... perfectament el primer cop que et vaig llegir aquí a RC. Em vas fer un càlid comentari al meu primer relat, donant-me la benvinguda i acollit-me en aquesta pàgina. Al fòrum, sempre has estat allí, pel que convingués, aconsellant, corregint, ajudant...
Tal i com diuen els companys, el teu últim relat penjat traspua melangia i potser un comiat. De fet ja en la teva participació en un repte que van organitzar d'una foguera (no recordo si era pels volts de st. Joan d'aquest any) ja semblava que feies recompte, cloenda, final, d'una forma en què jo voldria acollir el meu: serena.
Gràcies per totes les paraules compartides, Pilar.
Un somriure,
Anaïs

... és el que passa. Al dolor de la pèrdua s'hi afegeix un sentit de culpa. Si ha sorgit del no-res, almenys no d'alguna cosa detectada, et queda una impotència...

... sempre ha estat la incompresa de tot allò que engloba l'escriptura. Molta gent pensa que no és apta per llegir-ne i entendre-la, però això és fals. És com tota la resta: hi ha novel·les que també costa d'entendre-les.
Gràcies per les teves amables paraules al poema "en queda el rastre": quan deia que em sentia estranya és que en deu anys es canvia, i no sé si em reconec en aquestes paraules, però dec ser jo també, encara que amagada.
Un somriure,
Anaïs

... que abans la gent es posava dents d'or, però vet aquí que li has donat un tomb a la costum i ara són òpals!
I ell es va quedar sense sucar i sense òpal? jajajajajja
Espero que estiguis bé!
Un somriure,
Anaïs

Hola,
no sé qui va dir que mentre hi ha algú que ens recorda no ens acabem de morir mai. Els records hi són, poden doldre i s'han de convertir en un escalf per poder-hi anar quan convé. Tot i no sé de bon tros que tenir la persona, si aconseguim que els records siguin això hem guanyat una batalla important.
No sóc de frases de condol, a vegades fan més mal que ve, però t'he llegit i volia que sapiguessis que estigui aquí, a l'altre costat de la pantalla.
Un somriure,
Anaïs

Aquest relat conté molta veritat.
Molt bones, què tal? Estava llegint els relats que un dia vaig penjar, i he vist un comentari teu. M'ha alegrat veure que encara escrius.
Un somriure,
Anaïs

... que es torna a vegades viure. Ja no parlo de l'estres de la vida quotidiana (que per cert hem anat augmentant nosaltres solets), sinó quan aquesta vida està acompanyada, com en aquest cas, d'una ludopatia: La persona que la pateix que està en un carreró sense sortida, els que viuen amb ell no sabent com actuar, la canalla madurant més aviat del necessari...
Detalls de la vida diària, quan una persona no està bé. Moltes gràcies per compartir el relat amb nosaltres.
Una abraçada,
Anaïs

... a vegades els adults quan ens atabala un únic objectiu. Faríem bé, doncs, de deixar que els nens ens reeduquessin, no només els hi ensenyem nosaltres.
Un somriure,
Anaïs

Hola guapa!
Sempre fa molta il·lusió retrobar-se amb els amics, jo també estic contenta de llegir-te.
Aquestes cançons em recorden el moviment d'un balancí, ben suau...
Responent al teu comentari, sí, és real, sembla que per fi ho he aconseguit, a veure si arribem al final!
Un somriure,
Annaïs

Bones,
si és qui pensen que ets, només donar-te una gran abraçada, no de llana que potser ara ja fa calor, potser d'una seda fina i suau.
Annaïs

No puc dir res més.
Un somriure,
Annaïs

He rigut una estona!
Pel que fa al canvi del nom del protagonista, m'ha recordat als programes Polònia i Crackòvia de TV3 en què diuen sense dir els noms verídics. També em recorda les parades de mercat, on el cocodril de Lacoste està al revés, o les calces són de la marca Unco.
Un somriure,
Anaïs

La data del final del relat és incorrecta, en comptes de ser del 2013 hi hauria de dir 04/01/2014. Disculpeu les molèsties.
Un somriure,
Anaïs

Hola!
Tens tota la raó, company Poblet, el programa El foraster està molt ben fet segons el meu punt de vista, fa que encara cregui una mica en la televisió, plena de programes que no m'agraden gens. Aquest programa pretén entretenir, però al mateix temps ensenya la manera de viure de les poblacions petites, on és foraster tot el qui no ha nascut allí. Crec que els catalans de poble (i em sembla que els de ciutat potser una mica també) som persones que ens costa agafar confiança i així ho noten les persones que no són del poble, però una vegada agafada és intensa. I ho dic perquè sóc de poble i no visc al meu poble, sinó que sóc forastera.
Un somriure,
Anaïs

Hola!
Fer anys comporta aquesta pàtina de melangia. A mi em fa gràcia quan ve la típica persona suposadament molt forta que em diu "jo no visc de records, sempre visc endavant". Home, viure viure no, però complir anys implica una maleta plena de records que hem de portar damunt, no perquè ens pesi portar-la, sinó perquè és la nostra experiència, no et sembla?
El que és clar és que hi ha vegades que sembla que haguem perdut el temps. Les dones sempre hem tingut tendència a "buidar-nos", a donar tot el que podíem de nosaltres cap als altres, la capacitat d'atendre, de cuidar als altres.
Maribel està contenta de ser mare, àvia, Isabel encara no s'ha trobat. Són una mateixa persona?
Un somriure,
Anaïs