La llibreta vermella: Novè capítol: Corxeres i semicorxeres (tercera part)

Un relat de: copernic

Des de Dire Straits, conjunt que relaciono directament amb la meva joventut, només hi ha hagut un altre grup d'aquests que he anomenat abans "intergeneracionals", és a dir, aquells que han resistit el pas del temps, han millorat i han ofert un repertori que ha agradat a gent de diferents edats. La banda irlandesa U2 brilla amb llum pròpia en el firmament de la música moderna. L'enorme qualitat de la seva obra té tres cims clarament visibles: I still haven't found what I'm looking for, el seu primer èxit, Whit or without you, una cançó esplèndida i One, aquesta darrere, molt més recent i d'una maduresa creativa excepcional. Fins i tot, s'ha fet alguna versió amb una veu femenina que li dona una riquesa vocal encara més poderosa. No en va, s'hauran de fer tres concerts a Barcelona per poder satisfer la gran acollida que té el conjunt liderat per Bono. És un grup amb una força extraordinària que m'agrada molt escoltar i gaudir però, com que no forma part dels meus records musicals més remots, no tenen aquell afegitó de nostàlgia que provoca en escoltar-los en solitari una reacció especial, íntima d'enyorança, un espurneig brillant als ulls que delata que s'ha posat en marxa l'insondable mecanisme de la memòria.

Durant aquests anys d'audicions, en diferents mitjans de reproducció i a vegades, en directe, hi ha hagut altres grups que, tornats a sentir, em travessen amb l'afilat fibló de la nostàlgia. En els anys 70, malgrat Supertramp, el que triomfava era el rock simfònic. D'aquella època recordo una invitació a escoltar "música de la bona" que va propiciar la meva sortida de l'ou musical de cantants i conjunts espanyols exclusivament i em va endinsar en una altra realitat tant diferent que per contrast, em va semblar revolucionària. D'aquella tarda de dissabte m'ha quedat el record del Killer queen i el Bohemian Rapsody de Queen i el Journey to the center of the earth i The six wives of Henry the eight de Rick Wakeman, llavors ja separat de Yes. El lector comprendrà que passar de Julio Iglesias o Formula V a Freddy Mercury va ésser un trasbals enorme i em va obrir la porta a un món de sensacions totalment desconegudes per a mi. Un cop trencat el gel, va ésser fàcil introduir-me en aquelles experiències que tenien un punt de transgressió bastant perillós. L'ambient era propici al consum de substàncies d'aquelles que els teus pares sempre t'havien dit que en rebutgessis l'oferiment. I si hi havia un conjunt que triomfava i era sinònim de psicodelisme aquest era Pink Floyd. La cançó Time dins de l'àlbum The Dark side of the moon és probablement el disc on es pot percebre més clarament la influència de drogues alucinògenes. La barreja d'instruments i d'elements i sorolls no musicals, corals i simfònics el fan un disc estrany però fascinant, una obra mestra que els desmarca dels altres conjunts contemporanis i els hi dona un segell especial, diferenciador. Altres cançons varen obtenir un gran èxit com el Wish you were here o la més crepuscular The wall que conserva encara una qualitat notable i en alguns passatges, recorda encara l'estil dels Pink Floyd de principis dels setanta. Recordo encara algun altre conjunt d'aquesta època i d'aquest moviment musical però la influència del grup britànic fou tan absoluta que va eclipsar obres que, sens dubte, haurien de figurar, amb tot el mereixement, en les pàgines glorioses d'aquells anys. Caldria destacar doncs, desenterrant-los, grups com King Crimson, Gènesis, Yes, Emerson, Lake and Palmer o Camel, aquests darrers bastant escoltats per mi en aquella època. Amb tot el temor a equivocar-me, no crec que cap hagi tingut l'èxit que va protagonitzar, gairebé en exclusiva, el grup de Gary Gilmore.







Comentaris

  • Segueixes[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 04-04-2009

    fent una bona tria dels grups musicals que més t'han marcat. Torno a coincidir amb els teus gustos musicals. Aquest cop, però, voldria fer un esment especial a un grup americà de rock (ja sé que vaig enrere, però és igual) que, en el meu cas, em va fer moure molt l'esquelet: els Creedence Clearwater Revival. Tot era escoltar-los, sobretot "Suzie Q" i se'm posava la pell de gallina. També recordo que la música "Soul" m'arribava a l'ànima, he,he. I em segueix agradant moltíssim. Les veus rogalloses i càlides dels negres poden amb mi.
    Quins records més bonics! Aix, que arriba aquella mossa que es diu "NOSTÀLGIA" i em deixa tocada.
    Bé, deixarem que passi una estona. Endavaaant!
    Tot un plaer, novament, llegir els teus records musicals. Aconsegueixes transportar-nos cap a uns temps que cal retenir-los en la nostra memòria perquè ens fan sentir bé.
    T'envio uns petons d'aquells que sonen....afinats.
    Mercè

  • La banda sonora de la Vida![Ofensiu]
    F. Arnau | 02-04-2009

    Amic Enric!
    Molt bona aquesta tercera entrega de la banda sonora de la teua vida.
    Les referències a U2 que ara estan de moda pels dos concerts (sembla que seran 2) de BCN, i el record d'haver venut en menys d'una hora gairebé cent-mil localitats (que es diu molt prompte) les he trobades molt escaients, encara que té una mica de raó l'amic Vallespir, amb això de la repetició en les seues creacions musicals, però s'ha de reconèixer que són molt bons, i els seus concerts han d'ésser tot un espectacle. Jo els vaig descobrir amb el "Joshua Tree" i després el "Rattle & Hum" en directe, gravat a la gira americana del grup...
    Després passe a comentar la teua dèria per Pink Floyd. Una debilitat que compartim. De la seua discografia, destaque (a més del "Side Dark of The Moon"), el "Whis You Were Here", amb esplèndides cançons com el "You Crazy Diamonds" en dues parts, i la que li dóna títol a l'àlbum, amb la guitarra acústica del David Gilmore... Una autèntica meravella pels sentits!
    Res més, amic astrònom. Els altres grups que esmentes (Queen, Supertramp, Genesis, Yes, etc...) també em feren gaudir de bons moments, però tens raó en donar-li un lloc ben alt a l'Olimp, els Pink Floyd...
    Espere nous lliuraments, i també vull donar-li les gràcies al Vallespir pel seu magnífic comentari, que és alora força aclaridor de com tres relataires que estan separats per gairebé vint anys, i un grapat de quilometres, comparteixen una gran afinitat musical...
    Una forta abraçada!
    ...I molta salut!
    FRANCESC

  • Em reincorporo...[Ofensiu]
    Vallespir | 02-04-2009

    aquests darrers dies a RC després d'una llarga absència, i em trobo una petita "nissaga" musical al teu espai. La lectura d'aquesta tercera part m'ha dut a llegir les dues primeres i tot, en global, em porta indefectiblement a fer-te un comentari del tipus vivència personal, cosa lògica quan destapes la capsa dels records musicals (espero que no et molesti).

    Encara que sóc una dècada més jove que tu, és curiós que compartim, sembla, el gust per molta de la música dels 70, especialment la progressiva o simfònica. Jo hi vaig entrar a principis dels vuitanta gràcies a les influències de dos cosins (de la teva edat, per cert) que havien viscut aquesta música fora d'Espanya, a més. Recordo els primers sis discs que em van regalar de cop "perquè t'iniciïs, cosí": el primer àlbum de Yes, el '...and then there were three' de Genesis (per a mi, el seu darrer disc bo o el primer disc de la davallada definitiva del grup), el 'Force Majeure' de Tangerine Dream, el 'Breakfast in America' de Supertramp, el 'Making Movies' de Dire Straits i l'obra mestra absoluta 'The Dark Side of the Moon' dels Pink Floyd.

    A partir d'aquí, i durant tots els vuitanta i noranta, els meus gustos musicals ja van anar cap a un progressiu augment de la duresa del rock, primer amb grups de rock dur dels 70, com Deep Purple, UFO, els primers Scorpions, Rainbow, per acabar amb els Maiden, els Judas i, més endavant, Metallica. M'imagino que amb tot això ja em dec allunyar força de tu.

    Però tot i que passen els anys, és evident que queden per sempre aquells grups, aquells discs, aqueslles cançons que t'han marcat de jove. A més, era una època en què la música trobo que la gaudies de debò: et foties els discs una i una altra vegada, t'aprenies les lletres de les cançons, les cantaves amb els col·legues quan anaves de farra. Trobo que ara -tot i que no hauria de comparar-ho perquè ja no tinc aquella edat- patim d'un excés d'oferta i, sobretot, d'un excés de mitjans a través dels quals t'arriba aquesta amplíssima oferta; massa informació, massa canals, massa bombardeig... i tan i tan poc temps! (i això és extensible a tot el que ens envolta: per a mi, massa dades superficials, massa velocitat de consum, i nul aprofundiment).

    En canvi, jo sí que no comparteixo en absolut admiració per un grup que -ja es veu pels tres concerts que farà a Barcelona- desperta autèntiques passions; per a mi, U2 és una banda amb algunes cançons molt bones (molt enganxoses, sobretot) però, personalment, trobo la seva fórmula exagaradament repetitiva i, a parer meu, avorrida. Per a mi, sense cap mena de dubte, l'heroi musical irlandès per excel·lència dins del rock ha estat el desaparegut Phil Lynott i els seus Thin Lizzy (grans cançons de rock amb aquelles guitarres doblades, i aquella barreja especial pel tradicional so de la música irlandesa, i l'enorme personalitat de l'exòtic baixista/cantant Lynott).

    I no me'n puc estar, tot i que ja sé que algú em pot llençar la cavalleria per sobre, de menysvalorar la capacitat creativa del fenomenat anomenat 'rock català': que sí, és cert, que han quedat cançons per sempre més, però és just atorgar bona part d'aquest mèrit a l'espectacular difusió mediàtica que es va fer en el seu moment d'aquells grups i que, junt a la supervivència d'alguns dels seus líders dins del circ mediàtic català, ha permès que personatges musicalment molt mediocres (dedicatòria especial a en Pep Sala) segueixin col·locats a primera línia de l'escena musical massiva d'aquest país.

    Ara sí, acabo amb dues recomanacions. Passat el lògic periode de sequera de recerca de novetats interessants com a conseqüència d'un procés de paternitat força llarg, recomano dos discs de dos bandes catalanes (que canten en anglès) molt interessants. El ‘Rock for Food' dels Unfinished Sympathy (provenen del Hardcore però que t'enganxen amb grans riffs i melodies) i ‘L'Antarctica' de Madee, una banda una mica inclassificable dins l'escena alternativa però que, en alguns passatges, em recorda una mica als Rush que tan li agraden a l'Allan Lee. Els dos discs estan molt ben concebuts en global, molt bones composicions i amb una magnífica producció i gravació als estudis Costa Brava de Sant Feliu de Guíxols. Ah, i també trobo molt interessants els discs de la banda bagenca Dept (aquests sí que canten en la nostra llengua).

    I una errada, suposo, en el teu escrit: m'imagino que quan parles de Gary Gilmore et refereixes a David Gilmour, el cantant/guitarrista de Pink Floyd (de totes maneres, per ser justos, jo hagués fet referència al "grup de David Gilmour i Roger Waters", encara que aquest ja no en formi part).

    Apa, perdó pel rollo. I gràcies per aquesta petita nissaga musical que tantes vivències desperta.

    Salut.

    Roger

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

362474 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...