Era tot tan bonic!

Segur que la mare estarà molt contenta. Aquesta maqueta que l’hi he fet d’una masia s’assembla molt a la dels seus pares.
Abans a la mare li agradava molt parlar-ne i explicar-me coses de quan era petita.
De vegades, tot i que em diu, —nena, que ja ets grandeta! m’assec a la seva falda, llavors s’alegra una mica i comença a explicar, —quan era com tu...

Avui és el seu aniversari, fa 49 anys, ella diu que és fa gran, però jo la trobo guapíssima. Quan vaig néixer la mare en tenia 39.
Els pares em van explicar que es pensaven que ja no tindrien fills i que de petita m’ho consentien tot. Recordo com ens ho passàvem de be, estaven tant per mi, era tot tan bonic!

Ahir, abans d’anar a dormir, vaig buidar la guardiola i vaig donar-li tot al pare perquè li comprés a la mare un collaret de plata.
Al migdia en sortir de l’escola he passat pel taller, com sempre, el pare no hi era, he anat al bar del costat, feia un cafè, i m’ha assegurat que tenia els diners guardats i que no se’ls jugaria a la màquina.
—Avui no, pare, l’hi he dit, avui no, eh!
Li he suplicat, —pare fes-ho per la mare, per nosaltres, per mi! Si vas ara mateix a comprar-ho, venceràs la temptació i la mare serà tan feliç! Et prometo que tornaré a guardar diners per a tu, perquè de tant en tant puguis fer-li un regalet.
—Només et puc ajudar així pare. Però... per què ho fas?
—Tu no ho pots entendre filla!
—Doncs, explica-m’ho pare, necessito saber què és això tan fort que et domina, que fa que t’oblidis de nosaltres, que no et deixa veure que a casa tot va malament. La mare està trista, cansada i tu sempre tan callat!
Ja no jugues amb mi, ja no anem tots junts a passejar o al cinema com fèiem abans.
—Pare, si us plau, explica-m’ho!

A la mare li ha agradat molt el meu regal, fins i tot ha fet un pastís.
El pare, avergonyit i callat no m’ha mirat en tota l’estona del dinar, ha menjat una mica de pastís i ha marxat.
Aquesta tarda a l’escola m’han tornat a castigar. El mestre no m’entén. Ningú m’entén.