Hola, amiga

Ja un altre cop vaig escriure una carta de comiat així, dolorosa. En aquell moment ho necessitava i ara també. Necessito acomiadar-me de tu.
No és que no pugui posar el teu nom, però els que intentem escriure a vegades les fem aquestes coses, despersonalitzar el text per molts motius. Intento, però, pensar el teu nom i dir el teu nom quan en tinc ocasió. Penso també, que vull posar amiga amb lletres ben grosses. D’amistats n’hi ha de molts tipus, la nostra era un “estic aquí”, ja des de feia uns quants anys. Tot i que, per falta a vegades de temps, no ens ho havíem dit fins fa poc. Però ho sabíem, sabíem que hi érem, perquè quan ens volíem explicar una cosa ens trobàvem, a través del mòbil o cara a cara.
Ja t’avanço que no et penso jutjar amiga, perquè jo no sóc qui per fer-ho. No penso posar el dit en una llaga que ja de per sí fa mal. Però em fa falta aferrar-me a alguna cosa, per petita que sigui. Digues-li mecanisme de defensa, raonament... necessito posar-ho en paraules. No necessito saber el com, no ho he preguntat, no crec que ho vulgui saber mai, però sí que seria genial saber el perquè. Com que no el sé, m’atreveixo a pensar que vas fer clic, i ja està. Em nego a pensar que fos massa premeditat, com tu solies fer. No, si hagués estat premeditat potser no ho haguessis fet. I dic potser perquè el cervell és un aquell tan desconegut... Potser tenies un sac ple de valentia, de saber fer, i se’t va acabar, i a la botiga de la vida ja no en tenien. Potser els savis consells que tu donaves per tu no et servien i no trobaves les respostes a les teves preguntes. Tan de bo, amiga, hagués intentat entendre’t millor, i donar-te la mà, per estirar-te.
No et jutjo, no et jutjaré, però sé que et trobaré a faltar sempre.

(28/4/21)