Cops de tristesa

Un relat de: perunforat

Dreta, al primer graó del portal, tremolava intermitentment per espasmes intercalats de desesperació. Restava de peu, amb el fred bufetejant els ulls entumits de llàgrimes. Era incapaç de retenir aquella tristesa aclaparadora que l'assumia a ser un sol pensament. Cada pas endavant era un esgarrifança sàdica de dolor que la deixava glaçada. Retenia el gust de cada gota que s'ensopegava per sobre la carnositat dels seus llavis inerts remullats d'aigua salada. Va recollir, amb moviments dòcils, les claus gebrades de pànic. Un gest tan trist que la lluna s'aturà per observar de reüll el seu dolor. Llavors, la lluna, era el seu escut que l'arrecerava a estones quan al mirar-la, amb la seva llum, l'acaronava balancejant el seu cos entre somnis de cotó-fluix.
Entrà. Resseguí les parets de color de l'entrada, perseguint el sòcol de màrmol. Trobant les bústies d'alumini per ensopegar amb el nínxol que guardaria els seus noms. Sentia la mort propera. S'ensumava des d'allà l'olor a carn podrida, desgavell de culpes que s'atrinxeraven a la seva arribada. Entrà a l'ascensor. Pujà. La clau la tenia a la mà. Obrí. Entrà. S'aturà. Una invasió fortuïta l'atrapà dins el mirall de l'entrada. Es va veure reflectida i es va espantar de veure's coberta de soledat, de tristesa, de sensacions agres. S'agenollà caient a terra d'un sol cop, breu, contundent.
Apaivagar el foc latent era una quimera bastarda. Era més dolorós el desig utòpic d'apagar-lo que assumir-lo. La foguera cremaria els rostolls podrits per florir de nou, amb les cicatrius tatuades a la pell.

Comentaris

  • Òstia!!![Ofensiu]
    Capità Borratxo | 20-03-2008 | Valoració: 10

    Quina por fa el teu relat!!! I més després de l'explosió del pis de la Verneda (tot just al costat de la meva feina) de l'altre dia...

    Enhorabona pel relat!

  • El dolor de la soledat...[Ofensiu]
    Vallespir | 07-03-2008

    pot ser esgarrifós. I sens dubte que aquest relat teu ho és. Aquestes passes endavant, terribles, angoixants, cap a aquell mirall de l'entrada que dibuixa aquesta soledat.

    I més terrible encara aquesta frase: "Trobant les bústies d'alumini per ensopegar amb el nínxol que guardaria els seus noms". fffff!

    Un relat angoixant i preciós, un retrat precís d'aquest dolor de la solitud que tan bé es manifesta enmig de la multitud, un dolor que patim tants cops a la vida i que, com bé dius, deixa "cicatrius tatuades" al cos... i al cor.

    Hòstia, m' semblat molt bo el relat, que ha passat -de moment, al menys- injustament desaparcebut.

    Salut,

    Roger

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de perunforat

perunforat

93 Relats

285 Comentaris

88189 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Jo sóc així com sóc com el títol de Jaques Prévert

Sóc remolc de l'era
cendres calcàries de sabors
engrunes de silencis
i penyora de colors

Sóc herba mullada
d'olor de llocs
fiblar de pells
i l'enyor d'uns pocs

Sóc aire comestible
pintant oxigen amb els dits
mans d'argila humida
de sols, dies, llunes i nits

Sóc cargol treu-banya
un patufet a la panxa del bou
caputxeta entremaliada
i un calamar a dins d'un pou

Sóc un llibre a mig escriure
amb llapis de carbó
tint de blanc sobre fons negre
lletra de pal i cançó

Sóc pedra de tartera
marca d'aigua de paper
muntanyes de somriures
sota al vol d'un esparver

Sóc el que sóc
No sóc res més

D'amunt i avall
De més i menys

De poc o molt
De tot o res

http://correctellegiblebarat.blogspot.com/