivell professional sempre pensava: "On vas tu, amb escrits que tenen com a màxim dues pàgines mecanografiades?" (Sí, abans no hi havia ordinadors, costa de recordar-ho...).

Jo sóc la típica escriptora que quan realment m'inspiro és quan estic trista, així que pot ser que els meus relats siguin sempre de situacions difícils, que com tothom he passat les meves. Però des d'aquí us asseguro que la major part del temps estic alegre, sóc sociable i positiva.

Ens llegim,

Annaïs
(09/03/12)

Aquest és el meu correu electrònic si necessiteu preguntar-me alguna cosa o simplement pel que vulgueu (sempre que estigui dins del marc legal vigent i per a tots els públics, jeje):

anais1978@yahoo.es


UN GRAN SOMRIURE!!!

Últims relats de Anaïs

Últims comentaris de l'autor

  • Anaïs | 01-05-2021

    ... és el que passa. Al dolor de la pèrdua s'hi afegeix un sentit de culpa. Si ha sorgit del no-res, almenys no d'alguna cosa detectada, et queda una impotència...

  • Anaïs | 29-03-2021

    ... sempre ha estat la incompresa de tot allò que engloba l'escriptura. Molta gent pensa que no és apta per llegir-ne i entendre-la, però això és fals. És com tota la resta: hi ha novel·les que també costa d'entendre-les.
    Gràcies per les teves amables paraules al poema "en queda el rastre": quan deia que em sentia estranya és que en deu anys es canvia, i no sé si em reconec en aquestes paraules, però dec ser jo també, encara que amagada.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 26-03-2021

    ... que abans la gent es posava dents d'or, però vet aquí que li has donat un tomb a la costum i ara són òpals!
    I ell es va quedar sense sucar i sense òpal? jajajajajja
    Espero que estiguis bé!
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 29-09-2020

    Bones guapa,
    un toc d'humor, negre m'atreviria a dir, davant la pèrdua d'algú estimat i proper. Clar i directe, però, davant dels sentiments contradictoris. Ho he endevinat?
    Espero que estiguis molt bé tu i la teva família.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 25-09-2020

    Hola,
    no sé qui va dir que mentre hi ha algú que ens recorda no ens acabem de morir mai. Els records hi són, poden doldre i s'han de convertir en un escalf per poder-hi anar quan convé. Tot i no sé de bon tros que tenir la persona, si aconseguim que els records siguin això hem guanyat una batalla important.
    No sóc de frases de condol, a vegades fan més mal que ve, però t'he llegit i volia que sapiguessis que estigui aquí, a l'altre costat de la pantalla.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 27-02-2019

    Aquest relat conté molta veritat.
    Molt bones, què tal? Estava llegint els relats que un dia vaig penjar, i he vist un comentari teu. M'ha alegrat veure que encara escrius.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 14-12-2014

    ... que es torna a vegades viure. Ja no parlo de l'estres de la vida quotidiana (que per cert hem anat augmentant nosaltres solets), sinó quan aquesta vida està acompanyada, com en aquest cas, d'una ludopatia: La persona que la pateix que està en un carreró sense sortida, els que viuen amb ell no sabent com actuar, la canalla madurant més aviat del necessari...
    Detalls de la vida diària, quan una persona no està bé. Moltes gràcies per compartir el relat amb nosaltres.
    Una abraçada,
    Anaïs

  • Anaïs | 09-12-2014

    ... a vegades els adults quan ens atabala un únic objectiu. Faríem bé, doncs, de deixar que els nens ens reeduquessin, no només els hi ensenyem nosaltres.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 07-08-2014

    Hola guapa!
    Sempre fa molta il·lusió retrobar-se amb els amics, jo també estic contenta de llegir-te.
    Aquestes cançons em recorden el moviment d'un balancí, ben suau...
    Responent al teu comentari, sí, és real, sembla que per fi ho he aconseguit, a veure si arribem al final!
    Un somriure,
    Annaïs

  • Anaïs | 14-07-2014

    Bones,
    si és qui pensen que ets, només donar-te una gran abraçada, no de llana que potser ara ja fa calor, potser d'una seda fina i suau.
    Annaïs

  • Anaïs | 17-04-2014

    No puc dir res més.
    Un somriure,
    Annaïs

  • Anaïs | 11-01-2014

    He rigut una estona!
    Pel que fa al canvi del nom del protagonista, m'ha recordat als programes Polònia i Crackòvia de TV3 en què diuen sense dir els noms verídics. També em recorda les parades de mercat, on el cocodril de Lacoste està al revés, o les calces són de la marca Unco.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 05-01-2014

    La data del final del relat és incorrecta, en comptes de ser del 2013 hi hauria de dir 04/01/2014. Disculpeu les molèsties.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 09-12-2013

    Hola!
    Tens tota la raó, company Poblet, el programa El foraster està molt ben fet segons el meu punt de vista, fa que encara cregui una mica en la televisió, plena de programes que no m'agraden gens. Aquest programa pretén entretenir, però al mateix temps ensenya la manera de viure de les poblacions petites, on és foraster tot el qui no ha nascut allí. Crec que els catalans de poble (i em sembla que els de ciutat potser una mica també) som persones que ens costa agafar confiança i així ho noten les persones que no són del poble, però una vegada agafada és intensa. I ho dic perquè sóc de poble i no visc al meu poble, sinó que sóc forastera.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Anaïs | 03-12-2013

    Hola!
    Fer anys comporta aquesta pàtina de melangia. A mi em fa gràcia quan ve la típica persona suposadament molt forta que em diu "jo no visc de records, sempre visc endavant". Home, viure viure no, però complir anys implica una maleta plena de records que hem de portar damunt, no perquè ens pesi portar-la, sinó perquè és la nostra experiència, no et sembla?
    El que és clar és que hi ha vegades que sembla que haguem perdut el temps. Les dones sempre hem tingut tendència a "buidar-nos", a donar tot el que podíem de nosaltres cap als altres, la capacitat d'atendre, de cuidar als altres.
    Maribel està contenta de ser mare, àvia, Isabel encara no s'ha trobat. Són una mateixa persona?
    Un somriure,
    Anaïs

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: