Les primeres nits

Estava cansat i defallit. No tenia forces. No sabia quantes hores feia que el meu estòmac rondinava i em reclamava alguna cosa per ser menjada. De sobte, com si fos un miratge, va aparèixer una gasolinera a pocs metres. Ja hi havia un motiu per continuar.

Durant tot el viatge que portava, no deixava de pensar en els meus. No m'havia acomiadat de ningú. No havia dit adéu, encara que de fet, no estava segur d'haver dit hola mai.
La petita Cristina, amb els seus rínxols rojos, sempre li havia encantat passar uns dies amb mi. Em trucava moltes nits, sense que la meva germana Brisa ho sabès, i em preguntava quan ens tornariem a veure.
Potser les relacions amb la gent no eren el meu fort, però era el millor tiet del món.
O el pitjor, potser. Quan estava amb mi, jo em convertia en un nen com ella i jugàvem i jugàvem fins que es feia tard. Abans d'anar a dormir, però, xerravem sota la nit de com havia anat el dia i planejàvem l'aventura següent. Li deixava fer de tot, li comprava tot el que volia i ella, a canvi, em regalava la seva inocència, el seu somriure dolç i totes aquelles abraçades que tant em feien estimar-la.

Recordo com una nit, de no fa massa temps, vam passar-nos ben bé dues hores ajaguts a la gespa, omplint-nos de la llum de la lluna i de la seva fantàstica bellesa. Cap dels dos teniem son. Jo pensava en... I ella, va trencar el silenci amb aquella pregunta tant misteriosa que em va fer pensar en que la meva neboda no era tant petita com creia:
- Per què m'ho passo millor amb tu que amb els papes?
- Perquè jo et deixo fer tot el que vols... Aqui a casa no tens normes, ja ho saps.
- Si, però... Titete - era la seva manera de dir-me germanet gran - per què volen un altre nen a casa? Que no sóc prou bona?
- Com? Tu ets la més bona del món! I els pares, t'estimen moltíssim i precisament per això volen que tinguis un amic a casa amb qui jugar quan ells no puguin... Serà com... Com si fos un Titete, però petit. Seràs tu, la germana gran... Ho entens?
- Sí, però... Titete... - i va fer una gran pausa. Tan llarga, que em vaig començar a sentir incòmode i tot - ...m'agradaria que tu fóssis el meu papa.
I mentre assimilava el que les meves orelles havien sentit, vaig mirar-la amb cara de tros de pa i la vaig estrènyer entre els meus braços i molt fluixet vaig xiuxiuejar:
- Si et serveix de consol, per mi, tu ets com la meva filleta... - i vaig notar com m'abraçava més fort.
- Estaràs sempre amb mi, oi?
- Sempre... No t'abandonaré, no pateixis...

I ara, sentia com el cor se'm feia a bocins petitons i sentia no haver-li dit res. Almenys, cara a cara. M'haguès preguntat massa coses. I jo no haguès sabut respondre'n cap. Abans de travessar la reixa, havia deixat una nota escrita, per ella, on li posava tot allò que jo no vaig saber fer mai quan era un nas de mocs. Suposo que algun dia, quan em trobèssin a faltar o es preguntèssin que se n'havia fet de l'Albert, anirien a casa i ho trobarien tot, tal i com ho he deixat aquest matí.