RE: PER A AssociacióRelataires, Iona, SinKalip, Joan Colom, Atlantis, aleshores i tothom qui detesti la impuntualitat.

Molt bé. M'agrada el passeig de Manresa. Jo no he badat boca en aquest tema. Però ja que hi surto, explicaré una batalleta sobre la puntualitat. No em sortirà tan bé, però, com la de Kefas. Justifica perquè arribo d'hora gairebé sempre: corria l'any 74 i li havia deixat la moto al repartidor de propaganda i després director de Centre Cívic, però no tornava i ja feia una hora que li tocava haver tornat (Cantonada Parlament/Borrell per on hi ha la orxateria) Va arribar empenyent la moto. M'havia descuidat de recordar-li que tanqués l'"starter" un cop iniciada la marxa.
Segur que en Joan Colom havia tingut també una moto, ho estic veient. Neta i polida, perfecta.

Molt bé. M'agrada el passeig de Manresa. Jo no he badat boca en aquest tema. Però ja que hi surto, explicaré una batalleta sobre la puntualitat. No em sortirà tan bé, però, com la de Kefas. Justifica perquè arribo d'hora gairebé sempre: corria l'any 74 i li havia deixat la moto al repartidor de propaganda i després director de Centre Cívic, però no tornava i ja feia una hora que li tocava haver tornat (Cantonada Parlament/Borrell per on hi ha la orxateria) Va arribar empenyent la moto. M'havia descuidat de recordar-li que tanqués l'"starter" un cop iniciada la marxa.
Segur que en Joan Colom havia tingut també una moto, ho estic veient. Neta i polida, perfecta.

Bon dia,
interessant tema, la impuntualitat. Jo sóc d'arribar puntual, és més, si puc ser-hi 5 minuts abans com a mínim millor. Ara bé, també faig tard a vegades perquè com tothom les activitats i compromisos a vegades es solapen.
Jo, però, voldria analitzar la bonica frase "10 minuts de cortesia". Cortesia? Per a qui? Per a qui ha arribat puntual?
Un somriure,
Anaïs

Quan els rellotges no existien, ser puntual era un matís aproximat.

Bon dia Kefas. L’últim dimecres, dia 12, pel matí, em vaig trobar amb la intervenció de capçalera, que havies fet la nit abans. Jo també he fet oposicions i sé que és fotut, però com a disculpa no em valia, perquè el 28 de juny, quan vas presentar els teus nanos al NanoRepte 1057 (LA PERSIANA) ja hi devies estar embolicat i, si creies que podia ser un obstacle en el cas que en sortissis guanyador i haguessis de convocar el 1058, crec que hauries d’haver desistit. A sobre t’explaiaves però deixaves per a més endavant convocar-lo, cosa que em va irritar. El fruit d’aquesta irritació va ser el relat titulat "Rosa d’abril...", que vaig enviar a l’endemà i que tot seguit reproduiré.

Abans t’haig d’explicar que després d’aquest vaig escriure i enviar el relat "Esteban González Pons", que em van publicar de seguida. Fins i tot el relat "Vint nanoacudits sobre PUNTUALITAT", que ja vaig escriure i enviar després que tu convoquessis el NanoRepte 1058, me’l van publicar sense que hagués aparegut "Rosa d’abril...". Primer vaig pensar que devia ser un descuit, però a mesura que passaven els dies he acabat creient que no m’el volen validar perquè entenen que és una crítica a la teva persona. Com que més que una crítica a la teva persona ho és a la teva parsimònia, no veig que estigui justificada aquesta censura. Jo crec que, si tu, que malgrat tot ets un esperit lliberal, et pronuncies dient a AssociacióRelataires que no tens cap inconvenient en que publiquin aquest relat, ho faran. I, ara sí, el relat en qüestió:


Rosa d’abril... [temps real de lectura: 1 minut]

Mentre segueixo esperant que es desencalli el NanoRepte 1058 us explicaré un conte.

Aquella ànima càndida que, a l’hora d’enviar un relat al NanoRepte 1057, no va preveure que podia resultar guanyadora, que això l’obligaria moralment a estar a l’aguait per reaccionar amb diligència, donat el cas, convocant el 1058, i que potser aquesta capacitat de reacció no seria compatible amb la dedicació necessària per preparar unes dures oposicions, s’adonà que el bar del Passeig Pere III on s’havia refugiat, fugint de casa i de la calor extrema, tampoc no reunia condicions per assolir un acceptable nivell de concentració: aquelles nenes que netejaven els vidres del carrer, tot exhibint els seus culets primorosos, estaven acaparant massa la seva atenció.

I fou llavors quan tingué la il·luminació. Sortosament no anava a Damasc ni muntava a cavall, si no hauria caigut de morros per terra, pero sí que tot el que l’envoltava es va enfosquir sobtadament i només el perfil serrat de la Muntanya Santa aparegué, com si fos una holografia, retallant-se contra la foscor. La solució als seus problemes només era a vint-i-cinc quilòmetres: hostatjant-se a les Cel·les Abat Marcet, lloc de reclusió obligada de tot opositor catalá que es preés, s’aïllaria prou bé, perdria de vista luxurioses carnalitats i recuperaria la pau interior. I potser, fins i tot, se’n recordaria de convocar el NanoRepte 1058.