Reformulo una qüestió que us proposava ahir...

que és bastant incompatible, almenys per qui si vulgui dedicar en majúscules o a full time.
Crec que la solitud és necessària, almenys en algun grau. I sobre tot, és incompatible amb la rutina, de fet penso que la creació és una finestra per fugir de tot el que fem com a veritables autòmats.

Suposo que es pot compatibilitzar, però si ets dona, tens fills i treballes, és realment complicat, almenys per a mi, que no hi dedico el temps que voldria. Ara, per a mi són més importants les meves filles, per tant, porto bastant bé la meva mediocritat literària, doncs tinc les prioritats ben delimitades.

Els genis genials no són mai bons pares, ni bons esposos, etc, almenys en gral.

petons!

gyps

Marxo a buscar les nenes!

...que alguns anomenen 'família de' i que no té res a veure amb els 'gens', sinó amb les 'gents': lolita, iglesias2, 'quantidubi' del cor....per posar només uns exemples coneguts per tothom. I és que això de la 'creació artística' pot allargar-se com un xicle americà, ben masticat, amanit i preparat.
Hala, salut i rebolica!

Jo crec que no! No és incompatible, sense voler generalitzar, crec que això és l'excusa per deixar de fer coses! Jo, la primera. A veure: anar a treballar per obligació i guanyar-nos el pa és incompatible? No, tots ho fem. Però quan ens hem de gestionar el nostre temps i tens l'opció de decidir apareix el conflicte. M'explico: el que passa és que tens l'opció de decidir i no sempre es té prou força de voluntat ni prou temps com es voldria. Però voler és poder, ja sigui a costa de hores de son, ... parlo així perquè a casa meva en tinc un exemple d'artista, bon pare i bon treballador, per tant és possible.
Entenc però que quan un té família i treballa fora de casa és més difícil i que hi haurà èpoques de tot, també és diferent si pots viure de l'art o només és un hobbie, m'explico?

Però malgrat tot m'agrada pensar que en aquesta vida (amb lluita constància, i força de voluntat) poques coses són impossibles.

Apa, bona tarda a tothom!

Estic totalment d'acord amb el que t'ha dit la Gypsy, aquest també és el meu cas.
I t'he de dir que de vegades és frustrant tenir ganes d'escriure, d'aclarir idees, de crear i hi ha altres prioritats que no ens ho permeten fer. Però la vida és així, tot funciona a base de prioritats. I no em queixo, tot són opcions.

Jo diria que el que és realment difícil és saber què vols fer, en aquesta vida, només els que ho tenen molt clar , evidentment tenen talent, lluiten i creuen que poden aconseguir-ho tenen possibilitats. Tot això és independent de si tenen o no família. Hi ha exemples d'artistes en els dos sentits: amb una vida familiar rica i plena i d'altres que no l'han tinguda.

Una abraçada,

Xantalam

Jo no penso que sigui incompatible, ni molt menys, i fins i tot et posaré un parell d'exemples d'aquest fòrum: la Llibre i en Brumari. Ambdòs tenen família i ho compatibilitzen amb la seva creació literària. Sobretot parlo més per la Llibre, a la qual conec més i sé que té fills més joves que els d'en Brumari.

El problema sorgeix, suposo, pel fet que és molt difícil fer-ho (però no impossible!).
Està clar que si tens una feina en la que has de 'fitxar' pots separar de manera més diferenciada el que és feina i el que és vida familiar. La feina creativa, intel·lectual és una feina de 24 hores i per tant es superposa a la vida familiar. Entenc molt millor això des de que sóc mare ;-))

En resum, que penso que pot ser difícil continuar treballant al 100% com quan no tens família (tant fills, com parella eh!). Jo he rendit molt quan estava 'sola' i 'soltera' (és clar! dedicava tot el meu temps a estudiar allò que m'interessava), però en tot cas, no canviaria per res del món aquest estat anterior meu amb el que tinc ara.... la gràcia està en saber-ho fer compatible sense renunciar a cap de les dues coses (jo no seria feliç si hagués de renunciar a alguna de les dues coses).

Una abraçada Roger ;-))

Gent organitzada, amb el cervell a lloc, propera ala perfecció: sí poden fer-ho compatible.
Gent heroica que, tot i ser desorganitzada, no sé com s'ho fan que se'n surten: sí, poden fer-ho compatible.
Personatges que s'estan pensant apuntar-se a Al Quaida de tants nervis que duen a sobre -tipus jo mateix en aquest moment: No.
Suposo que hi ha una pila d'altres nos i sís.
Com s'ho fan els altres? Per a mi és un misteri.
Hi ha gent que els hi funciona el ioga, d'altres la religió, i uns tercers en tenen prou amb ells mateixos. Els aplaudeixo als tres, perquè jo no me'n surto. I no prenc drogues ni res de tot això (que suposo que deuen d'haver droggoadictes que també es deuen d'organitzar estupendament. Torno a preguntar... Com collons s'ho fan fins i tot aquests?)
Florenci