Detall intervenció

RE: Proposta de debat: els violinistes del Titànic

Intervenció de: Vallespir | 28-05-2008


En un cas de mort segura com aquest (sé de què parlo, que per això vaig servir en un vaixell de l'Armada) penso que només hi ha dues opcions:

- passar els darrers minuts de la teva vida cercant una sortida alhora que va in crescendo l'angoixa fins que la mort t'arriba en un instant d'insuportable desesperació,

- o esperar-la amb la millor de les calmes, sabent que, total, la mort és l'única certesa de les nostres vides (i què millor que fer-ho interpretant música, sentint que tots els músics són còmplices d'aquesta decisió, sentint-te paradoxalment viu en els darrers instants).

No sé què em faria fer la desesperació en un cas com aquest. Potser la segona opció és molt màgica però poc real; no ho sé. Però sí que sé que hi ha una gran diferència entre morir patint i morir en pau.

I per últim, tot i que no podem jutjar un cas com aquest en termes de bo i dolent, només pel fet que l'il·lustre mega-crack del radical-liberalisme Xavier Sala Martín l'hagi esmentat com a exemple d'ineptitud, jo ja elevo automàticament aquesta dolça simfonia de la mort al més alt dels altars.

Salut! I gràcies per aquesta proposta.

Roger


Respostes

  • RE: Proposta de debat: els violinistes del Titànic
    gypsy | 28/05/2008 a les 15:23

    Penso que és un acte d'amor increïble el fet de seguir tocant. I estar just a prop de l'ànima que ens habita quan sabem que la mort ens assetja, és una actitud de lucidesa mental brutal, suposo que només es produeix en casos extrems i el fet de ser un grup de persones i no un de sol, deuria ajudar a que el fet es produís, no sé quin mecanisme es devia desenvolupar en els cervells d'aquelles persones.

    gypsy
    • també
      gypsy | 28/05/2008 a les 15:38

      penso que morir no és tan dramàtic com sovint ho pintem, potser és dramàtic pels éssers que ens estimen o necessiten però morir és molt semblant a néixer, sinó igual i de fet, sabem del cert que un dia o altre morirem. No és tan important viure, crec que quan morim ens n'adonem.

      Vull dir que som molt insignificants i darrere nostre hi ha vides i vides que han d'existir. Crec que Occident, en general porta malament el tema de la mort. Morir no hauria de ser dramàtic, almenys tan dramàtic com ho és ara.

      (opinió molt subjectiva, potser, m'ajuda a sobreviure)
  • RE: Proposta de debat: els violinistes del Titànic
    Filalici | 28/05/2008 a les 16:59

    Una qüestió molt complexa.

    Si van fer bé o no van fer bé, això no ho sabria dir. Però la meva impressió és que van ser fidels a ells mateixos. Sovint en el món artístic s'hi troba gent amb un cert sentit líric o tràgic de la vida, segurament més que no pas en molts altres llocs.

    Si ells no s'haguessin quedat tocant, segurament tampoc no haurien pogut fer gran cosa. Potser algun d'ells hauria pogut sobreviure en un dels bots salvavides, però segurament algun dels supervivents s'hi hauria quedat en el seu lloc.

    És possible que ajudessin a algú (a més a més de a ells mateixos) a tenir una mort una mica menys dolenta.

    A mi em sembla que són unes persones que van fer el millor que van saber fer en una situació extrema. Se'm fa molt difícil fer-me una opinió sobre si van fer bé o no. Suposo que el que em costa és separar el judici dels fets del judici de les persones.
  • RE: Proposta de debat: els violinistes del Titànic
    Leela | 28/05/2008 a les 17:00

    Respecte l'enllaç al blog que has posat només dir que em sembla una barbaritat que reclamessin als familiars els diners de l'uniforme del violinista. Això m'ha fet recordar un cas recent d'un conductor ebri que va matar en un accident a un altre conductor i ara demana als familiars diners perquè el cotxe va quedar destrossat. Per mi aquestes coses no tenen nom. Però bé, el debat no és aquest.

    Coneixia això de l'orquestra i sempre m'ha semblat molt sorprenent. Tot i que el debat està en dir si està bé o no el que van fer, penso que no és una cosa que es pugui respondre amb aquests termes de bondat o maldat i encara molt menys en termes de 'productivitat'. Què és la productivitat aquí? És més productiu salvar-se o bé 'tranquil·litzar' a la gent coneixedora d'una mort segura?
    Hi ha molts exemples d'organismes que en aquestes situacions de vida o mort no opten per salvar-se ells com a individus sinó que adopten 'actituds' que afavoreixen a la comunitat d'organismes... i si això s'ha seleccionat potser és perquè és més 'productiu'... no sé...

    En tot cas estic d'acord amb el que diu la gypsy, en el sentit que es tracta d'una situació en que es posa de relleu la importància que li donem a la mort.
    Al meu parer, penso que el seu exemple es pot aplicar a la nostra vida quotidiana en el sentit en que hem d'aprendre que la mort és un fet del que no podem escapar i sobretot per a fer-nos reflexionar sobre ella i com viure-la (encara que això de 'viure' la mort sembli un contrasentit).
    • RE: RE: Proposta de debat: els violinistes del Titànic
      Epicuri | 28/05/2008 a les 17:31

      La ideia, em causa admiració:

      Pel que pot tenir de compassió, vers els altres vers un mateix.

      Pel que té de dignitat: Entomar la mort com la vida. Comparat amb moltes altres maneres de reaccionar.

      Pel que té de bellessa: Havien de ser uns moments PLENS DE VIDA (quan s'està apurant, quan més valuosa)

      Pel que te de professionalitat: Si soc un músic, toco que es el millor que puc fer.

      Pel que té d'art: Sublim.

      Be o malament? que va pasar realment i per que?
      No ho sé. Ni crec que arribi a saber-ho.
      S'agraeixen les suggerències si ajuden, millor.

      No hi va haver cap que toqués el dos?varen improvisar o ho decidiren? de quina manera?
      les preguntes, sempre mes suggeridores.

      Home el de l'eficiència em fa pensaren allò de les coordenades per valorar científicament un poema...el que si es va mostrar bastant ineficien es el "tinglado" en general. Començant pel plantejament del projecte.




  • RE: Proposta de debat: els violinistes del Titànic
    Vallespir | 28/05/2008 a les 23:19

    En un cas de mort segura com aquest (sé de què parlo, que per això vaig servir en un vaixell de l'Armada) penso que només hi ha dues opcions:

    - passar els darrers minuts de la teva vida cercant una sortida alhora que va in crescendo l'angoixa fins que la mort t'arriba en un instant d'insuportable desesperació,

    - o esperar-la amb la millor de les calmes, sabent que, total, la mort és l'única certesa de les nostres vides (i què millor que fer-ho interpretant música, sentint que tots els músics són còmplices d'aquesta decisió, sentint-te paradoxalment viu en els darrers instants).

    No sé què em faria fer la desesperació en un cas com aquest. Potser la segona opció és molt màgica però poc real; no ho sé. Però sí que sé que hi ha una gran diferència entre morir patint i morir en pau.

    I per últim, tot i que no podem jutjar un cas com aquest en termes de bo i dolent, només pel fet que l'il·lustre mega-crack del radical-liberalisme Xavier Sala Martín l'hagi esmentat com a exemple d'ineptitud, jo ja elevo automàticament aquesta dolça simfonia de la mort al més alt dels altars.

    Salut! I gràcies per aquesta proposta.

    Roger

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: