Carta oberta

Hola,
primer de tot em presento: sóc una dona jove, cabells castanys i ulls de color marró. Altura mitjana i constitució forta. Un punt de sobrepès segons les normes i idees actuals, tot i que sana considerant els resultats de les revisions mèdiques. Sóc major d’edat i he tingut la sort de cursar una carrera universitària en l’àmbit social. Estic treballant d’allò que més m’agrada. Em considero una persona agradable i senzilla, sensible als problemes de la gent, molt pràctica i capaç de decidir.
He enviat aquesta carta a tots els diaris del país, perquè ho llegeixin aquells ciutadans i ciutadanes que els hi pugui interessar. Per raons òbvies, vull que la carta resti en l’anonimat.
I per què parlo ara que ja no em serveix de res, ara que ja està tot fet? No em vull justificar, no em vull excusar, no vull fer llàstima, no vull portar polèmica, només vull informar. Us informo que tornaria a fer el mateix, tornaria a avortar si em diguessin que el meu bebè té una malformació greu.
Aquesta carta va dirigida a aquelles persones que consideren que no he fet el correcte: Troben que sóc l’assassina d’una vida que tenia dret a portar-se a terme? Quina vida? Una persona encadenada a una ajuda constant, sense capacitat per dur una vida digna? No estic parlant de luxes ni comoditats, estic parlant de poder menjar sol, vestir-se sol, decidir si vol verdura o sopa i si potser no vol dinar. Poder entendre un acudit i sortir amb els amics, poder estudiar i ser feliç. No dependre d’una màquina per a respirar i poder moure’s amb normalitat.
Rebria ajudes... Quines ajudes? No em facin riure, quines ajudes? L’ajuda d’aquells infants no acostumats a la hipocresia que se’n riurien d’ell? L’ajuda d’aquella gent que passés pel carrer amb compassió a la mirada però que s’anirien apartant inconscientment? L’ajuda dels familiars no propers que un cop desapareguda jo se n’haguessin de fer càrrec? L’ajuda de les institucions, cada cop més retallades? Fisioterapeutes, metges especialistes, materials adaptats, qui ho pagaria? Qui ho pot pagar? Ho podria pagar jo? I ell quan fos gran? M’ho pagarien vostès?
Troben que sóc egoista, per no haver-me volgut encadenar a una persona depenent? Sí, sóc molt egoista, de la mateixa manera que decidir tenir fills només perquè quan siguem vells ens hagin de cuidar, o tenir fills per intentar salvar un matrimoni, o tenir fills perquè és el que toca, o tenir fills perquè és la voluntat del Senyor, o tenir fills perquè són els que ens pagaran la jubilació. No em parlin d’egoisme quan estem en un món ple d’avarícia, de poder mal entès, d’hipocresia, un món ple de desigualtats on el més malpensat i dolent és el que més evoluciona, en aquest món perfecte és on hi volem deixar els nostres fills, oi? Doncs imaginin si aquest fill té dificultats greus, fantàstic no?
Diuen que totes les mares volen el millor pels seus fills, que fins i tot moririen. Jo, com a futura mare, no volia que el meu fill tingués una malformació pre-natal que el fes tenir problemes greus en el futur.
Pensen que va ser fàcil, no continuar amb l’embaràs? Al contrari, va ser una decisió molt dura. Aquell embaràs que em va fer vomitar els primers mesos, que em feia sentir grassa i lletja però que em feia plorar d’emoció quan en sentia el batec a l’ecografia, que em feia cantussejar sola i il•lusionar-me per tot. Es pensen que em va fer sentir millor, haver-ho de fer, que no vaig tenir dubtes i que no tenia por? S’equivoquen.
Però ho tornaria a fer. Ho he hagut de fer d’amagat, com una cosa pecaminosa, inventant un viatge a l’estranger, perquè si se sap, no sé quines conseqüències tindrà. Seré assenyalada pels que es consideren perfectes, per aquells qui de seguida tenen les normes a la mà, per aquells que es dediquen a criticar els altres sense mirar el que tenen a casa. Per aquells que tenen la sort de no haver d’afrontar aquest tipus de decisió.
Per vostès, jo he mort el meu fill, però no volia que fos un mort en vida.

(04/01/13)

Nota de l’autora: Aquest relat no és autobiogràfic. Però pot arribar a ser realitat, a la meva vida o a la de qualsevol altra dona que visqui dins l’Estat Espanyol. És un relat sorgit a partir de Projecte de Llei presentat per Alberto-Ruiz Gallardón, Ministre de Justícia de l’Estat Espanyol. En aquest relat, només em refereixo a l’eliminació del supòsit de “malformació fetal” que hi havia a partir de l’anterior Llei, no opino sobre els altres canvis previstos en els supòsits.
Per acabar, dir que sento total empatia per aquelles que decideixen en condicions com aquesta seguir amb l’embaràs, aquest relat no les discrimina, sinó que les inclou dins d’una decisió difícil que s’ha de poder prendre en una societat on els avenços mèdics així ens ho permeten.