Enganxat i corprès per un llibre

Una mare, ja gran, li escriu al fill que viu a Moscú des del gueto d'una ciutat ucraïnesa ocupada pels nazis el 1942:

"...Y hoy he hemos sabido de boca de un campesino amigo que pasaba cerca del recinto del gueto que los judíos a los que enviaron a recoger patatas están cavando fosas profundas a cuatro kilómetros de la ciudad, cerca del aeródromo, en el camino a Romanovka. Vitia, recuerda ese nombre: allí encontrarás la fosa común donde estará sepultada tu madre."

És un fragment d'una carta llarguíssima d'una mare atemorida, però serenament resignada, que descriu les darreres rutines laborals i familiars de la població tancada al gueto essent conscient que, de sobte, un dia qualsevol, deixaran d'existir -i tots alhora- comerciants, sabaters, infermeres, i la resta de gent i oficis del gueto.

Ja sabia que 'Vida y destino' d'en Vasili Grossman era un bon cop a l'estómac, però avui quan he llegit la carta i, en especial, el fragment que us he transcrit durant el trajecte de metro cap a la feina he quedat completament 'noquejat'.

I he pensat que en algun moment us en faria partíceps. Qui sap, potser per relativitzar aquestes mediàtiques tragèdies nacionals de prestatges de súpers semi-buits.

Roger