L'exercici d'escriure alguna vegada emprant només monosílabs hauria de ser matèria obligada per a qualsevol persona de parla (i escriptura) catalana. Jo ho relaciono per exemple amb el precepte corànic que exigeix a tot bon musulmà d'anar a La Meca com a mínim un cop a la vida.

I és que, hòstia!, el català és un idioma que permet perfectament explicar una història amb tot el sentit només amb mots d'aquesta mena. No sé si hi ha cap explicació antropològica més enllà del tòpic de l'estalvi en els originaris del nord-est peninsular, però el cas és que ho permet; i molt.

Per això, sempre és divertit llegir relats d'aquesta mena. El del Copèrnic m'agrada, però el teu (i no per fer-te la pilota) m'agrada encara més, sobretot perquè queda ben plasmat això que deia abans: que el català permet explicar una història coherent, amb acció, on hi intervenen diversos personatges, només amb monosíl·labs.

I què puc dir de l' 'hom les'? Brutal. Encara ric. Que no podia ser un homeless la víctima? I és clar que no: "molt llarg, poc curt"... i sota sostre!

La meva particular expedició a La Meca la vaig fer fa un parell d'anys i també està penjada en aquest web. Es diu En Jan es mou per si hi vols fer una ullada. És força més recaragolat que el teu (més proper al del Copèrnic), però el cert és que m'ho vaig passar de collons fent-lo.

Felicitats a tots dos!
Salut!

Roger

aquests darrers dies a RC després d'una llarga absència, i em trobo una petita "nissaga" musical al teu espai. La lectura d'aquesta tercera part m'ha dut a llegir les dues primeres i tot, en global, em porta indefectiblement a fer-te un comentari del tipus vivència personal, cosa lògica quan destapes la capsa dels records musicals (espero que no et molesti).

Encara que sóc una dècada més jove que tu, és curiós que compartim, sembla, el gust per molta de la música dels 70, especialment la progressiva o simfònica. Jo hi vaig entrar a principis dels vuitanta gràcies a les influències de dos cosins (de la teva edat, per cert) que havien viscut aquesta música fora d'Espanya, a més. Recordo els primers sis discs que em van regalar de cop "perquè t'iniciïs, cosí": el primer àlbum de Yes, el '...and then there were three' de Genesis (per a mi, el seu darrer disc bo o el primer disc de la davallada definitiva del grup), el 'Force Majeure' de Tangerine Dream, el 'Breakfast in America' de Supertramp, el 'Making Movies' de Dire Straits i l'obra mestra absoluta 'The Dark Side of the Moon' dels Pink Floyd.

A partir d'aquí, i durant tots els vuitanta i noranta, els meus gustos musicals ja van anar cap a un progressiu augment de la duresa del rock, primer amb grups de rock dur dels 70, com Deep Purple, UFO, els primers Scorpions, Rainbow, per acabar amb els Maiden, els Judas i, més endavant, Metallica. M'imagino que amb tot això ja em dec allunyar força de tu.

Però tot i que passen els anys, és evident que queden per sempre aquells grups, aquells discs, aqueslles cançons que t'han marcat de jove. A més, era una època en què la música trobo que la gaudies de debò: et foties els discs una i una altra vegada, t'aprenies les lletres de les cançons, les cantaves amb els col·legues quan anaves de farra. Trobo que ara -tot i que no hauria de comparar-ho perquè ja no tinc aquella edat- patim d'un excés d'oferta i, sobretot, d'un excés de mitjans a través dels quals t'arriba aquesta amplíssima oferta; massa informació, massa canals, massa bombardeig... i tan i tan poc temps! (i això és extensible a tot el que ens envolta: per a mi, massa dades superficials, massa velocitat de consum, i nul aprofundiment).

En canvi, jo sí que no comparteixo en absolut admiració per un grup que -ja es veu pels tres concerts que farà a Barcelona- desperta autèntiques passions; per a mi, U2 és una banda amb algunes cançons molt bones (molt enganxoses, sobretot) però, personalment, trobo la seva fórmula exagaradament repetitiva i, a parer meu, avorrida. Per a mi, sense cap mena de dubte, l'heroi musical irlandès per excel·lència dins del rock ha estat el desaparegut Phil Lynott i els seus Thin Lizzy (grans cançons de rock amb aquelles guitarres doblades, i aquella barreja especial pel tradicional so de la música irlandesa, i l'enorme personalitat de l'exòtic baixista/cantant Lynott).

I no me'n puc estar, tot i que ja sé que algú em pot llençar la cavalleria per sobre, de menysvalorar la capacitat creativa del fenomenat anomenat 'rock català': que sí, és cert, que han quedat cançons per sempre més, però és just atorgar bona part d'aquest mèrit a l'espectacular difusió mediàtica que es va fer en el seu moment d'aquells grups i que, junt a la supervivència d'alguns dels seus líders dins del circ mediàtic català, ha permès que personatges musicalment molt mediocres (dedicatòria especial a en Pep Sala) segueixin col·locats a primera línia de l'escena musical massiva d'aquest país.

Ara sí, acabo amb dues recomanacions. Passat el lògic periode de sequera de recerca de novetats interessants com a conseqüència d'un procés de paternitat força llarg, recomano dos discs de dos bandes catalanes (que canten en anglès) molt interessants. El ‘Rock for Food' dels Unfinished Sympathy (provenen del Hardcore però que t'enganxen amb grans riffs i melodies) i ‘L'Antarctica' de Madee, una banda una mica inclassificable dins l'escena alternativa però que, en alguns passatges, em recorda una mica als Rush que tan li agraden a l'Allan Lee. Els dos discs estan molt ben concebuts en global, molt bones composicions i amb una magnífica producció i gravació als estudis Costa Brava de Sant Feliu de Guíxols. Ah, i també trobo molt interessants els discs de la banda bagenca Dept (aquests sí que canten en la nostra llengua).

I una errada, suposo, en el teu escrit: m'imagino que quan parles de Gary Gilmore et refereixes a David Gilmour, el cantant/guitarrista de Pink Floyd (de totes maneres, per ser justos, jo hagués fet referència al "grup de David Gilmour i Roger Waters", encara que aquest ja no en formi part).

Apa, perdó pel rollo. I gràcies per aquesta petita nissaga musical que tantes vivències desperta.

Salut.

Roger

Quan em topo amb reflexions sovint tan pessimistes (i realistes) com aquesta que ens has descrit, opto sempre per recomanar el llibre que en Juli Gutiérrez, nét d'Alexandre Deulofeu, va escriure fa pocs anys per tal de reivindicar la figura del seu avi i de la seva matemàtica de la història, teoria a partir de la qual a mitjans de segle passat va predir, entre d'altres, que el 2029 viuríem la caiguda definitiva de l'Imperi espanyol i, per tant, l'alliberament de tots els pobles ibèrics (Catalunya inclosa).

En molts d'aquests pessimistes irredents, Deulofeu causa un impacte que té un efecte eminentment esperançador (serà possible la utopia?) i, alhora, narcotitzant (no cal que ens amoïnem mentrestant). Així doncs, soferts catalans, aquí tenim la religió que volíem amb les respostes que volíem!

No et prenguis malament la conya, eh? És que en llegir el teu article m'ha vingut al cap la predicció sorprenent (atès l'actual curs dels esdeveniments) d'aquest curiós personatge mai prou reconegut però que tu, com a bon empordanès, de ben segur que coneixes més que sobradament.

Com sempre, un article acurat i molt ben escrit.

Salut!

Roger

Cada gra de sorra és necessari però, alhora, no imprescindible per formar l'arena d'una platja. Dient-ho d'una altra manera, cap totalitat composta de moltes petites parts no deixa de funcionar per molt que una d'aquestes parts desaparegui.

I aquesta màxima té una vertent molt positiva: gràcies a això, el món segueix funcionant amb ritme constant, com si res, sense aturar-se...

...tot i que el nostre pare ens hagi abandonat essent nosaltres encara petits,
...tot i que un avió s'hagi estavellat i s'hagi emportat tres-centes individualitats a l'altre barri,
...tot i que el segle vint s'hagi construït a base de l'aniquil·lació sistemàtica de tants i tants pobles.

Serà potser per això que, tot i que som conscients que la nostra no imprescindible existència té valor com a tal i en el sí d'un tot, preferim millorar el nostre estatus per tal de -arribat el cas- formar més aviat part del grup de grans de sorra que decidirà quins d'altres seran prescindibles...

...tot i que, per molt que s'esforcin, per a tots els grans de sorra sense excepció, més tard o més d'hora, el final serà exactament el mateix.

Molt bon relat, molt ben escrit.
I gran reflexió. Necessària!
...però no imprescindible.

Salut,

Roger

No es tracta de què som sinó d'on som, d'on resideix la nostra personalitat única i intransferible. ¿Som al cap? ¿Som al cor? ¿Seguim essent si del cos només ens queda el cap i el tronc? ¿Seguim essent nosaltres si, en un cas extrem, no podem moure'ns ni comunicar-nos de cap de les maneres? ¿Som mentre existim, mentre tenim vida? ¿O som mentre tenim consciència de la nostra existència? ¿O fins i tot, seguim essent després de morts mentre algú ens recorda o parla de nosaltres?

Ai! aquesta pressumpta pregunta infantil... Tan lògica, tan òbvia i, tanmateix, que obre tants interrogants en el camp filosòfic i que planteja tantíssims dubtes concrets a l'hora de valorar què és una vida humana i quan és lícit -o èticament acceptable- aplicar casos extrems, com per exemple l'eutanàsia.

Deliciós relat. Deliciós, de veritat.

Una abraçada,

Roger

Vinc d'un funeral i el primer relat amb què em topo avui és precisament aquest. Si t'he de ser sincer, quan he vist la temàtica de l'escrit he estat ben a punt de donar per acabada la lectura. Però no ho he fet i me n'alegro.

El relat enganxa, té un ritme molt àgil gràcies al fet d'inserir en la narració dels fets comentaris diversos de gent anònima, d'aquesta gent que tot sovint -i especialment en casos d'aquests- bolca uns prejudicis que substitueixen el seu total desconeixement.

A un fet ordinari, al qual li correspondria un petitíssim titular en un brevíssim breu de diari, li apliques la transcendència que es mereix, fent-nos partíceps de la produnfa desesperació, angoixa i solitud que queda en aquells (dona i fill petit) que hauran de viure llargament amb un dol intens i en terra estranya.

Un relat molt rodó, intens, dur (massa dur per a mi avui) que no m'extranya que figuri en els destacats per l'editora.

L'únic "però" que li trobo és que empres un vocabulari que a mi personalment m'allunya una mica de la història que expliques (per exemple, 'hom', 'tal vegada'...). No cal dir que són formes correctes, correctíssimes (què es pot esperar d'una filòloga) però que a mi personalment em distancien d'una història humana, profundament terrenal i d'emocions universals com la que expliques. No sé si m'explico bé i, en tot cas, és una opinió subjectivíssima basada en una impressió que he tingut jo en llegir el relat i que, evidentment, no treu cap punt a un text que trobo molt i molt bo.

Salut!

Roger

El que és urgent és que ens adonem que només hi ha una certesa: que som criatures mortals. Quan haguem copsat la transcendència d'aquest fet, aniran enfonsant-se una a una totes les pressumptes urgències que hem (o ens han) anat construint durant la nostra existència.

Fa un cert temps que en el meu cas aquesta reflexió ha adquirit el caràcter d'urgent (potser per allò del canvi que experimenta l'home a la ratlla dels 40). I, com no pot ser d'altre manera, també els meus darrers relats estan força impregnats de la temàtica de la mort i de la necessitat de no deixar per demà el que VOLS fer avui.

Per si et ve de gust, aquí et deixo l'enllaç a un relat on ens parla algú que sap ben bé la diferència entre urgència i transdència: aquí.

Magnífica i necessària reflexió! I, com sempre, un relat molt ben escrit.

Una abraçada,

Roger

Com a pare, puc donar fe que la pèrdua d'un fill ha de ser una cosa difícilment soportable.

És totalment versemblant que un fet com aquest pugui provocar un temps d'absoluta incomunicació entre una parella, de retrets mutus en silenci (els pitjors retrets que hi poden haver). I també és totalment creïble que aquesta incomunicació pugui acabar amb el trasbals que pot suposar un momentani acte d'infidelitat. Tot sovint cal una bona sacsejada per restablir afectes, carícies, necessitats d'estimació.

És un relat molt sensible que, a parer meu, va de menys a més. Potser m'equivoco però em sembla que el diàleg inicial de la porta l'has fet amb certa desgana, descuidant força els detalls, com si tinguessis pressa en arribar a la situació central del relat. Després, millora considerablement fins aquest final apassionat i alliberador.

En definitiva, m'ha agradat el relat, tot i que el trobo en alguns moments poc treballat, i sobretot m'ha agradat que hagis tractat una situació angoixant i més que real amb absoluta sensibilitat.

I sobre les faltes que comentava Clar de lluna, home, penso que n'hi ha una que sí que pots corregir fàcilment: "altre" té variació de gènere. És a dir que sí que pots escriure "un altre cop", però en canvi has de escriure "d'una banda a l'altra de l'habitació".

Apa, felicitats pel relat. I espero que no t'agafis malament els peròs que li he trobat.

Roger

descriu molt bé una situació que llastimosament és més comú del que podem imaginar.

El relat té molt bon ritme, ens narra amb claredat la degeneració de cadascun dels membres de la família i detecta molt encertadament que l'entorn familiar és molt sovint (no sempre, però) el causant o, com a mínim, el potenciador d'algunes d'aquestes lacres socials.

L'únic però que li trobo al relat és el desenllaç. No el fet que la protagonista faci el tomb vitalista després del seu pas pel túnel, sinó que cerc que, tenint en compte que tot el relat té un ritme molt constant i molt escaient, que s'atura en el detall quan toca però sense esgotar ni mica i, en canvi, quan arriba el final trobo que es força precipitat, ben bé com si te l'haguessis volgut treure de sobre. No sé si m'explico.

És una opinió, eh? I de totes maneres, això no desmereix per res el relat. Segueixo pensant que està molt ben escrit, que la història avança bé i que..., definitivament m'ha agradat molt!

Salut,

Roger

Salut,

Roger

...a la calma, al gaudi de les petites coses, al gaudi del trajecte més que de la destinació final. Perquè, què es la vida -o què ha de ser- sinó això. El final del nostre recorregut vital és ben sabut; per tant, ¿per què aquesta pressa, doncs, que ens fa passar de llarg de tantes coses i ens impedeix de sentir tantes i tantes emocions?

Un bon -i bell- relat reflexiu sobre una preocupació que, cada segon que passa, comparteixo més i més.

Salut,

Roger

No se'n salva ni un dels personatges del teu relat, eh?

El fet que hagis optat per la narració cap al passat fa que el relat vagi creixent en interès a mesura que el vas llegint. Molt bo el ritme i els detalls de cada situació no tenen pèrdua.

Entre tu i jo, però, no li hagués costat res al grenyut cap de secta de netejar una miqueta més a fons el calze que tants guanys li suposava.

I sí, entre la cobdícia i els credulitat sempre hi ha un bon aprofitat.

M'agradat molt, i disculpa'm perquè te l'hauré comentat amb menys temps del que desitjaria. Però bé, amb més calma buscaré entre els altres relats teus. Aquest m'ha atrapat.

Salut,

Roger

...combina sempre molt bé amb els drames i les tragèdies humanes, probablement perquè aquest quadrat de 8x8 sintetitza totes les relacions de poder, tan antigues com anys té la humanitat.

Trobo que el relat té un ritme magnífic, que va in crescendo com més moviments de peces d'escacs hi vas inserint.

Fantàstica la freda descripció de l'aleàtòria eliminació dels presoners al barracó, demostració de la perniciosa assimilació del poder com a joc per part de qui l'ostenta.

I el camí final cap a les dutxes de la mort, molt ben descrit. La peça de l'escacs que se sacrifica per a la victòria final i el guardià, que ha dut la iniciativa del joc-poder fins aquell moment, però que és plenament conscient que el cetre reial pot canviar de mans en qualsevol moment.

En l'escacs, com en la vida, el poder sempre l'ostenta algú, i mai no desapareix.

Impactant. Un relat enorme. Un gran descobriment.

Roger

Com més connectats al món estem, com més dades ingerim, més imatges consumim i més informats creiem estar, més incapaços som de distingir realitat i ficció.

Potser és que ens movem en la foscor del coneixement superficial. Potser és que no se'ns vol donar la gran veritat, i només ens llencen unes miquetes de certesa. Potser simplement és que ja no tenim temps -i menys que en tindrem- per conèixer... per conèixer-nos.

Ficció i realitat, bombardeig de dades i vides ignorants... Són algunes de les meves grans obsessions.

He gaudit amb el relat. Es llegeix bé, és àgil i de fàcil identificació per a qualsevol lector, per a qualsevol mortal del segle XXI, per a aquests sí, per a tots els que ens creiem que tenim el món al nostre abast, per a tots els que no només ens vantem de conèixer sinó que a més estem convençuts que tenim opinió pròpia.

Tants anys que han passat des de Plató...
Tanta evolució de ciència i raó...
Tants morts en nom de la veritat...

I resulta que tan sols seguim veient ombres.

T'envio una forta -I REAL- abraçada (estar sota un folre o unes manilles, això sí que no té res de ficció).

Salut,

Roger

... però la realitat és que sí que hi té cabuda.

Tinc clar que en el fet que encara existeixi aquest grup terrorista hi ha una enorme responsabilitat dels dos partits majoritaris de l'estat que, de manera més subtil els uns i més fastigosa els altres, se n'han aprofitat repetidament en la majoria de les comteses electorals. I tinc clar també que, fins que en aquest estat tan divers no existeixi la voluntat d'atacar d'una santa vegada les irresoltes qüestions territorials (no només la basca, és clar) tot seguirà igual, amb més o menys intensitat, amb més o menys èxit policial i judicial, però amb el problema de fons intacte.

Però sí, tot això és política. I, és clar, davant del drama humà, el de la família, el del burd robatori d'una vida humana, difícilment hi pots trobar justificació. Jo mateix, a mesura que he anat tenint fills, reconec que cada cop em sento infinitament més a prop d'aquestes emocions, d'aquests drames vitals, que no pas de tots els raonaments intel·lectuals que es puguin fer que, a voltes, em semblen excessivament frívols.

Per això, entenc aquest escrit teu. Entenc la visceralitat, el vòmit. I el comparteixo. I també comparteixo en genèric aquest crit teu que ni els teus ulls ni el teu enteniment poden justificar la violència (tot i que se m'acuden molts casos actuals on puc comprendre-la, encara que em resulti fastigosa).

Però precisament perquè és horripilant i covarda, penso que s'han de posar tots els mitjans per tal d'eliminar-la d'una vegada. ETA -suposo que convindràs amb mi- no es pot combatre des d'una opció democràtica que només inclou la concepció unitarista de l'Estat, perquè això només perpetua el conflicte.

Salut,

Roger

pot ser esgarrifós. I sens dubte que aquest relat teu ho és. Aquestes passes endavant, terribles, angoixants, cap a aquell mirall de l'entrada que dibuixa aquesta soledat.

I més terrible encara aquesta frase: "Trobant les bústies d'alumini per ensopegar amb el nínxol que guardaria els seus noms". fffff!

Un relat angoixant i preciós, un retrat precís d'aquest dolor de la solitud que tan bé es manifesta enmig de la multitud, un dolor que patim tants cops a la vida i que, com bé dius, deixa "cicatrius tatuades" al cos... i al cor.

Hòstia, m' semblat molt bo el relat, que ha passat -de moment, al menys- injustament desaparcebut.

Salut,

Roger