El badall

Ding dang ding dong. Pròxima estació: Drassanes

Les vuit del matí. Malena ha despatxat el seu darrer client fa poc més de mitja hora. Ha estat una nit llarga, llarguíssima, pels volts de la Boqueria. Sembla que als tios els pugen els fogots amb les primeres calors de maig. Mira el rellotge i es pregunta si arribarà a temps per compartir l'esmorzar amb la seva filla abans que se'n vagi a l'escola. I després, de dret al llit; està rebentada.

Ding dang ding dong. Pròxima estació: Poble Sec

Malena recolza el cap a la finestra del vagó mirant amb dificultat com s'atura el tren a l'estació. S'obren les portes i n'entra una altra noia. L'escruta. És molt jove -pensa-, amb prou feines ha de passar dels dinou. De fet, ella també n'és, de jove, però ha de fer un esforç suprem per recordar-ho. La noia treu uns papers d'una carpeta i se'ls comença a mirar.

Ding dang ding dong. Pròxima estació: Sants Estació

Arriba la seva parada. La Malena fa una darrera ullada a la noia del davant i se situa davant mateix de la porta i amb la mà a l‘agafador. Amb els ulls vidriosos de son i el cos massegat, tot just abans d'obrir-la esclata el seu cansament en un badall que s'escapa sorollós per entre l'enorme boca caribenya, la mateixa que de ben segur fa veritables estralls entre els seus clients.

La Sònia deixa momentàniament de repassar els seus apunts d' ‘Estructura social' i para l'atenció en aquella mulata que deixa el vagó per dirigir-se -sembla- cap a l'enllaç amb l'altra línia. Es tanquen les portes, el tren emprèn la seva marxa i la Sònia gira el cap enrere per veure desaparèixer la noia sense adonar-se, en un primer moment, de la ridícula ganyota que provoca el badall que s'està fent evident en els vidres -ara miralls- del vagó. Avergonyida, i lleugerament enrojolada, s'amaga rere la carpeta blava de la UB i dels seus apunts.

Ding dang ding dong. Pròxima estació: Zona Universitària

Falten deu minuts per a dos quarts de nou i la Sònia pensa que abans de l'examen encara tindrà temps per a fer un cafè -bé, millor una infusió, que ja n'està prou de nerviosa-. Desa els apunts dins la carpeta i, potser per assegurar-se que no queda cap seqüela d'aquell ignominiós badall, repassa el seu rostre en el vidre del vagó fins que el final de la foscor del túnel ho impedeix. S'obren les portes. Surt.

A l'exterior, com sempre, un bon caos circulatori. Com una autòmata, la Sònia es planta davant del semàfor vermell de vianants. La llarga nit d'estudi passa factura i, amb la mirada fixada a l'infinit, aquesta vegada no és conscient de l'imponent badall que torna a executar ni dels ulls furtius que, rere la finestra posterior d'un luxós Jaguar, el recullen i se l'enduen, ociosos, cap al Club de Polo.