Escena de crisi; no passeu (bis)

Un relat de: Vallespir

Asseguda rere el taulell, la Matilde fulleja amb calma el darrer Lecturas quan un sobtat augment del so del carrer la sobresalta i li fa aixecar el cap. Acaba d'entrar a la botiga un home d'uns cinquanta anys, calcula ella, amb vestit i corbata elegants però no massa ben planxats i una barba poc rasurada. La Matilde amaga la revista sota el taulell i es treu les ulleres, que queden penjades del coll.

-Bon dia, en què el puc servir?
-Bon dia. Miri, volia roba interior per a mi. Calçotets, vaja.
-És clar. I quina talla necessita?
-La veritat, no en tinc ni idea. Em fa vergonya dir-ho; fins ara, d'això sempre se n'havia cuidat la meva dona, però com que ara tinc més temps...
-Ah, ja l'entenc. No es preocupi, que jo l'ajudo. A veure, a simple vista jo diria que vostè en gasta una de mitjana. Sí, i tant, ha de ser una talla mitjana. Però, vaja, si vol que n'estiguem del tot segurs...
-Com diu?
-Que si vol que n'estiguem segurs, del tot segurs, vull dir, doncs que no hi ha millor manera que...
-Vol que m'abaixi els pantalons?
-Si no li fa res, és clar. És per confirmar-ho al cent per cent, oi que m'entén?
-No, no em fa res; només penso que, no sé... Però, aquí? enmig de la botiga? No sé, pot entrar algú més...
-No pateixi per això, home, estigui tranquil. No tenim massa moviment els darrers mesos, no sé si m'entén.
-Bé, bé, d'acord.

L'home acota el cap, tot allunyant la vista d'aquella dependenta granadeta, de cabells tenyits i rínxols artificials. S'afluixa el cinturó, es descorda el botó i s'abaixa la cremallera. El pes de cartera i claus entaforades de manera temerària a les butxaques fa que els pantalons es desplomin sorollosament sobre unes sabates gens llustrades. Garratibat per la visió de les seves pròpies cames, dels pantalons escarxofats sobre el terra i dels clàssics mitjons negres vorejant-li els genolls, l'home no pot evitar de mirar a esquerra i dreta per assegurar la inviolabilitat de la seva intimitat, si és que en aquell punt es pot parlar encara de privadesa inalterada.

-Oi que em farà el favor d'apujar-se camisa i americana? -li demana la Matilde, que surt de darrere el taulell tot posant-se les ulleres-. Molt bé; veiam què tenim aquí-. L'home, lleugerament enrojolat, observa com la dependenta fa un parell de voltes senceres al seu voltant.

-Doncs, miri, no sé què dir-li, ara. Fixi's que n'estava absolutament convençuda que vostè duia calçotets de talla mitjana, però jo diria que aquests són d'una talla gran. I ara que ho veig de més a prop, no sé de veritat què coi dir-li. Realment no puc dir-li quina mida li pertocaria. Oi que em farà el favor d'esperar-se un momentet?

La Matilde desapareix rere una cortina grisa. L'home, palplantat enmig de la botiga, pantallons avall i amb les mans sostenint americana i camisa, sent la veu llunyana de la dependenta: "Maria Josep!, Maria Josep!, que pots baixar sisplau? Sí, uns calçotets, sí. No, noia, els has de veure tu mateixa. Baixa, sisplau!". Uns segons després, reapareix la Matilde.

-Ara ve la meva companya. És que en sap molt més que jo de roba interior d'home, oi que m'entén?

L'estrepitós cruixit d'una escala de fusta revela que l'experta en caçotets ja baixa. I ho fa sense pressa, com si no es decidís a fer cap pas fins no tenir ben afermats els dos peus sobre cada graó. L'home dels pantalons abaixats dirigeix la mirada cap al lloc d'on provenen les infernals escomeses i comença a fer-se una idea de com ha de ser la senyora que és a punt de descórrer la cortina.

-Digues, Matilde -el cos propietari de la veu agitada i poc femenina que es fa present és el d'una dona de com a mínim setanta-cinc anys, baixa, molt baixa, i grossa, molt i molt grossa.
-Mira'm aquest senyor, si em fas el favor. No sé, noia, jo hagués dit que la seva era una talla mitjana, però... a veure què en penses tu?
-Renoi, Matilde -li respon la companya, encara panteixant pel sobreesforç de la baixada-; mira que t'ho he dit vegades, eh? No t'has de deixar enganyar pel que porten posat els senyors. Oi que em permet, jove? -la que es fa dir Maria Josep agafa la cinta mètrica i l'apropa als slips d'un home cada cop més astorat.

Les mans tremoloses de la dependenta més experimentada provoquen un subtil però continuat fregament de la cinta sobre els genitals masculins. Per sort, la incipient erecció que s'insinua darrere el teixit passa desapercebuda a ulls de les dues professionals de la llenceria que, agenollades, examinen amb detall la part posterior del calçotet. Finalitzat l'exhaustiu anàlisi, la Maria Josep s'incorpora amb l'ajut de la seva companya i es dirigeix a un home encara torbat per la situació:

-Escolti'm. Vostè sempre ha dut aquesta talla de roba interior?
-Doncs, no ho sé, jo diria que sí -la visió frontal d'aquella vella andròmina aconsegueix de relaxar definitivament el seu membre.
-I era la seva dona qui l'hi aconseguia, oi?
-Sí, ja li ho he explicat abans a la seva companya.
-Perquè, és clar, jo aquí veig que aquests slips li fan bossa per darrere; i no l'hi escauen, francament. Per tant, una de dues, i perdoni l'atreviment, o la seva dona no s'hi veu gaire, perquè és molt evident que li pengen per tot arreu, o és que la seva dona sap coses que nosaltres dues, vaja, que nosaltres dues només podem imaginar...
-Perdoni?
-Doncs que..., com li ho diré ara? -la Maria Josep fa una llambregada a la seva companya-. Redimonis!, li parlaré clar, jove. Doncs miri, que tot sovint hi ha senyors que pateixen d'una, com li diria, d'una inflor permanent del seu, del seu...
-Escolti'm senyora, perdoni'm, però jo no he vingut aquí a parlar de les meves...
-Vinga, jove, no em sigui tan estret, ara! No li asseguro pas que sigui això el que li passa a vostè. Tampoc dic que la seva dona sàpiga de fa molts anys que vostè pateix d'això i que, per tant, sempre ho ha hagut de tenir ben present a l'hora de comprar-li uns calçotets. Però és que, jove, si no és aquesta la raó jo només li puc recomanar els de talla mitjana. I, cregui'm, a la meva vida he vist molts senyors que necessitaven dur una talla molt més gran de la que realment els escauria per poder donar cabuda a aquesta..., diguem-ne, a aquesta...
-Molt bé, senyores, deixem-ho córrer, d'acord? -diu l'home tot apujant-se apressadament els pantalons-. Jo només volia uns calçotets i punt. ¿Que els sembla que potser els de talla mitjana m'escauran millor?; doncs que siguin de talla mitjana!
-Bé, és que no li ho puc assegurar això; és que això depèn, jove -insisteix la quasi octogenària dependenta-; precisament és el que estava provant d'esbrinar. A més a més, també cal saber si els vol seguir portant amb goma o sense. Sí, sí, la goma, ja sap de què li parlo. Perquè quan un senyor duu calçotets d'aquesta mena i la seva cintura no està preparada per això, i cregui'm jove, la seva no n'està de cap de les maneres, doncs aleshores sobresurten massa els pneumàtics, oi que sap el que li vull dir? O sigui que depèn, jove, depèn...
-No, senyores, no; ja no depèn de res. Gràcies, de veritat, però ja en tinc prou. Saben què farem? D'aquells que tenen de mostra a l'aparador... això mateix, aquells; doncs me'n posen tres de talla mitjana i tres de talla gran. I ja ens ho mirarem a casa la meva dona i jo amb tota tranquil·litat, tenint en compte, no s'amoïnin, totes les variables que han tingut a bé presentar-me. D'acord?
-Però, i l'estampat...? -diu la Matilde tot treient-se les ulleres.
-Res. Que siguin llisos i negres i, sobretot senyores, ja em poden fer el favor de cobrar.
-Bé, bé, com vulgui -respon la Matilde, un xic sorpresa per la reacció.
-Doncs, jove, si no em vol res més -diu la Maria Josep- me'n torno cap a dalt, que tinc feina. Matilde, sisplau, a no ser que calgui de debò, no em tornis a demanar que baixi; em trobo molt fatigada.
-Tranquil·la, ja m'espavilaré -li respon la Matilde-. A veure, senyor: serien sis euros, però aquest model té un descompte del 20%, i amb la rebaixeta que li faig per si s'ha molestat una miqueta per tot això que hem parlat de..., vaja, ja m'entén...
-Deixi-ho estar, per favor. Quant, doncs?
-Doncs miri, em dona tres euros i estem en paus, d'acord?
-Aquí els té. Gràcies, senyora. Apa, adéu-siau.
-Adéu... I torni quan vulgui!

La Matilde torna a asseure's rere el taulell, es torna a col·locar les ulleres i recupera el seu Lecturas per la plana que havia quedat a mig llegir, just en el punt on s'explica amb tot luxe de cromàtics detalls la dissort que acompanya la família reial noruega en l'actual etapa de recessió.

Comentaris

  • Quina compra...[Ofensiu]
    Romy Ros | 28-04-2009 | Valoració: 10

    més embarassoça! És ben bé que això de comprar calçotets resulta una feina pròpia de fer un màster!M'has fet riure a cor obert i fins i tot he patit una mica imaginant el personatge ridículament palplantat amb els pantalons abaixats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vallespir

Vallespir

29 Relats

88 Comentaris

41181 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Cinc dies després que Neil Armstrong plantés els peus sobre la superfície de la lluna, un bon professional de la medicina que no volia perdre's uns dies de vacances va decidir de treure'm de l'escalfor materna tot i la meva rotunda oposició. En l'agosarada i brusca acció mèdica, ben poc va faltar per a que mare i fill deixéssim d'existir.

De si ha resultat o no transcendental aquell fet llunyà, de si aquell primer plor ha marcat o no el meu recorregut vital i, sobretot, de si ha pogut impregnar algun dels caràcters que en aquest espai he anat i aniré vessant, no en tinc ni la més remota idea.

Essent, però, innegable la força dramàtica d'aquell terrorífic primer dia a la Terra poc després de l'esperançador primer dia a la Lluna, no podia obviar-ho de cap manera en la meva biografia d'un espai virtual literari.

I què més? Doncs, em sembla que res. Estic convençut que no he estat protagonista de res tan veritablement novel·lesc en la resta de la meva existència. Només desitjo que aquest trànsit vital de tonalitat sèpia no es noti massa en els meus relats i que algun d'ells pugui passar com a petita (sempre falsa, però) creació.

Roger