No tinc feina

No tinc feina. I ja fa temps que ho veia a venir. Els meus serveis ja no són essencials. A vegades em deprimeixo molt, pensant en la nostra història, quan els meus antecessors estaven en la cúspide de l’èxit.
Sí, tot ha canviat molt. Abans, la manera de fer dels meus avantpassats era més rudimentària. Els acabats de la seva feina potser no eren tan polits, però els recursos emprats també eren més senzills. S’havia d’utilitzar més la força i el material era escàs. Amb el pas dels anys, s’ha anat perfeccionant l’estil per millorar el resultat final. Amb estudis de mercat, escoltant totes les crítiques que ens feien, hem anat perfilant tots aquells canvis que milloressin la nostra comesa. Actualment es té molt en compte la seguretat del nostre client, que per nosaltres sempre ha estat el més important. Això sí, tot i que abans podíem resultar una mica perillosos, sempre hem intentat complir amb els encàrrecs de forma immediata, i poques vegades no ho hem aconseguit.
I és que jo formo part d’una de les famílies que han lluitat per mantenir la nostra labor amb el cap ben alt. No esmentaré ara el meu cognom, les competències sempre han estat ferotges i les enveges em poden portar problemes, prefereixo mantenir-me en l’anonimat.
A casa meva sempre m’explicaven que els nostres inicis els devem de forma indirecta als invents del senyor Nicolás Appert, i fins i tot el nostre gremi havia celebrat durant molts anys una espècie de festa per Sant Nicolau, esdevenint així el nostre patró. Aquesta festa, però, es va anar diluint i s’ha convertit en un mer recordatori.
Però no us cregueu, els nostres principis van ser difícils. Va costar mig segle que el nostre ofici sortís a la llum. En el nostre sector hi va haver i ha hagut, amb tota classe de sorts, molt intrusisme professional. Poc a poc i no sense pocs esforços vam anar desbancant aquells que volien pujar al carro sense saber-ne ni un borrall i es va anar reconeixent el nostre treball senzill però eficaç. Ningú en parlava ni en parla obertament, de nosaltres, com si fóssim un tema tabú, però tothom ens coneix. Ara, el que és molt injust és que, com que no hem estat mai un dels temes principals per comunicar-se, la nostra crisi no s’ha esbombat, no se’n té coneixement com la d’altres sectors. I és que l’empitjorament dels nostres ingressos tampoc ha estat deguda a la crisi econòmica, sinó als avenços tecnològics.
I tu, que ja fa una estona que m’estàs llegint, et deus preguntar quin sector és aquest, no? I deus estar exprimint el teu cervell per endevinar qui sóc... Doncs no sóc qui, sinó què. Sóc un obridor de llaunes. T’he causat sorpresa? T’he defraudat? Què et penses, que no tenim el nostre cor?
Potser ara em diràs que la nostra crisis és infundada i que exagero, que tu sí que tens algú de la meva família a casa teva. Estaràs intentant recordar el lloc exacte en el qual el tens guardat. D’acord, som ben conscients que algunes persones encara ens guardeu. Per què? Doncs perquè no ens enganyem, quan esteu desesperats després que per enèsima vegada l’obre fàcil us ha deixat abandonats en el pitjor moment, recorreu a nosaltres sense cap remordiment. I és que quan teniu gana o simplement gola els humans no teniu problemes de consciència.
Però tens el convenciment que l’obridor que tens és de la meva família? O és d’una marca “no t’hi fixis” que vas comprar en una botiga a cost sospitosament barat? Doncs vigila, perquè potser quan el vulguis utilitzar el rovell haurà format una pàtina de color gens agradable damunt del teu aparell de poca qualitat. I és que sols els obridors de classe alta estem fets d’un acer inoxidable a prova d’humitats. Un obrellaunes és per sempre, una petita inversió per una tranquil•litat, no ho dubtis.
En fi, estic destinat a esperar el meu destí al fons d’un dels calaixos de la teva cuina, demanant que només un cop l’any em necessitis perquè no m’oblidis del tot, exposat a que algú aficionat a les manualitats em vulgui utilitzar per obrir una llauna de refresc i em causi maldecaps per no aconseguir res.
Només et demano una cosa. La pròxima vegada que obris el calaix on sóc per buscar el meu company obridor de pots de vidre, pica’m l’ullet sense vergonya, els altres utensilis no t’ho tindran en compte.