Avui he vist el mar

Avui he vist el mar

Avui he vist el mar
com si fos la primera vegada
i m’ha sorprès notar la flaire salabrosa
que tant enyoro els vespres d’estiu
quan bufa, infal·lible, la marinada.
Records, sensacions, enyorament.

Les hores són els anys que, dia a dia,
em recorden que viure és caminar,
per camins que a la tardor s’adormen
i que a l’hivern, solitaris, emmudeixen
tot esperant el xivarri incontinent
de les voladisses hores primaverals.

I ara, quan el ploure és anècdota
i la xafogor una condemna,
m’adono de com han anat caient,
ensems amb els fulls del calendari,
propòsits i fracassos, dols i alegries,
ofrenats a les flames d’un foc ritual.

He vist el mar i, en contemplar
el blau contra blau de l’horitzó,
m’he dit encarant-me al crepuscle,
on és el meu cel, on la terra promesa,
on és la meua Ítaca daurada?

Lleida, estiu de 2024