El pot de tomàquet

Un relat de: Ginebreda
El pare Tadeu era un mestre de sotana negra i rialleta llepissosa. A més de fer classe de matemàtiques, s'ocupava de la catequesi dels nens que havien de fer la comunió. Quan jo tenia sis anys, em va etzibar una plantofada en contestar-li que l'Esperit Sant era un colom blanc, resposta evidentment correcta segons mostraven els dibuixos del catecisme. Amb el temps i les queixes dels pares, el capellà va moderar el seu grau de sadisme i en un interessant procés de sublimació es va transformar en un personatge, diguem-ne, graciós.

Nosaltres, xavals de dotze anys, l'anomenàvem "el pot de tomàquet" perquè, quan rebia alguna resposta errònia, contestava: "una cosa és una bicicleta i una altra un pot de tomàquet. Tros de suro!".
Els més "trossos de suro" érem "el bosc". Jo em dic Pere Pi i, per casualitat, en aquella classe, hi teníem el Pau Noguera, el Ramon Oliver, el Robert Castanyer i el Joan Roure. Per tant, "el pot de tomàquet" quan s'adonà de la coincidència, ens va fer seure a tots a l'última fila de l'aula, indret que anomenà el bosc.
Per qualsevol infracció d'un dels arbres, castigava a tot el col·lectiu arbori, fent-nos estar drets, de cara a la paret i amb les branques enlaire fins a l'hora de sortir.
Els companys, poc solidaris com són els infants, es feien un fart de riure. Fins i tot, un d'ells va portar un parell de pardals amagats dins la butxaca i els va deixar anar a la classe. L'aldarull va fer que el bosc es quedés sense pati durant tot el trimestre i haver d'escriure mil cops la frase "no deixaré volar pardals a l'escola".
La conseqüència d'aquesta repressió fou que els del bosc ens féssim més entremaliats que abans. Dominàvem l'art de llogar xiclets utilitzats, que canviàvem per pega dolça i fèiem sarbatanes amb els tubs de plàstic dels bolígrafs, que disparaven boletes de paper mastegat.

Un dia, "el pot de tomàquet" digué que l'endemà estudiaríem el nombre PI. Jo, com a Pere Pi que era, sabia que em tocaria respondre tant sí com no. Per això, a casa, vaig memoritzar perfectament la lliçó.
L'endemà, com pensava, vaig ser el primer a ser preguntat. Com un lloro, vaig respondre:
- El nombre PI, en geometria euclidiana, és la relació entre la longitud d'una circumferència i el seu diàmetre. És un nombre irracional i una de les constants matemàtiques més importants. S'empra sovint en matemàtiques, física i enginyeria. El valor numèric de PI, truncat a les primeres xifres, és:
3,141592653589793238462

"El pot de tomàquet", impressionadíssim, va anunciar que posaria un deu a tot el bosc. Jo, des de llavors, seria anomenat "el tres-catorze".

Comentaris

  • Arbori.[Ofensiu]

    Salvant les diferències, aquest magnífic relats m'ha recordat a un que vaig publicat fa més d'un any " Ros de mal pèl!, que també estava ambientat en l'escola franquista de la meva infantesa. El teu em resulta molt divertit i enginyós, molt integrat en la natura arbòries...Narrat amb molta traça,! i que pel seu argument m'ha semblat un bon testimoniatge de com funcionava algunes escoles d'antany. El final del relat un 10!!!! Enhorabona!

  • Una originalitat...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 16-05-2024 | Valoració: 10

    Sobre el nombre "pi", que m'ha fet veure el sentit humorístic d'aquesta lletra, quan jo estudiava el batxillerat. Té un sentit humorístic d'aquesta lletra tan famosa perquè definia la dimensió de la circumferència.
    M'ha agradat molt com ho descrius i és molt divertit.
    Enhorabona, Ginebreda.
    Cordialment.
    Bona nit i fins demà.

    Perla de vellut.

  • Mestre dels d'abans[Ofensiu]
    Prou bé | 16-05-2024

    Un relat molt distret i molt ben descrit tot plegat.
    Un bon final.
    Amb total cordialitat

  • La llufa[Ofensiu]
    SrGarcia | 14-05-2024

    —Tres-catorze, vine cap ací.
    —Tres-catorze, ves fer la mà.
    Si et dius Pi de cognom, ja saps quina llufa et caurà
    Aquest relat n'està ple de llufes, tant individuals com col·lectives.
    El trobo una evocació molt bonica d'un temps on els nens patien moltes dificultats, i malgrat tot, eren feliços i aprenien coses. Això de llogar xiclets mastegats ja m'ha semblat el súmmum de la picardia.
    Potser seria interessant comparar els teus xiquets amb els que descriu en Llpages en el seu relat; hi trobaríem moltes diferències. Jo Ja sé que em quedaria amb els teus.

  • Batejar[Ofensiu]
    llpages | 14-05-2024 | Valoració: 10

    "El pot de tomàquet", "el bosc", "tres-catorze"... mots en clau per referir-se a algú o alguns que no volem revelar, quelcom molt comú entre la canalla (o no tan canalla). Un relat que he trobat molt fresc i divertit, excel·lentment redactat. Bona feina, Ginebreda!

  • Genial![Ofensiu]
    Rosa Gubau | 13-05-2024 | Valoració: 10

    Quin relat més original! Una posada en escena que no té pèrdua. Entretingut, divertit, creatiu... i molt ben redactat. Un regal de lectura Ginebreda.

    Rosa.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Ginebreda

Ginebreda

37 Relats

173 Comentaris

8280 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
La Ginebreda és un ésser de l'imaginari català amb forma de dona d’aspecte arbori amb el cos de fusta, molsa i escorça. Té un temperament sanguinari i violent.

Però també va ser una dona real:

Eulalia Ginebreda (1584-1619) es va casar amb Pere Joan Totxo i en va prendre el cognom (es passà a dir Eulalia Totxa) .La seva mare, La Ginebreda (difunta abans de
1615) diuen que va ser qui va ensenyar a l'Eulàlia en quin bosc podia anar a trobar a Satanàs.
És acusada de bruixa, d'anar al bosc de Can Figueres de la Quadra a venerar al dimoni i de fer cas de les seves ordres. Se l’acusa d’intentar assassinar a diverses persones i de liderar un grup de sis o set dones.

El 1619 és empresonada, portada a Barcelona, sotmesa a turment i finalment penjada el 26 d’octubre a Terrassa.

Font: Lo negoci de las bruxas
ARXIU HISTÒRIC DE TERRASSA
ARXIU COMARCAL DEL VALLÈS OCCIDENTAL