MISTERIS ÒRFICS

En la nit silenciosa, l'esperit es desvetlla
mandrós, amb lira de llums ancestrals:
el seu cant és la clau que obre la porta estel·lar,
un camí que els déus i els homes iguala.

Dins l’ombra, els cors s'acceleren,
a l’àmbit sagrat dels boscos i els rius,
cada nota és un secret que condueix al port,
de l’eternitat que desxifrem amb sons d'èter.

Els arbres escolten, els ocells responen
a les estàtues que xiuxiuegen
amb veus del caos desfent harmonia;
la natura sencera en càntics es fon,
amb el diví, en eterna simfonia.

Orfeu descendeix a l’infern més profund,
amb la seva música, els morts tornen,
i Eurídice segueix, com un somni fecund,
cap a la llum, on reneix l'esperança.

En el silenci final, queda la melodia,
del viatge que no té fi ni principi,
els misteris són eterna guia
per la vida brollant en espiral
cap a un absolut insabastable.