I en un instant

Talment com ho expliques, Anaïs, amb paraules clares i contundents. De sobte, no sabem com ni perquè la ment deu fer una mena d'associacions incomprensibles de tal manera que és capaç de dur-nos a aquell pensament que volem defugir, i de retruc, a aquells sentiments punyents que, per uns instants, ens sacsegen el cor i l'ànima.
M'ha agradat molt com ho has expressat: a mi també em passa, companya!
Un somriure cap a tu!

que no et vaig comentar res en la teva quinzena, però és que he tingut uns mesos´, des de Febrer fins ara, que el meu cap estava massa atrafegat per diverses raons i cap de bona. Avui he buscat els teus relats i m’he parat en aquest perquè expressa molt bé alguna cosa que també em passa a mi. Un dia vaig escriure:
Ja torna,
no avisa
s’acosta a poc a poc
no sé com treure’l...

I és en aquests moments que em sembla que s’ajunten tots els moments tristos que he viscut o bé que encara haig de viure...La imatge del punyal també és una imatge que em ve a la ment i l' utilitzo per explicar el què em passa.

Ja veus, si els que escrius arriba és que està ben escrit. Aquest és el meu criteri. També fugir de les imatges obvies o massa gastades. No cal un vocabulari massa rebuscat i m’estranya quan dius que jo l’utilitzo, malgrat l’últim poema que he escrit “ A sota” està escrit d’una manera una mica diferent del què acostumo. En poesia però, són les imatges o les metàfores el que fan que el poema sigui més fàcil o complicat de llegir. Jo intento buscar-les en les coses que em rodegen i moltes vegades em venen soles.
Si algun dels meus versos arriba i fa connectar amb algú em dono per satisfeta.

Gràcies per passar, per dir-me la teva opinió. I per recordar que era la Relataire de la quinzena, encara que em sembla que aquesta idea s’ha anant desgastant una mica.

Molta calor? Bon estiu!!

...en diria jo. Apareixen i piquen.

I si apareixen, penso, és per algun element del lloc on ets, alguna persona, alguna veu, alguna cosa que fa que es dispari al cervell-cor-ànima aquesta emoció.
Passa i és bo que passi.
Perquè som humans.
Perque hi ha el record.

La melangia s'ha de viure, com l'alegria, com l'ira, com tot.
Forma part de la suma del cada dia.

L'has explicada breument, generalitzant, sense un exemple concret. També està bé. Potser és el preludi d'un relat de melangia. Potser.

Ja sé que no sóc ningúi (sí que ho sóc!) per arriar, però, senyora d'octubre amb cistells curulls de mots: envola'ls, escriu més (ara em pots engegar, ja hi ha 'confi', hehhehehe).

PER MOLTES PINCES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!


Mena

Efectivament, Anaïs; descrius molt bé les característiques de la melangia, aquest sentiment poc indulgent que moltes vegades ens envaeix.No necessita entorns de grisor ni de solitud, pren vida dins de qualsevol situació.

No et sabria dir com eludir-la, si ho sabés, el meu plor no seria tan freqüent; tan sols puc dir-te que cal lluitar contra ella per evitar que ens fereixi el cor.

Una abraçada, novella RDQ!

Pilar

que en tants moments patim... i incòmodes que ens sentim, a vegades fins i tot ens sembla que res és bo, que res és possible i que ja no hi podem fer la cosa, com si un espectre ens hagués xuclant l’Esperança... i no! No la podem pas perdre aquesta senyoreta tant maca... perquè al cap i a la fi és aquesta noia la que ens fa somriure i viure malgrat les dificultats, i encara que no ho sembli mai ens abandona...!!

una abraçada

Eloi

Has descrit amb sinceritat i bellesa el sentiment de la melangia. Arriba quan li dóna la gana, sense avisar. Però és el fruit d'alguna cosa. Aquell desamor mal curat, aquella ferida oberta, aquells punts que encara hi són, aquell diafragma que puja i apreta els pulmons, etc. Una descripció magnífica d'una realitat odiosa. Una abraçada.

Aleix

Aquests desencisos, aquestes ganes de plorar. Ho duem adins, som una suma de tant! No podem amb tot i tenim la sort -sí, la sort- de saber que tenim emocions i que les podem fer sortir. Que no es quedin.

Ha surtir sola una emoció en forma de tristesa i cal viure-la. Allargar-la -vaig llegir- ja ve la 'depre'. No, eh? Petonassos amb nassos de pallassos!!!!!!


Mena

...de cop i volta, desprevinguda com molt bé expliques, sigui pel record d'una ferida encara no curada, sigui per malaltia o sensibilitat extrema... t'entenc amiga, tot i que no conec el motiu.
Anna