Bar Zurich, dilluns, onze del matí

Un relat de: Vallespir

-Saps què, Pere? Aquest matí m'he llevat a l'hora de sempre, he esmorzat, he dut als nanos a l'escola, i al metro he decidit el que faré la resta de la meva vida.
-Hòstia, nano, això sí que és aixecar-se amb energia! I què? Què és això tan transcendental que has de fer a partir d'ara?
-Doncs, res. Res de res.
-Què vol dir, res?
-Això, que no penso fer res; que només esperaré.
-Esperaràs? Esperaràs, què? De què collons parles?
-Doncs que d'ara endavant em dedicaré única i exclusivament a esperar, a veure com va passant el temps... fins que em deixi de passar.
-M'estàs prenent el pèl.
-En absolut; mai no he parlat tan seriosament. És més, mai no he visualitzat d'una manera tan nítida una idea com la que he tingut avui.
-A veure, Ferran, quan fa que ens coneixem? Vint? Vint-i-cinc anys?
-Vint-i-set, per ser exactes.
-Escolta'm, m'estàs dient que...? No, collons, tu me l'estàs fotent! La setmana acaba de començar i tu ja me la vols fotre... Vinga, va, deixa la conyeta, que no cola.
-Pere, mira'm als ulls. Que em miris! Val. T'he dut al Zurich, com quan quedàvem de joves -oi, que no hi havies tornat?-, som a dia..., això, a 23 de març de 2009, són les onze del matí d'un preciós dia de primavera, no vaig begut, tampoc no estic depre... Així de segur et dic que des d'ara mateix, des d'aquest precís instant, no penso fer més que esperar -no dic desitjar, eh?, parlo d'esperar-, d'esperar que arribi la meva mort.
-Hòstia, Ferran, que m'estàs espantant. No pot ser que parlis seriosament.
-I tant, Pere, t'ho dic de debò. Però que no ho veus? Que no veus com funciona tot? Ara mateix, sense anar més lluny; som aquí, a la terrassa del Zurich, envoltats de centenars de guiris, sí, d'aquests que vénen atrets per la ciutat que marca tendències; i també de manteros i carteristes -l'has vist, aquell d'allà baix?-, delinqüents d'estar per casa que vénen atrets pels guiris; i no em diràs que no topes cada dos per tres amb una parella de pitufos... atreta per la presència de carteristes i venedors il·legals. I aquests polis?; qui els envia, Pere?; doncs uns gestors de la ciutat que s'encarreguen de la seguretat...
-Para, para, Ferran. Ja n'hi ha prou, nano, ja en tinc prou d'aquesta comèdia...
-Deixa'm seguir, collons, deixa'm que acabi. Deia que els paios responsables de la seguretat envien onades de polis al carrer; i a la vegada, aquests responsables de seguretat són col·locats i manats per unes autoritats municipals superiors, de fet, per les mateixes autoritats municipals que acorden potenciar la ciutat com a capital europea del disseny i la tendència, per tal de captar més inversions i més turistes, patir més venedors ambulants il·legals i més lladregots, desplegar més policia... Però que no ho veus, Pere, que som en un puto bucle?
-Però, Ferran, tio, això es pura demagògia! No sembles tu! És que no em puc creure que surtin de la teva boca totes aquestes bajanades.
-Bajanades? A mi no em semblen bajanades. I em dius demagog? Bé, potser sí que ho estic essent una mica, però no he dit res que no sigui veritat; i si no, pensa-ho amb calma.
-Val. I què em vols dir, Ferran? Que tot plegat és pur teatre? Que la majoria de gent viu -vivim, vaja- sostenint un sistema de valors, i de riquesa, cíclic i artificiós? Collons, nano, has descobert la sopa d'all! I ara resulta que aquesta sobtada descoberta et provoca un cert sentiment de buidor i de voler deixar-ho tot. Bé, d'acord, avui al vespre te n'aniràs al llit pensant-hi, però demà, quan et llevis, ho veuràs d'una altra manera. Segur.
-No has entès res de res, Pere. Sí, és clar que ja sabia abans en quin món vivíem. Ho sabia. Però des d'aquest matí, des que he estat palplantat a l'andana de Sagrera desitjant que deixés de corregir-se a l'alça el temps d'espera del metro, des d'aquell instant, no només ho he sabut, ho he viscut. I un cop vius una cosa -com a mínim això em passa a mi, Pere- ja no hi ha camí de retorn.
-Però, Ferran, tens una dona amb qui t'entens de puta mare, i dos crios maquíssims, intel·ligentíssims, a més; tens una feina que t'agrada; cap problema de diners; amics potents... Hòstia, tio, però si deus ser de les poques persones d'aquest món amb menys dret a queixar-se!
-Què vol dir que no tinc dret a queixar-me?
-Ja m'entens. Vull dir que..., collons, mira al teu voltant.
-Ja el miro. Precisament... perquè el veig, perquè el visc, perquè el pateixo... Precisament per això tinc tan dret com qualsevol altre a queixar-me, fins i tot més. I em queixo avui, Pere; i t'asseguro que ho faré demà quan em llevi.
-D'acord, d'acord, calmem-nos.
-Jo ja estic calmat, completament calmat.
-I ara què, doncs? Ho arxivaràs tot? Dona, nanos, feina, amics? Ho deixaràs tot?
-Qui ha parlat de deixar res?
-Home, pel que dius, no crec que...
-Jo no he parlat d'abandonar res. Què t'has pensat?; ¿que aniré a viure a un caixer automàtic amb l'única companyia d'un parell de cartrons? No sóc estúpid. I tinc responsabilitats... familiars, econòmiques. Estic agafat pels collons, com tantíssima gent, amb una hipoteca quasi vitalícia; els meus fills encara són petits... No, no deixaré pas res del que tinc a la meva vida. Es tracta només d'una actitud, de l'actitud vital que adoptaré a partir d'ara; i aquesta actitud serà la d'esperar, simplement esperar; que vagi passant el temps... fins que ja no passi ni un segon més.
-Però així... Ferran, tio, així no es pot ser feliç!
-Ah, no? I per què no?
-¿Com pots seguir envoltat exactament de tot el que tenies, però actuant ara d'una manera -com n'hem de dir, passiva?- i pretendre ser feliç, a més? No és possible!
-Com que no? Ara me n'adono que el que és del tot incompatible és viure com fins ara i ser feliç. Això sí que és impossible, Pere. Què he estat fent? Sí, he estat un tio activíssim, en tot, en les coses més rutinàries com en les més complexes. I què? En realitat, l'únic que he fet ha estat aportar un minúscul granet de sorra per tal que, això sí, junt amb els altres milions de minúsculs granets de sorra actius que hi ha pel món, la roda segueixi girant i girant. ¿Però què collons en treiem del fet que la roda continuï girant? M'ho pots dir? Sí, ja sé què estàs pensant: que tots en vivim d'aquesta roda que gira. I és clar que en vivim! -alguns més que altres, per cert-. Però això no significa que la humanitat hagi de desaparèixer en l'instant precís en què el mecanisme s'aturi, oi que no? Perquè, arribat el cas, segur que ens buscarem la vida. Com?; per on?; qui ho sap; però ho farem.
-Val, val, d'acord. Però el que no m'has explicat és per quins set sous no és possible viure com fins ara -aportant aquest gra de sorra, que dius tu- i ser feliç alhora.
-Doncs, perquè ajudar la puta roda perquè no s'aturi no és més que participar en un joc imposat des que has tret el cap per la vagina de la mare, i on només se t'és permès de jugar en una ínfima part del tauler. Puc acceptar -perquè la realitat és ben tossuda- que és possible jugar a un joc sense saber ni tan sols si et ve de gust jugar-hi, sense conèixer la majoria de les normes, sense possibilitat d'explotar tot el seu potencial perquè no gaudeixes de la visió global necessària i, fins i tot, sabent que la majoria de vegades que mouràs fitxa no serà per voluntat pròpia. Ara bé, no em demanis que, a més a més de jugar-hi, pretengui passar-m'ho bé.
-Ferran, no em puc creure que hàgim acabat parlant de tot això. Hòstia, avui, quan m'has trucat per fer el cafè... no sé... em pensava que seria, que seria...
-...com sempre, oi?
-Doncs sí, com sempre. I no és pas dolent pensar-ho, no? Tio, tu sempre has estat un paio segur, que desprenies vitalitat, feliç..., bé, vull pensar que eres feliç.
-Que em veus acabat, Pere? Vull dir, ja t'ho he dit abans, no estic deprimit, no estic trist. Al contrari, em sento més viu que mai! Precisament perquè ara sé com vull prendre'm tots i cadascun dels moments que visqui fins que m'arribi la mort. No saps quins descans és això, Pere. Ja mai més no hauré de lluitar per promocionar -que es matin els altres, no pas jo-; mai més no faré cap minut extra de feina; i quan un fill se'm posi malalt, seré jo qui em quedi a casa a cuidar-lo; i quan es trenqui una norma, doncs benvinguda la norma trencada, sempre que no faci mal ningú, és clar. Pere, em preguntaves per la felicitat? Doncs ha de ser això, nano, ha de ser això: esperar el teu final amb joia i amb una actitud vital passiva...; et juro que maleeixo els quaranta-cinc anys que he viscut creient que es podia enganyar la mort si anaves amb el turbo posat tot el cony de dia.
-Però, Ferran, de tot això que parles no se'n pot dir 'no fer res'.
-I és clar que se'n pot dir! És no fer res; no fer res d'actiu, si més no. És acceptar la vida com el que és, un pur trànsit, com si viatgessis en un tren, especialment si són dels d'aquí, dels nostres. Ara imagina't que fas un trajecte en un tren de la Renfe; és una estona, la que sigui -ja saps que amb ells mai no se sap-, una estona que ja tens interioritzada com a viatge, però no com a viatge actiu, sinó com a viatge on tu ets portat cap un lloc, com si fossis simplement traslladat. I si no, fixa't en el verb que utilitzem la majoria de vegades per referir-nos al que fem dins d'un vagó de tren. El saps? No? Doncs, és el verb 'aprofitar'. Sí, he aprofitat per seguir llegint el darrer totxo d'en Ken Follet, he aprofitat per seguir la conversa dels estudiants de més enllà, he aprofitat per escrutar les super-mamelles de la noia del davant... Doncs això, Pere, exactament això. Mentre em porten fins a la darrera estació, jo simplement aniré aprofitant el que vagi venint.
-Ufff, nano, no sé; em deixes del tot desorientat. De debò que és la darrera cosa que mai m'hagués passat pel cap; que arribaria a mantenir amb tu, precisament amb tu, una conversa com aquesta. No sé, tio, no sé què més et puc dir...
-Potser no cal que diguis res més, Pere...
-No, realment, potser no cal.
-O potser, el que m'has
de dir... és que ja va essent hora que tornis al despatx.
-Sí, tens raó, Ferran, tens raó. Se'm fa tard, i he de tornar a la feina.
-Demano el compte, doncs. Sisplau! Ei, sisplau! Que em pot portar el...? Se m'ha escapat, el malparit.
-Sempre tan simpàtics, aquí, oi?
-Sí, noi, passen els anys... i hi ha coses que no canvien.
-Escolta, Ferran, et sap greu si esperes tu el cambrer? Francament, no vull allargar més la conversa; ara mateix, no en sóc capaç.
-T'entenc, Pere, t'entenc. Va, fot el camp!; i fes-li un petonàs a la Clara, d'acord? I no t'amoïnis; qui sap, potser el proper cop que ens veurem ja se m'haurà passat... la malaltia.
-A sobre, fent conya... Adéu, Ferran.
-Espero que vinguis, eh?
-Com?
-Que espero..., que desitjo poder-te seguir aprofitant.
-Cuida't.
-Adéu, Pere.


Comentaris

  • de naïf no en té res aquest relat.[Ofensiu]
    Leela | 18-04-2010

    He vingut al teu raconet de relats per manllevar-te una frase: En Jan es mou. És temps d'en Jan, un bri de llum pel bleix del món...
    Efectivament, en Jan no para de moure's i donar patadetes i he recordat el teu relat amb aquesta frase final tant bella.

    Mirant i remirant he vist aquest relat teu. M'han agradat diverses coses (per exemple les sensacions tant quotidianes com la del metro que rectifica a l'alça el temps d'espera - quina ràbia que fa, oi?-). Després he vist el lligam que té aquesta frase innocent amb tota la trama de la teva història. Es tracta d'esperar que el temps passi, no fer res, no lliutar en contra d'ell amb la falsa esperança de que podrem canviar alguna cosa externa a nosaltres mateixos.

    El teu relat té una mena de contingut "budista", de "meditació". Efectivament si no ho has viscut no pots entendre-ho. Ara no t'explicaré la meva vida, però m'he sentit identificada amb en Ferran. Encara no arribo a la seva edat però he tingut la mateixa mena de revelació no fa gaire. No tant la sensació de bucle, que tots l'hem sentit diverses vegades. Sinó la sensació de que vols baixar de la roda que gira i la manera de fer-ho és no fent res, deixant de lluitar per promocionar (quina pau dóna deixar de lluitar per promocionar!, promocionar cap a què?!)

    M'ha agradat moltíssim també el símil amb el tren. Realment és el lloc on aprofitem més el temps, on tenim temps per nosaltres, on no ens preocupa res del que queda fora perquè estas en mans del trajecte, del pas del temps. Dins del tren ens podem evadir, i tot i que es mou, nosaltres ens quedem allà, aturats fent el que més ens plau.

    En fi, no m'allargo més.

    Enhorabona pel relat!

    C

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vallespir

Vallespir

29 Relats

88 Comentaris

41182 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Cinc dies després que Neil Armstrong plantés els peus sobre la superfície de la lluna, un bon professional de la medicina que no volia perdre's uns dies de vacances va decidir de treure'm de l'escalfor materna tot i la meva rotunda oposició. En l'agosarada i brusca acció mèdica, ben poc va faltar per a que mare i fill deixéssim d'existir.

De si ha resultat o no transcendental aquell fet llunyà, de si aquell primer plor ha marcat o no el meu recorregut vital i, sobretot, de si ha pogut impregnar algun dels caràcters que en aquest espai he anat i aniré vessant, no en tinc ni la més remota idea.

Essent, però, innegable la força dramàtica d'aquell terrorífic primer dia a la Terra poc després de l'esperançador primer dia a la Lluna, no podia obviar-ho de cap manera en la meva biografia d'un espai virtual literari.

I què més? Doncs, em sembla que res. Estic convençut que no he estat protagonista de res tan veritablement novel·lesc en la resta de la meva existència. Només desitjo que aquest trànsit vital de tonalitat sèpia no es noti massa en els meus relats i que algun d'ells pugui passar com a petita (sempre falsa, però) creació.

Roger