Per a mi

Tinc un poema que porta per nom Nova York, el qual em vau comentar amb els vostres diferents punts de vista. Quan vaig visitar aquesta gran urbs dels gratacels era jove, no disposava encara de mòbil, i el meu anglès era a les beceroles. D'aquell sojorn m'ha quedat gravat en el meu bagul dels records una aventura de caire íntim. Però llegint ara el teu poema m'has fet reviure sensacions i imatges que havia oblidat. Descripció que fas de la ciutat dels gratacels amb una sobrietat i elegància que s'adiu amb el que jo entenc per bona poesia en majúscules. Enhorabona!, Nil.

que convida a la reflexió de la forma de vida de la societat actual. Tan envoltats de persones i alhora tan sols tots...
Gràcies, Atlantis de nou per compartir els teus escrits i per llegir i comentar els meus. Una abraçada sincera des de Mataró
Joan

...ciutats i ciutats. Penso que Nova York és una de les ciutats més acollidores, precisament perquè hi ha tal barreja de gent que no t'hi sents estrany ni diferent.

Sobre el meu relat "El fred".
Agafo força el tren. M'ha passat de tot. Haver de canviar de tren a mig trajecte per una avaria, que no funcionin ni les pantalles ni la megafonia i la gent hagi de mirar per les finestres, mig tapades amb grafits, una persona que es desmaia i hem d'esperar una ambulància... El pitjor són els suïcidis.
Quan a l'estació anuncien per megafonia que el tren vindrà amb retard degut a un atropellament, en la majoria dels casos es tracta d'una persona que s'ha tret la vida. Aquest any, només a Catalunya, ja portem més de cinquanta persones que s'han tret la vida d'aquesta manera. Vaig llegir que hi ha maquinistes que acumulen fins a tretze atropellaments.
Ara fa un any, vaig agafar el tren al meu poble, en direcció Barcelona, no portàvem ni dos minuts quan vaig sentir un cop molt fort sota els peus. Primer vaig pensar que era una branca, o una pedra, fins que el tren es va aturar del tot i el maquinista va informar d'un atropellament. Aquell cop sec el recordaré sempre. Mentre esperàvem que vinguessin els bombers per evacuar-nos, no podia deixar de pensar qui devia ser el mort o la morta, per què ho havia fet? Era una persona gran o jove? Tenia problemes de diners, de salut, d'amor? Potser era una persona com el Constantí...

Fa que vaja cadascú a la seua. Un poema molt ben pensat i redactat.
Realment en les poblacions grans com Nova York o Pequín, o París, no es coneixen entre ells. A contraposició en els pobles petits, es coneixen tots.
Un bon relat, Atlantis.
Cordialment.

És impressionant la invisibilitat de les persones a les ciutats. Tot el contrari que passa als pobles. Arribes de Freser, tothom sap de tothom. Quins dos mons més diferents! Una forta abraçada i felicitats per la musicalitat i el contingut del poema.
Aleix

El meu comentari a 2anar nus", no havia d'estar aquí sinó que era una resposta a llpagés al seu relat Bronzes, al mateix temps que el contestava. Perdó.

(això de no poder tenir una conversa en el mateix relat, porta a aquestes errades)

És talment com dius al teu poema i molt ben descrit. Amb tot, potser és diferent si és una ciutat coneguda i fins i tot en la que vius O és la primera vegada que la passeges. La sorpresa del descobriment també es important, per a mi especialment en una gran ciutat com Nova York O una altra

Amb total cordialitat

Anar nuus en espais comunitaris no és allò habitual i presentes totes les situacions que es poden donar en aquest cas. Ahir mateix em van parlar d’aquesta exposició i vam acordar que abans faríem pràctiques. Com sempre busques la part divertida dels fets que en el fons són motius que ens porten a reflexionar. Segueix escrivint des de l'humor, que ens fa falta.

Gràcies, pel teu comentari al meu poema “Per a mi”, perquè has plantejat una qüestió que és en el fons del poema. Volia ser una aposta per contrarestar totes les lloances a la vida del poble o del camp i explicar, de manera exagerada, la sensació d’una gran ciutat. ( a mi els gratacels tampoc m’agraden especialment), però si la sensació de viure entre gent diferent, anònima, amb qui em sento a prop. Vaig llegir en un llibre, que ara no recordo el títol, on deia que la multitud de persones feia que et sentissis menys sol. Em sembla que és el que em passa a mi i a tu, pel què veig. Segurament tal com dius pel caràcter introvertit o per la necessitat de preservar la privacitat.

Les grans ciutats et mantenen en l'anonimat més pregon, en clar contrast amb la convivència als pobles petits, on qui més qui menys tafaneja. A mi m'agrada aquesta sensació de privacitat, segurament perquè sóc introvertit (ara bé, els gratacels no són sants de la meva devoció). Una aposta a favor d'aquests grans espais ciutadans en els que observes sense ser observat (o això és el que ens pensem...).

És ben cert que a les grans ciutats, hi podem trobar de tot i gaudir d'innumerables coses, d'esdeveniments de tota mena, de persones completament diferents. Has aconseguit una poesia on ho descriu a la perfecció. El títol molt encertat i l'últim vers. Trobar-te sol i al mateix temps ser tan igual als altres, genial.

Rosa.