Li he llegit el poema al meu nét de set anys i li ha encantat. I això que els nens son jutges mplacables.
In poema molt bonic i juganer, com diu el títol.

Ja em va agradar molt el relat quan el vas llegir el dissabte a l'entrega de premis, però ara, llegint- lo a poc a poc, sense nervis, encara m' ha agradat més.
Va ser un plaer compartir amb tu la vetllada i el teu talent. Una abraçada.

Estimada Cesca. En llegir el comentari al forum, t'he conegut perquè et vaig veure el dissabte a la celebració. Malauradament, no recordava haver llegits relats teus en la quantitat de relataires que pengem textes aquí. Un error que rectificaré, perquè aquesta història que barreja apagament tecnològic i la pèrdua de memòria dels grans (a mi també em comença a fallar) m'ha tocat ben endins. La meva mare va patir demència i només recordava la guerra civil i els bombardejos, la qual cosa era terrible de viure. M'ha agradat moltíssim el teu relat i també trobo que té un títol encertadíssim.
Gràcies per comentar el meu ratolí del formatge,sentit del qual has entès perfectament. Va estar inspirat durant un fort atac de ciàtica i no m'agrada massa. El canviaréuna mica :-D.
Et segueixo llegint, companya.
Felicitats pel premi.

M'ha agradat molt aquest assaig gastronòmic. Voldria afegir que, en castellà, repulgo ve de pulgar, o sigui, polze, perquè les crestes o emoanades es segellen amb moviments del polze. Els pastissets, boníssims també els fan a Rasquera.
Feia molts cops crestes; de pernil, de pollastre de tonyina, però, venien dues marques de pasta base , "La cocinera" i" La catalana". Aquestes marques han desaparegut dels súpers i s'han substituït per immensos i absurds cercles de pasta gomosa de marca no t'hi fixis, que absorbeixen enormes quantitats d'oli en fregir-se. Desde aquí obro petició per a que tornin les de tota la vida i no haver de pastar a mà amb resultats dubtosos. Gràcies pel assaig, Sr. Colom. Ino em faci més dentetes amb el cabell d'àngel, que també ha desaparegut del mercat detallista i també les carabasses d'aquesta mena cabellaire.

Benvolgut/da
A través del fòrum he trobat el teu relat. L'amor en si mateix ja és una estafa, un joc de química com la Quimicefa de quan érem petits, i si, a sobre et foten els calers, doncs molt pitjor. També n'he conegut d'aquests que roben els diners i el cor, i fan sentir les víctimes com una merda.
M'ha agradat molt el relat. Jo en tinc un que es diu "i ja em van veure prou", encara que la lladra ho era amb tot el dret.

M'encanta aquest pais i segueixo les cròniques del teu viatge. M'agraden molt i em fan recordar els dos viatges que hi vaig fer, allà a la prehistòria :D). Hi vull tornar! Gràcies pel teu amable comentari a la negreta del rom.

Com has copsat les olors i els sorolls de les festes majors.M"ha agradat moltíssim.

Bon dia,
No havia llegit mai cap relat teu, de fet estaves amagat dins la munió de bons relataires que corren per aquí. Veig que tenim coses en comú en temàtica, com veure molts cops el got mig buit. Això no vol dir estar deprimit, això vol dir que el got està mig buit, per no dir 90 % buit, i el deu que queda està fet malbé. Aquesta idea la transmets perfectament en el relat de la bèstia que portem dins. I afegeixo una frase, de l'Antoine de Saint Exupery que hi té a veure:
Nous sommes tous de jeunes barbares que nos jouets neufs émerveillent encore.

Malauradament, cada cop tenim més joguines noves.per seguir fent anar la bèstia.
Bentrobat un altre cop, Jomagi.

La diferència és que jo em foto de cap a les fosques i a les clares. I així potser n'aprendré, que no crec. Ja és tard.
Molt bon poema , m'ha fet pensar i d'això va la poesia, d'inspirar. Felicitats, amiga.

Bon dia, benvolgut
Un relat que m'ha fet venir a la memòria una anècdota familiar, veuràs:
Els meus avis i els meus cosins han estat sempre ramaders. Tenien/tenen granges d'aviram i de porcs. A principis dels anys vuitanta, un dels meus familiars, a qui aprecio molt, va agafar la representació d'una raça holandesa de garrins. Li enviaven per camió un munt de femelles que havien de tenir absolutament separades de les catalanes, no tan "selectes". Li feien arribar també d'Holanda semen congelat ad-hoc, les inseminaven i criaven els garrinets fins un determinat pes. Llavors, els facturaven cap a Holanda .

Doncs bé, el meu cosí, espavilat com ell sol, tenia dos mascles grossos com una mala cosa que havia comprat a Extremadura, amb uns ullals que feien feredat i calents com només poden ser uns garrins sementals com eren. Els feia servir com detectors de les femelles holandeses per veure si anaven altes. Resulta que el semen que li enviaven sempre anava just, per tant no el podia fer servir si no era absolutament eficaç perquè cobrava segons el pes dels garrinets que exportava.
Va batejar els dos sementals com "Tejero" i "Joanet", ja podeu imaginar el perquè.
Els deixava passejar en mig de les corralines de les holandeses i quan un d'ells es tornava mig boig i volia saltar la tanca per entrar dins d'algun corral, apuntava els números i, apa, a fer servir la xeringa. Com bon home que era, després, deixava gaudir els mascles al corral d'alguna truja catalana.
Aquests sementals eren famosos a tota la comarca per la seva eficàcia, tant, que fins i tot els llogava a altres ramaders.

Un dia, quan estava fent pujar al camió al "Tejero", que s'ha de dir que l'obeïa en tot com un gos ben ensinistrat, una parella de la guàrdia civil que passava, el va sentir i li preguntà que com és que cridava al porc amb aquell nom. El cosí, que ja he dit que era molt enginyós i ràpid com un llamp, va respondre en el seu mal castellà:
- No, agente, no se llama "Tejero", se llama "Te quiero". Piense en su oficio.

Aquesta llei que descrius en un relat magistral, en la teva línia de qualitat, qualsevol dia ens la trobem ja feta i publicada al B.O.E.

Canvio de tema. Sobre el teu comentari al meu relat "El ratolí del formatge", tens tota la raó. No s'entén bé. Estic en un procés d'hèrnia discal amb molt dolor i carregada d'analgèsics. Volia descriure el pensament d'una àvia amb demència (la meva mare en tenia) que està en una residència i volia fer-ne un micro-microrelat descriptiu del patiment psíquic d'aquests avis que, a més, tenen dolors físics.
Gràcies per haver-me avisat. El refaré perquè penso que té possibilitats.
Ens veurem el dia 26? Una abraçada.

Perdoneu l'errada.

La meva mare va morir fa dos anys i el seu últim o els dos últims anys de vida va patir demència.
El teu poema ho descriu amb una sensibilitat que m'ha colpit.
En el cas de la mare, va ser pitjor. Ella es va quedar "atrapada" a la guerra i era un patir sentir el seu pánic a les bombes.
Felicitats.

Preciós relat. Sempre m'ha encantat com escrius. Soc el nou nick de la Bloodymaruja. Post pandèmia i amb moltes morts al darrera. Però renascuda en la Gibebreda.

Ricard,
Mai no havia llegit cap relat teu. És més, no t'havia vist a la pàgina. Ara, en llegir els últims publicats he vist aquest magnífic relat dels coloms, amb personalitats tan "humanes". M'ha encantat perquè està moooolt ben escrit, és imaginatiu i creatiu. Denota un gran conéixement dels humans.
Felicitats!

Si déu et dona llimones, fes llimonada, deia en Forrest. A la protagonista li van donar força, enginy i resiliència. Molt bo el tema de les amigues que acaben sent caixeres i cobrant-li els bròquils.
M'ha encantat l'enginy de l'argument i la manera com l'has exposat. Al meu poble, a aquests "cavallots" els deien "cavall de batre faves ". No em preguntis perquè.