Escena de crisi; no passeu

Un relat de: Vallespir

Al carrer Amargor, totes les places d'aparcament estan ocupades, però els llavis de l'Agustí esbossen un subtil somriure. Se situa a la vorera de la intersecció amb Oblit, recolza els seus noranta-cinc quilos de cos a la paret de la perruqueria caribenya 'Caty', i encén un cigarret. Tres pipades després, un espectacular A6 negre enfila Amargor. Quan passa pel seu davant, l'Agustí acciona l'obertura a distància del seu Ibiza, i l'Audi frena en sec a l'alçada d'uns intermitents que piquen l'ullet. L'Agustí fa la darrera aspiració del cigarret, el llença a terra i el trepitja amb fermesa. Sense pressa, comença a caminar vorera avall. En arribar al seu cotxe, obre la porta... "Te'n vas?", li espeta el nerviós conductor de l'Audi. "Hòstia, no, em sap greu". L'eixordador so dels pneumàtics que acceleren esmorteeixen les disculpes. Dempeus, amb la porta del pilot mig oberta, oberva ara la intersecció dels dos carrers. Un parell de minuts després, un altre vehicle, vermell, treu el cap per Oblit i s'acosta lentament. Amb gestos ostensibles, l'Agustí es treu la jaqueta, la desa als seients posteriors i s'asseu davant del volant. Tanca la porta i es col·loca les ulleres de sol just en l'instant en què el cotxe vermell s'atura al seu costat. La noia fa uns cops de cap esperançadors que ell respon amb un piatós encreuament de mans sobre el pit. El cotxe vermell s'allunya i l'Agustí encén la ràdio. Senyals horaris de dos quarts d'una del migdia. En el butlletí, poca novetat, menys esperança. Es deixa caure sobre el reposacaps i els ulls se li tanquen rere els vidres fumats de les ulleres.

Una botzina el sobressalta, un quart d'hora més tard. Sense aixecar el cap, l'Agustí el gira lleugerament cap a la dreta. Torna a ser el de l'A6; i sembla desesperat, el conductor. Aquest cop ni li respon. El cap recupera la posició inicial mentre un "fill de putaaaaa!" recorre Amargor avall. L'Agustí esbufega, tanca la ràdio, desa les ulleres a la funda, agafa la jaqueta i obre la porta. Amb pas feixuc, enfila Amargor amunt. No sembla adonar-se del Megane que es creua amb ell uns metres més enllà. Sense tombar-se, però, alça el braç dret, dirigeix la mà cap enrere i prem el tancament a distància del seu Ibiza. Ja està encarant Oblit quan li arriba el so de l'ingènua frenada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vallespir

Vallespir

29 Relats

88 Comentaris

41099 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Cinc dies després que Neil Armstrong plantés els peus sobre la superfície de la lluna, un bon professional de la medicina que no volia perdre's uns dies de vacances va decidir de treure'm de l'escalfor materna tot i la meva rotunda oposició. En l'agosarada i brusca acció mèdica, ben poc va faltar per a que mare i fill deixéssim d'existir.

De si ha resultat o no transcendental aquell fet llunyà, de si aquell primer plor ha marcat o no el meu recorregut vital i, sobretot, de si ha pogut impregnar algun dels caràcters que en aquest espai he anat i aniré vessant, no en tinc ni la més remota idea.

Essent, però, innegable la força dramàtica d'aquell terrorífic primer dia a la Terra poc després de l'esperançador primer dia a la Lluna, no podia obviar-ho de cap manera en la meva biografia d'un espai virtual literari.

I què més? Doncs, em sembla que res. Estic convençut que no he estat protagonista de res tan veritablement novel·lesc en la resta de la meva existència. Només desitjo que aquest trànsit vital de tonalitat sèpia no es noti massa en els meus relats i que algun d'ells pugui passar com a petita (sempre falsa, però) creació.

Roger