Aquella maleïda cançoneta

Un relat de: ROSASP

La psicòloga li intentava fer esbrinar de que tenia por la Mari Carmen, de quin punt del seu passat fugia, però no era gens fàcil car no era un sol motiu el que no la deixava viure en pau.
L'angoixa i el desconcert començava durant la nit, pensant que el despertador no sonaria. Per minvar aquest neguit, tenia afilerats en la tauleta de nit tres despertadors de tres tecnologies diferents, un de corda, un de piles i un connectat a la llum.
Cada vespre els comprovava amb deteniment, era una revisió diària i metòdica.
Val a dir que no s'havia adormit mai en vint anys que feia que treballava en l'empresa d'inspecció de vehicles (ITV)
En llevar-se l'assaltava el pensament de que passaria alguna cosa, llavors vigilava de no relliscar a la dutxa o de no enrampar-se amb l'eixugador del cabell.
Esmorzava un vas de llet freda per no engegar el foc, no sigues cas de que en un descuit es quedés obert i provoqués un incendi. Sabia que la major part de gent utilitzava el microones, però havia llegit molt sobre aquest aparell i no li acabava d'oferir prou confiança, esperaria a que passés el temps i es fessin més investigacions que revelessin si eren o no perjudicials per la salut.
No deixava mai la rentadora ni el rentaplats en marxa si ella no estava a casa, per evitar en la mesura del possible una inundació.
Baixava lentament per les escales agafada a la barana, no utilitzava mai l'ascensor per no quedar-se casualment atrapada.
Cada matí, qualsevol persona desconeguda que es creuava amb ella pel carrer li encenia una bombeta de desconfiança i quan el seu cap del departament li manava una feina una mica diferent, ja li havia fotut el dia per portes.
Les novetats l'alarmaven i li produïen picors, se li envermellia la pell i sentia un intens malestar general.
Si els seus companys li feien alguna amable apreciació sobre el seu pentinat o el seu vestuari, es sentia tan incomoda que el cor li pujava fins a la gola i amenaçava escanyar-la.
L'amor li havia anat igual d'incert, no es va atrevir a donar mai un pas endavant sense fer una llista de circumstàncies adverses i ara als seus quaranta-dos anys vivia sola en un apartament petit del centre de la ciutat, que havia transformat en el seu oasis.
Les sessions a la psicòloga eren molt dures i feixugues, no volia recordar ni anar endarrera en el temps, com li demanava aquella noia. Què n'havia de fer una desconeguda dels detalls de la seva horrible infantesa?
Total, allò era una veritable pèrdua de temps...
La doctora li ficava deures, però no en feia mai cap. Era impossible intentar fer el que li demanava, deixar només un sol despertador i esperar que sonés, no tornar a mirar si la porta estava tancada, no repassar les tasques del treball, conèixer gent nova.
Impossible, totalment impossible, somiava truites aquella dona!
Mirar endarrera li deia, ella no volia recular en el temps ni reviure segons quines coses.
Es vestia molt discretament, amb colors foscos i roba més aviat ampla, portava un tallat de cabell bastant clàssic i sabates planes i còmodes.
Es recordava asseguda en un pupitre, grossa i lletja, amb una cua de cavall molt estirada.
Quan la senyoreta marxava de la classe per qualsevol motiu, els nens i les nenes li cantaven una cançoneta que feia referència al seu cognom, que era Vico i a la seva tendència a envermellir. Canviaven Vito per Vico i apa, la gresca ja estava servida.

"Con la Vico, Vico, Vico,
con la Vico, Vico, va.
No la mires a la cara
que se pone colorada"

Una, dues, tres repeticions, les vegades que donava temps mentre canviaven de professor o la senyoreta s'absentava per algun motiu. I ella envermellia i la seva cara rodona semblava un globus a punt d'explotar.
Silenci! No ho volia recordar, mai ho diria a ningú i menys a aquella desconeguda que col·leccionava traumes i neures.
A casa, se la miraven amb resignació, passava per la vida sense pena ni glòria, els estudis fatal, la seva presència en el món com una punxa fastigosa en la punta del dit.
Es va llevar del sofà i va doblar metòdicament la manta en quatre parts i la va col·locar en un lateral del respatller. Va replegar una petita pelussa de la catifa i va anar cap a la cuina. Va partir una petita porció de xocolata, però al final en un tres i no res, només va quedar la meitat de la rajola.
Maleïda porca, sempre queia en el mateix parany, així no estaria mai esvelta. De tota manera no importava, tampoc agradaria mai a ningú.
S'atreví a veure la seva imatge en el mirall, tenia la cara rodona com una pilota, sempre vermella solcada de petites venes, els ulls petits i inexpressius, la boca descarnada, el cos sense formes. El pit se li ajuntava amb la panxa i les natges amb les cuixes.
Procurava ignorar el seu cos, com si no existís i gairebé ho havia aconseguit.
Ja no recordava el color de la pell del seu ventre, ni si tenia o no moltes pigues a l'espatlla.
A la merda el cos, la cara i la psicòloga, que volia saber totes aquestes coses que tant li havia costat d'enterrar!
Havia aconseguit una felicitat fictícia, prou acollidora, una casa molt neta i polida, l'afició de fer quadres i coixins a mig punt de creu. En tenia les parets plenes, hores i hores de passar l'agulla pels foradets del canyamàs.
Sense obligacions amoroses ni fills que li portessin crispacions, ni responsabilitats que la fessin angoixar, sense haver de prendre decisions pels demés, això era una alliberació que la feia sentir una mica afortunada.
Des de feia un parell d'anys, tenia tancats als seus pares en un asil i amb les pensions dels iaios i part de la seva nòmina, els tenia atesos i arrecerats, lluny del seu món.
Acostumava visitar-los un cop al mes. Al començament hi anava cada setmana, però se'n adonà que veure'ls li produïa un malestar i una irritació que no es podia treure de sobre i va començar a distanciar les visites, que per cert cada cop eren més fredes.
De fet, tampoc era cap sorpresa, doncs les relacions no havien estat mai massa càlides.
Ara els veia vells, encongits i desprotegits i li feien veritable llàstima. Era llàstima, no pas una estimació que sortís del cor i quan els hi deia adéu, una pau immensa li feia el pas més lleuger, fugint del passat, de la senectut i de la tristor d'aquell indret.
Treballava en una empresa d'inspecció de vehicles i la feina li agradava per la seva monotonia, doncs ella no arribava a tenir mai contacte directe amb els clients i això li donava més tranquil·litat. La seva tasca era quadrar xifres i papers, matrícules i expedients.
En la revisió anual que els feien a l'empresa, li havien recomanat assistir a una psicòloga per què tenia el pes molt disparat, juntament amb la tensió arterial i el fet de dormir bastant malament la mantenia en un estat permanent de letargia.
Ella ho havia intentat, però sense massa pretensions de ser curada.
La psicòloga sempre repetia les preguntes de manera diferent, però el significat era el mateix.
Com et veies tu?
Et senties integrada amb els teus companys?
Quina relació tenies amb els teus pares?
Quina mania en furgar en les intimitats de la gent, però des del primer moment havia decidit no dir ni paraula.
Tot allò era seu i de ningú més, tanta humiliació, tanta repugnància, ni un cop de mà que l'ajudés a veure que en el fons ella valia alguna cosa.
Però ara tot havia canviat, era la mestressa de la seva vida, era independent i autosuficient i no necessitava a ningú.
Tot plegat, quin mal era revisar els despertadors i tenir el pis sense un bri de brutícia, tot ordenat i no mirar-se al mirall.
Cadascú viu com vol i ja havia decidit no tornar mai més a les visites de la psicòloga. Molt fàcil aconsellar a la gent, sabien potser el que significava que et torturessin cada dia vint-i-quatre nens, amb aquella estúpida cançó? Quan ho feien tenien la cara il·luminada per l'instint més cruel de fer mal, i després de tota aquella vexació diària, que a l'arribar a casa et fessin sentir poc agraciada i inútil, o pitjor que t'ignoressin, perquè no t'assemblaves ni un bri a la imatge de nena bonica i llesta que havien somiat.
Mentre obria una capsa de bombons i els anava triant un per un, maleïa amb un somriure sarcàstic a tots els éssers que li havien fet mal.
Quan només en quedava un, el més deliciós de tots, embolicat en paper de plata de colors i farcit de licor, va aprofitar per cantar la maleïda cançó, estigma de la seva infantesa. Li va fer un bis molt efusivament i els ulls se li van inundar.

Con la Vico, Vico, Vico,
con la Vico, Vico, va.
No la mires a la cara
que se pone colorada.

Llavors es va cruspir el bombó d'una mossegada i se li van barrejar tots els sabors deliciosos amb la salabror de les llàgrimes. Va tirar la capsa a les escombraries com si res hagués passat i es va eixugar la cara amb les mànegues del jersei, després va somriure alleugerada i maliciosa.
Va dir en veu alta i amb molta convicció:
Apa! A la merda tots plegats!















Comentaris

  • Es real...?[Ofensiu]
    Josep Llop Llop | 16-09-2017


    Doncs cercava llegir un poema i m' he trobat amb una història de les que no agrada el guió però que solen passar i tu l' has explicada amb la pell a les lletres.

    Salutacions Josep

  • Es real...?[Ofensiu]
    Josep Llop Llop | 16-09-2017


    Doncs cercava llegir un poema i m' he trobat amb una història de les que no agrada el guió però que solen passar i tu l' has explicada amb la pell a les lletres.

    Salutacions Josep

  • Es real...?[Ofensiu]
    Josep Llop Llop | 16-09-2017


    Doncs cercava llegir un poema i m' he trobat amb una història de les que no agrada el guió però que solen passar i tu l' has explicada amb la pell a les lletres.

    Salutacions Josep

  • Colpidor[Ofensiu]
    daniela | 09-11-2013 | Valoració: 7

    Es un relat ple de realitat.Obtens despertar les emocions i sentiments cap a la protagonista.Molt trist i autèntic

  • Antònia Puiggròs Muset | 30-08-2012 | Valoració: 10

    Molt bon relat, Rosa! Quasi 2.300 lectures i només 5 comentaris tot i tractar un tema prou punyent? No puc menys que pensar que aquells que s'hi poden sentir identificats, que són molts, encara que sigui en un grau lògicament molt inferior (La pobra Mari Carmen és un cas força exagerat) opten per no comentar i que aquells que ni de lluny s'hi senten, possiblement els sembla absurd i exagerat. Però el cert és que tots tenim por i que la por ens paralitza i ens fa molt difícil cercar solucions als nostres problemes.

  • Thyst | 03-09-2007 | Valoració: 9

    fantástic!

  • Hauries hagut de fer un resum...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 06-12-2006

    Ho sento, és culpa meva, però davant tanta longitud no subdividida, he decidit no llegir el conte.

    Em trobo molt barrejat...

    Vull expressar això que acabo de dir. Davant aquest cas, m'abstinc de posar una nota.

    Apa, salutacions!!!

  • Excel.lent[Ofensiu]
    foster | 06-08-2005 | Valoració: 9

    sí, senyora, ben fet. Un relat intens, àcid i molt ben escrit, amb molt de sentiment, però un sentiment més rude, quasi afònic, diferent del dels poemes (és lògic, d'altra banda). Un text respectuós i tolerant amb les diverses maneres de fer de cada u, fins i tot les més extremes. Tots tenim un passat que volem o no compartir, un passat que en la seva totalitat només existeix per a un mateix i que ens fa com som. I la vida no és més que un seguit d'opcions i una certa llibertat per triar-les. I la teva protagonista ha marcat el límit mínim que pot permetre. El seu espai vital, el que tots hem de tenir i el que tots hem de respectar dels altres.
    una abraçada i felicitats.
    foster

  • pobreta![Ofensiu]
    Shu Hua | 11-05-2005

    diria que és el retrat de més d'una persona de les que ens creuem pel carrer. Els nens són inmadurs, indefensos, necessiten l'atenció, amor i dedicació constant dels pares. Per a mi, aquest és el veritable mal. Els companyons i companyones, com tots els nens, són cruels, però no li haguessin pogut fer tant de mal si els pares l'haguessin ajudat.
    En un temps, jo m'hi hauria sentit una mica identificada. En el meu cas, per sort, la psicòloga va encertar les preguntes que em feia, perquè jo les hi responia totes.
    Quant el relat, com tots els teus, està ben escrit, sembla que parlis d'algú que coneixes bé.
    Un peto
    Glòria

  • Trista...,[Ofensiu]
    rnbonet | 06-04-2005 | Valoració: 10

    ...sarcàstica, tendra, humorística, àcida suggeridora, ... real!
    I un punt de vista que "no està de moda", però que és molt humà.
    Bona història, i ben contada!

Valoració mitja: 9

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1612 Comentaris

642844 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")