El badall

Un relat de: Vallespir

Ding dang ding dong. Pròxima estació: Drassanes

Les vuit del matí. Malena ha despatxat el seu darrer client fa poc més de mitja hora. Ha estat una nit llarga, llarguíssima, pels volts de la Boqueria. Sembla que als tios els pugen els fogots amb les primeres calors de maig. Mira el rellotge i es pregunta si arribarà a temps per compartir l'esmorzar amb la seva filla abans que se'n vagi a l'escola. I després, de dret al llit; està rebentada.

Ding dang ding dong. Pròxima estació: Poble Sec

Malena recolza el cap a la finestra del vagó mirant amb dificultat com s'atura el tren a l'estació. S'obren les portes i n'entra una altra noia. L'escruta. És molt jove -pensa-, amb prou feines ha de passar dels dinou. De fet, ella també n'és, de jove, però ha de fer un esforç suprem per recordar-ho. La noia treu uns papers d'una carpeta i se'ls comença a mirar.

Ding dang ding dong. Pròxima estació: Sants Estació

Arriba la seva parada. La Malena fa una darrera ullada a la noia del davant i se situa davant mateix de la porta i amb la mà a l‘agafador. Amb els ulls vidriosos de son i el cos massegat, tot just abans d'obrir-la esclata el seu cansament en un badall que s'escapa sorollós per entre l'enorme boca caribenya, la mateixa que de ben segur fa veritables estralls entre els seus clients.

La Sònia deixa momentàniament de repassar els seus apunts d' ‘Estructura social' i para l'atenció en aquella mulata que deixa el vagó per dirigir-se -sembla- cap a l'enllaç amb l'altra línia. Es tanquen les portes, el tren emprèn la seva marxa i la Sònia gira el cap enrere per veure desaparèixer la noia sense adonar-se, en un primer moment, de la ridícula ganyota que provoca el badall que s'està fent evident en els vidres -ara miralls- del vagó. Avergonyida, i lleugerament enrojolada, s'amaga rere la carpeta blava de la UB i dels seus apunts.

Ding dang ding dong. Pròxima estació: Zona Universitària

Falten deu minuts per a dos quarts de nou i la Sònia pensa que abans de l'examen encara tindrà temps per a fer un cafè -bé, millor una infusió, que ja n'està prou de nerviosa-. Desa els apunts dins la carpeta i, potser per assegurar-se que no queda cap seqüela d'aquell ignominiós badall, repassa el seu rostre en el vidre del vagó fins que el final de la foscor del túnel ho impedeix. S'obren les portes. Surt.

A l'exterior, com sempre, un bon caos circulatori. Com una autòmata, la Sònia es planta davant del semàfor vermell de vianants. La llarga nit d'estudi passa factura i, amb la mirada fixada a l'infinit, aquesta vegada no és conscient de l'imponent badall que torna a executar ni dels ulls furtius que, rere la finestra posterior d'un luxós Jaguar, el recullen i se l'enduen, ociosos, cap al Club de Polo.

Comentaris

  • Curiós relat[Ofensiu]
    copernic | 29-04-2009


    Molt fluïd i entenedor, té el mèrit de, parlant d'una bestiesa, interessar-nos i seguir el recorregut rutinari de la vida d'uns personatges. Ben escrit, amb una lectura ràpida i àgil. La literatura és això moltes vegades. LLegir sense pràcticament adonar-t'en.
    Enric

  • a mi m'ha dut[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 01-01-2009

    a pensar en la peli "short cuts", de Robert Altman. O l'obra de teatre "La ronda" d'Arthur Schnitzler, tot i que aquesta última parla del poder del sexe al segle XIX, tu bé podries parlar del poder dels badalls al segle XXI.
    Ara podries seguir amb la vida del conductor del Jaguar, i alguna aventura al club de polo... i entre badall i badall, tornar a la mulata del principi; és una idea.
    Tens bon material per fer-ne un recull, si més no, tens l'estructura bàsica.
    Bon any Roger!

    Ferran

  • Tots som humans i badallem...[Ofensiu]
    Leela | 01-01-2009

    Una curiosa perspectiva des de la qual entrellaçar històries humanes. Quantes vegades hem anat en metro i per distreure'ns provem d'imaginar la vida dels altres, el cas és però que per molt que imaginem, les vides de tots nosaltres s'entrecreuen en els actes més quotidians.
    El teu relat m'ha recordat una de les meves pelis preferides (Fallen) (tot i que no té res a veure amb el que tu expliques) en la que donant-se un copet amb la mà, el 'dimoni' va passant d'una persona a l'altra, donant-nos a entendre que tots podem tenir dins nostre allò que tan defugim... Seguint el paral·lelisme, el teu relat ens mostra com malgrat la disparitat de vides que puguem tenir, tots tenim molt en comú.
    En fi, no m'enrollo més. Molt bon relat !!!

    Bon any!!!

    Una abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vallespir

Vallespir

29 Relats

88 Comentaris

41104 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Cinc dies després que Neil Armstrong plantés els peus sobre la superfície de la lluna, un bon professional de la medicina que no volia perdre's uns dies de vacances va decidir de treure'm de l'escalfor materna tot i la meva rotunda oposició. En l'agosarada i brusca acció mèdica, ben poc va faltar per a que mare i fill deixéssim d'existir.

De si ha resultat o no transcendental aquell fet llunyà, de si aquell primer plor ha marcat o no el meu recorregut vital i, sobretot, de si ha pogut impregnar algun dels caràcters que en aquest espai he anat i aniré vessant, no en tinc ni la més remota idea.

Essent, però, innegable la força dramàtica d'aquell terrorífic primer dia a la Terra poc després de l'esperançador primer dia a la Lluna, no podia obviar-ho de cap manera en la meva biografia d'un espai virtual literari.

I què més? Doncs, em sembla que res. Estic convençut que no he estat protagonista de res tan veritablement novel·lesc en la resta de la meva existència. Només desitjo que aquest trànsit vital de tonalitat sèpia no es noti massa en els meus relats i que algun d'ells pugui passar com a petita (sempre falsa, però) creació.

Roger