RE: ALS EXPERTS LITERARIS: UNA NARRACIÓ HA DE SER EN PASSAT?

... però considero que una narració pot ser fins i tot en futur. Suposo que, a efectes tècnics, un relat escrit en present deu dir-se amb un nom diferent que narració...

Personalment, considero més difícil escriure en present que en passat i a mi m'atrau més (no per més difícil, sinó perquè m'agrada).

Però m'agradaria veure la reacció d'alguns escriptors famosets de contes quan els diguessin que, en realitat, escriuen descripcions de processos (cosa que em sona més a estratègies empresarials o a anàlisis informàtics).

Des del meu punt de vista, com a vulgar amateur que sóc, jo diria que una narració es pot escriure en present, passat o futur (com ha dit el Biel abans).

Ara bé, en el teu cas jo seria intel·ligent i faria cas a la professora que, al cap i a la fi, és qui et posarà la nota, jejeje!

Definició de narració

Com pots veure, no fa referència al temps verbal...

Espero que et serveixi d'alguna cosa.

Sergi

m'ajuda a situar-me millor dins de la història, i veig més clar el que ha de venir després, i el que és superflu o essencial. I penso que estic narrant, no ho sé. El problema d'alguns teòrics és que divinitzen les etiquetes, i estudien les realitats examinant les etiquetes en comptes del que hi ha a la vida real; oblidant que les etiquetes es decideixen arbitràriament.

A veure, el tema és una mica complicat, però pel que fa a mi, crec que gairebé sempre narro en passat, però de totes maneres, crec que la gràcia d'un text és que hi hagi varietat de temps verbals, i sempre acabes convinant passat amb present... no? perquè quan dius que "tal persona en aquell moment em va dir tal cosa" està en passat però si llavors obres un diàleg passa a estar en present i per tant canvia... però no sé, trobo que ha de ser molt difícil narrar en present, vull dir que en el moment en que dius "avui m'he llevat", ja és passat, i crec que és molt difícil fer un text que tingui consistència en present a no ser que sigui una espèrcia de diari o una conversa constant amb algú...

vaja, no sé, és la meva opinió i jo encara sóc molt novell així que potser us semblarà tot plegat una xorrada i no sé si m'he explicat bé així que....

en fi! sorttt..

julià

P.D.: per cert, què estàs estudiant? ho dic per la assignatura aquesta... no sé, no l'havia sentit mai.. o és d'un curset?

Imaginem-nos que sóc un redactor del defenestrat 'Tomate':

En aquests moments, l'AnNna pregunta a la profe de Gramàtica i Anàlisi del Discurs si no és possible anomenar 'narració' a un escrit fet en present. La profe de Gramàtica i Anàlisi del Discurs respon l'AnNna que això és absoluta i radicalment impossible, que una narració és un escrit redactat sempre en passat. L'AnNna sent les paraules de la profe de Gramàtica i Anàlisi del Discurs amb evident disgust i li replica fent-li veure que al fons de l'aula hi ha un redactor del 'Tomate' que està reproduint fil per randa tota la discussió que estan mantenint elles dues al voltant de la narració. La profe de Gramàtica i Anàlisi del Discurs, que no havia mostrat fins ara cap signe d'haver vist cap càmara ni cap redactor del 'Tomate', s'aixeca en aquests moments de la cadira, es dirigeix cap a l'alumna, sembla que la fulmina amb la mirada... i ara em mira fixament a mi i es va acostant amb cara de pocs amics, la tinc a cinc metres... companys em sembla que hauré de tallar l'emissió perquè això crec que... no sé... però deixi'm!, però... què collons fa?...

Bé, com a inexpert en el tema em sembla que això és una narració de fets.

O bé -profe de Gramàtica i Anàlisi del Discurs 'dixit'- com a experta en el tema allò no va ser mai una narració de fets.

Perdona'm el joc,

Roger

Ho sento, el teu professor llepa, i molt.

I què és una narració en passat? Si volem, podem definir-la perfectament com a: descripció d'un procés passat.

Conclusió: sense el més mínim respecte: aquest paio és un cap quadrat.

Jo sempre narro en present, sóc fins i tot un purista del present però, collons, la gràcia d'una narració és que sigui "una bona narració", tan sigui si està feta en passat, present, subjunctiu, condicional, futur o sense adjectius. Si algú demostra que una historia aconsegueix els seus objectius (comunicar una idea, fer riure, fer plorar, por, pensar, abstraure's de la realitat, el que sigui) tan és el temps o l'estil que hagi escollit. El que si que el narrador ha de tenir en compte és que cada temps, estil, etc. té un efecte sobre el que s'està narrant. Tot té els seus avantages i inconvenients i cal saber, en tot moment, que qualsevol desició estilística que escollim tindrà un efecte en la narració que tenim entre mans. Anem en compte amb el que fem o, només perquè volem fer-h tot en present, en passat o el que sigui, a lo millor ho engegem tot a parir.

Jo tinc les meves preferències per a cada estil però estic molt agraït a aquells autors que m'han obert la ment demostrant-me que es podien aconseguir efectes expresius útils -no l'efecte per l'efecte- fent exactament el contrari al que jo n'esperava d'una narració de tal o qual tipus.

Si el 30% de les narracions de la història de la literatura universal són en present, un 40% en passat i un altre 30% en futur (he posat els números que m'han sortit dels pebrots, sense cap contrast científic de cap mena), em de considerar que algun d'aquests tants per cents no són narracions perquè els hi ha sortit de la punta d'allà mateix a una colla de professors de semiótica lingüístico-icònica per a fer-se palles mentals entre ells?

A veure si algún d'ells té els sants nassos i anar a una bona col·lecció de noms de la història de la literatura universal per a dir-li que "es limiten a descriure no se quin coi de cosa" pel temps que van escollir per a narrar la seva obra.

Jo no sóc un expert en res però tinc ulls a la cara i el que un nen de set anys entendría és que aquesta colla de lladres seria millor que es dediquessin a picar pedra enlloc de matar la creativitat de ningú. El demés es parlar de sexe dles angels.

ANna, narra com vulguis, amb el temps que vulguis i després li dius al teu professor que llegeixi una mica més o, millor encara: que aprengui a llegir, que encara hi ha alguna escola bona i amb una mica de sort no es dedicarà a fer de paràsit.