La línia fronterera

Un relat de: Pilar Torrijos Lopez

Una vegada va llegir que la mort "és la realitat indefugible que clou totes les expectatives i les transforma en il·lusions vanes i doloroses". Ara comprèn quanta raó té (o tenia) -perquè ja és morta-la persona que va formular l'afirmació. Era ben conscient del que representava el fet de deixar d'existir. Però ell no s'havia plantejat mai quina transcendència suposava abandonar aquest món i entrar en l'altre. De fet, creia que l'humà dóna massa importància a quelcom que inevitablement ha de venir. La mort és una cosa que és davant de tothom i de la qual hom no pot fugir. Indefectiblement.
Però aquell matí, un gir inesperat li faria canviar d'opinió. Alguna mena d'avís que li féu considerar que allò que hom anomena "mort" és algú amb poders especials per sotjar les persones sense ser vist, ni tan sols percebut, i fins i tot per sorprendre-les en el moment més inoportú. Perquè inoportuna ha estat aquesta dama per haver-se emportat en Víctor d'aquesta manera tan vil. Ella no ha tingut consideració ni del finat ni de les persones amb les quals el difunt es relacionava. Segada la vida per un conductor que tal volta corria massa.
"Mira on ha anat a buscar la mort. I prou que l'ha trobada." No té consciència qui destil·la aquestes acusacions. En Víctor era una persona responsable i cabal. Ell no hauria anat a la babalà a cercar quelcom d'aquesta envergadura.
"Hauria d'haver estat a casa seva amb la dona i el fill i no de festa." Una mena d'aurèola el fa apartar-se de les persones que, encara que pertanyen a la família, que porten la mateixa sang que la seva, s'atreveixen a calumniar el difunt, a trair la seva memòria. És curiós com després de morir sempre rellueixen els draps nets i els bruts.
La carretera fatídica i el cotxe impertinent. La imprudència d'algú que creua sense mirar o sense calcular la distància i el temps. La creença d'estar ja sobrepassant els límits del que és tècnicament lícit. La dona i el fill de tres anys, únic conhort i aixopluc dels dies nefastos i de les jornades (poques) alegres, l'esperen impacients perquè no l'han vist des de les tres de la tarda, quan marxà i no digué on anava i amb qui anava. Només unes paraules bordes, minúscules, xiuxiuejants. "Vaig amb uns amics." Uns amics per als quals no comptava gaire, potser. Uns amics superficials que oblidaran els fets fatídics al cap de quatre dies. Perquè la vida continua. Però per a la vídua ja no serà igual. La feina de responsabilitat que té no recompensarà la pèrdua del marit, una persona que treballava a temporades. Un dia aquí i un altre dia allà. Fent feinetes poc remunerades o perilloses, amb riscos laborals considerables. La dissort dels immigrants.
El telèfon sona insistentment. No l'agafa perquè és a la dutxa i es resisteix a sortir i deixar un riu d'aigua per tota la casa. Així doncs, permet que escandalitzi fins que el dring agut cessa, calla, s'ofega en el silenci. Un pressentiment estrany l'envaeix quan torna a sentir, seguidament, una altra tongada de sorolls repatanis. Algú necessita que contesti. Algú malda per parlar-li, per comunicar-li alguna notícia, una desgràcia. "En Víctor és mort." "¿Què?" "Mort." "¿Quan?" "Aquesta nit." "I ¿com ha estat?" "L'ha atropellat un cotxe." Sap que no hauria de vessar llàgrimes, però un sentiment d'impotència incontrolat fa que ragin com una cascada impetuosa. La presa ha rebentat perquè no aguantava la pressió del líquid rosegador, que li ha llepat les vores fins a corcar-les i desfer-les. Una sensació d'apatia i de desil·lusió s'ha apoderat de la silueta a penes visible d'algú que havia pensat fins aleshores que la mort és quelcom tan natural com menjar-se un entrepà, i per tant no calia donar-hi voltes ni fer reflexions filosòfiques gaire profundes. Massa responsabilitats sobre unes espatlles fràgils. Massa obsessió per voler demostrar alguna cosa, vàlua, capacitat, resolució, determinació. La gent espera molt dels altres, encara que el que facin no incumbeixi a la resta dels humans, no els pertoqui. Tal volta un mateix s'imposa metes que a la llarga no pot acomplir, i aquesta és la raó de la frustració, del descontentament. Hi ha molts ingredients potencials que malmeten les il·lusions, les ganes de viure, l'empenta per realitzar projectes. Com la mort. No ja la mort pròpia, quelcom amb el qual hom ja viu, sinó la mort d'algú pròxim.
Li havien tocat diners en una rifa i ho va voler celebrar. "Ara sí que li ha tocat la loteria." En Víctor no es mereixia una manera de morir tan cruel. Ni tampoc no es mereix els comentaris despectius en forma d'acudit que procura la gent que és al costat dels afectats. "Si estava de festa, ja pots imaginar com devia anar...Amb unes copes de més." Vituperis, crítiques i blasmes contra la persona de cos present, al qual només poden veure la cara, amb un trau a la cella. "Només té això. No s'ha fet res." La policia retirà el cadàver i l'embolcallà amb uns llençols. L'estat en què devia quedar només el van veure els agents, el conductor que el va matar i els infermers de l'ambulància. "No, fill, el que té en Víctor és un cop molt fort al clatell. El van rebentar, noi, el van rebentar."
S'alcen veus en contra d'aquell qui ha provocat la desgràcia, en contra d'aquell que ha escapçat unes il·lusions, vagues, però il·lusions al cap i a la fi. Unes il·lusions que no té tothom. Uns pensaments que haurien d'haver mort amb en Víctor, una persona alegre, tot i que al començament ho va passar malament. Papers de residència, permisos de treball, nacionalitat del país de destinació, adaptació a una cultura diferent, a una mentalitat d'un país més avançat que el seu. Devia superar molts obstacles fins que havia arribat a l'esglaó de la llarga escala que és la vida, de vegades tan plana i sense giragonses i de vegades tan costeruda i recargolada.
La família plora. Plorar és una reacció tan espontània com riure, malgrat que el riure a voltes provoca plors. El plor s'encomana tant com el riure. Però és més fàcil fer sortir la llàgrima que el somriure. En Víctor reia sovint, fins i tot en els moments més amargs. D'altres han de bregar per aguantar-se les ganes de vessar, fugen dels moments tranquils perquè creuen que aquests portaran moments més tristos, i bandegen estones d'alegria per poder encaixar millor les estones de desencís. No hi ha res pitjor que amagar l'estat d'ànim sota una cuirassa vulnerable. Però en Víctor no amagava mai res. Era obert i natural, cordial i sempre disposat.
"Noia, has de menjar alguna cosa, vinga." La dona del finat es nega rotundament a empassolar-se res comestible. L'estómac se li ha encongit com una peça de cotó. Només fa que tapar-se la cara amb les mans per ocultar la pena.
No eren normals els tocs a la porta a aquelles hores de la matinada. Algú s'aixeca a obrir. "¿Qui és?" "La policia." "Ai, el meu fill." "¿Què passa?" "¿Són família d'en Víctor Marqués?" "Sí, senyor. Ja no viu aquí." "Més val que es vesteixin." "Però, ¿què passa?" "Un accident." "¿Es troba bé?" "Esperin el pitjor."
La muller ja s'havia llevat en aquelles hores. Es preparava per donar el desdejuni al nen i portar-lo a casa els pares perquè ells el duguessin al col·legi, ja que ella havia de començar d'hora a treballar. El soroll del pany la féu esglaiar-se.
"¿Què feu aquí en aquestes hores?" "Vesteix-te, filla." "¿Què passa?" "En Víctor ha tingut un accident. Està greu."
La gravetat de l'assumpte era que feia estona que havia traspassat la línia fronterera entre la claredat i la foscor. Però per emmascarar la situació valen tot tipus de subterfugis i de marrades. La mort pot escudar-se darrere una mentida per fer patir menys la persona afectada. Tanmateix, la mort no contempla haver de pensar si ataca de ple o no. Aquell individu que menava l'automòbil veloçment per una carretera de doble sentit no sabia que s'havia aliat amb la mort per uns moments. En Víctor va morir a l'acte. Tal vegada del cop que li propinà el cotxe. Tal vegada quan caigué estrepitosament damunt l'asfalt després de volar pels aires.
"Es veu que el noi que conduïa ha quedat com desorientat, no hi és tot. Ha quedat molt trasbalsat." "No et pensis, que una persona que mata algú d'aquesta manera no s'ho espera, això. Deu ser un cop molt fort." "Necessiten atenció psicològica perquè es veu que queden trastocats." "Era un noi que anava a la feina. No és allò de dir que era un tio que anava borratxo. No. El pobre no va poder evitar els fets."
Però ell és viu, encara que tota la vida hagi de carregar amb el remordiment de consciència i amb un cadàver. En Víctor, en canvi, és mort. És qui s'ha endut la pitjor part en tota aquesta pel·lícula.
"Va creuar per on no ho havia de fer. Tot per evitar una marrada. ¿Què li costava caminar fins al semàfor o fins al pas de vianants?" "Es veu que va ataüllar la parada de l'autobús i va voler escurçar el camí." "Confià massa en la sort. I la sort no va voler acompanyar-lo. Pensava que en aquella hora, amb el poc trànsit que hi havia, no passaria res." "Doncs, mira, la confiança per on surt."
El nen, petit, viu aliè a tots els esdeveniments que han sotraguejat la família. Innocentment, pregunta per què plora la mare, l'àvia i alguns familiars que no poden contenir l'emoció. Amb ulls perplexos i dolços, la criatura vol saber coses de la vida que haurien d'estat vedades a una persona de la seva curta edat.
"Li fa mal la panxeta, fill." "¿I el papà? El papà." "El papà se n'ha anat a fer un viatge molt llarg."
Sobre el color gris del quitrà, es distingeix una marca negra amb dibuixos singulars de les rodes que es van clavar a terra i que no van poder frenar a temps. El traç indica fins on va arribar l'automòbil abans d'encastar-se contra la figura que creuava la calçada o fins on va arribar després de colpejar el cos i reduir velocitat pel fregament i per la inèrcia. Per als transeünts i per als altres viatjants que passen pel lloc dels fets és un senyal més; per al conductor que atropellà la víctima serà una estigma indeleble, encara que amb el temp
s el traç de la carretera acabi per desaparèixer.
"El noi del cotxe no el va veure. Li va sortir de sobte i quan se n'adonà ja no pogué reaccionar." "Si fins i tot va anar a topar contra la mitjana." "El pobre mort tampoc no devia clissar bé si venia algun automòbil." "Així devia anar, una mica begut."
No tenia passaport per morir d'aquesta manera tan cruel. Si anava una mica begut, no era motiu per morir. Tothom comet errors, imprudències i fa coses estranyes. Però no per això han de merèixer una mort com aquesta.
Els assistents a les exèquies passen davant el fèretre a retre l'últim homenatge al difunt, que fins i tot al taüt sembla que somrigui. Posteriorment, el traslladen al crematori. La dona ha demanat quedar-se amb les cendres per enviar-les a la família política. Després, s'asseu en un banc i s'abstreu sense pensar en res, els ulls fits en algun punt del terra.
"Filla, no has menjat res." Nega amb el cap sense parpellejar. Al capdavall, es decideix a parlar. "Vull que cremis la roba que portava." "Però, filla..." "Crema-la. No vull res que em faci recordar..."
El record niarà per sempre més dins un cos maltractat per l'adversitat. El record de la valentia d'arrelar en un país ignot i aliè que s'ha vist truncat per un vehicle de quatre rodes.
"Volia quedar-se aquí." "¿Sí? Doncs bé que s'hi ha quedat."
Abans de ser traslladat al crematori, a la capella ardent, de cos present perquè els més acostats li diguessin l'últim adéu, la dona s'apropa al taüt. Sap que serà la darrera vegada que podrà contemplar-li la cara, el nas enlairat, els llavis molsuts, els cabells negres, el somriure ample. Té els ulls tancats i el rictus seriós, però a ella li sembla que somriu. Algú se li apropa i li murmura alguna cosa. Ella s'hi gira sense articular mot.
"Vinga, dona, ja no s'hi pot fer res." "No, no s'hi pot fer res, però ell ja sap el que li he dit." "I ¿què li has dit?" "Res. Són assumptes nostres."
En tot esdeveniment en què hi ha una desgràcia, el conflicte se sol resoldre amb un litigi, un procés judicial que serveixi per determinar les causes de l'accident i per indemnitzar la vídua per la pèrdua. Tanmateix, les persones assistents dubten que en pugui treure alguna cosa. La imprudència es paga, i de quina manera. De vegades amb la mort.
"Va ser culpa seva. Va creuar per un lloc perillós." "El noi que conduïa no anava trompa." "No, és veritat. L'únic que podria al·legar és que corria massa. Això no obstant, s'haurà de demostrar." "Pobre noi. Li haurà quedat un trauma per a tota la vida."
En Víctor va provar de travessar la línia, tot i els riscos que allò comportava. Va voler traçar una recta per tal d'escurçar el temps. I el temps se li va venir a sobre. El filferro se li va trencar i ell va caure estrepitosament. I amb ell va arrossegar la resta de gent al desconsol.



Comentaris

  • Ufffff![Ofensiu]
    Vallespir | 29-05-2008

    Vinc d'un funeral i el primer relat amb què em topo avui és precisament aquest. Si t'he de ser sincer, quan he vist la temàtica de l'escrit he estat ben a punt de donar per acabada la lectura. Però no ho he fet i me n'alegro.

    El relat enganxa, té un ritme molt àgil gràcies al fet d'inserir en la narració dels fets comentaris diversos de gent anònima, d'aquesta gent que tot sovint -i especialment en casos d'aquests- bolca uns prejudicis que substitueixen el seu total desconeixement.

    A un fet ordinari, al qual li correspondria un petitíssim titular en un brevíssim breu de diari, li apliques la transcendència que es mereix, fent-nos partíceps de la produnfa desesperació, angoixa i solitud que queda en aquells (dona i fill petit) que hauran de viure llargament amb un dol intens i en terra estranya.

    Un relat molt rodó, intens, dur (massa dur per a mi avui) que no m'extranya que figuri en els destacats per l'editora.

    L'únic "però" que li trobo és que empres un vocabulari que a mi personalment m'allunya una mica de la història que expliques (per exemple, 'hom', 'tal vegada'...). No cal dir que són formes correctes, correctíssimes (què es pot esperar d'una filòloga) però que a mi personalment em distancien d'una història humana, profundament terrenal i d'emocions universals com la que expliques. No sé si m'explico bé i, en tot cas, és una opinió subjectivíssima basada en una impressió que he tingut jo en llegir el relat i que, evidentment, no treu cap punt a un text que trobo molt i molt bo.

    Salut!

    Roger

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pilar Torrijos Lopez

12 Relats

10 Comentaris

14908 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Nascuda a Barcelona, llicenciada en filologia catalana per la UB. Fou membre de l'AJELC i ha publicat diversos relats curts i alguns poemes. Té set novel.les, uns quants relats i poemes encara inèdits.