L'enigma i l'àngel del vespre (Cinquena part)

Aquest vespre ha vingut un àngel a vetllar-te, Eulàlia. I malgrat ja no hi creus, perquè estàs desenganyada de tot, acceptes aquesta força que t’aporta un xic de calma. I entre somnis, enyores les forces d’aixecar-te i tirar endavant i també l’alegria de viure que aquesta malaltia t’ha pres. Penses que els fàrmacs no et serveixen per a res, perquè són tan lents que no notes milloria. A tu t’agradaria córrer pel món i explorar-lo, però ara no serà possible. És una pausa fins a posar-te bé. Et diré que ara et convé la lentitud i el descans.

No saps si és la suma de les diferents anècdotes que t’han anat succeint al llarg de la teua curta vida ó es tracta d’alguna cosa més punyent. «No hi ha per tant. Un desengany amorós és el més freqüent a la teua edat, que encara no saps res de com funciona la vida», et diuen. I encara que sabessis totes les seues incògnites, potser tampoc sabries com afrontar-les, perquè no estàs preparada. La teua ànima i tot el que sents et fa ser tan sensible, vius en un a flor de pell constant... A més, la capa de pell que t’envolta és molt fina de gruixut i t’entren tant les coses bones com les dolentes.

L’àngel d’aquest vespre t’observa amb una cara plena de bondat. A l’habitació on dorms torna a haver humitat per les llàgrimes que hem vessat totes les dones de la família pel germà que es va perdre al front, el que mai vam recuperar. La seua ànima potser vaga per l’univers de manera eterna i infinita. La sents, Eulàlia? Pots comunicar-te amb aquesta possible força que et guia?

Si no hi ha cos, sempre hi ha esperança, no? Pensàvem que continuava viu en algun indret i que s’amagava. Però els anys van anar passant de manera continua i cada any ens minvava una mica més la idea de trobar-lo. Sense ell, tot es va fer més feixuc. La duresa i la destrucció de la guerra se’ns feia tan difícil de suportar. Els cants es van apagar del tot, però nosaltres seguíem vives i potser l’instint de supervivència era el havia de seguir bullint al nostre interior com una llum que no es silencia per més que la intentis bufar.

La memòria de tota una societat és difícil de recuperar en la seua totalitat. Cada persona té fragments de vida que recorda i altres que imagina. Què hagués passat si...? Son condicions del subconscient que ajuden a endolcir la realitat. Perquè abstreure’ns de la realitat és el que necessitem en més d’una ocasió. Ja no ens ha d’importar el bàndol, el del guanyador o del vençut, sinó la persona en sí que és més que un regal. Si només importés això, potser avançaríem com a societat camí a la pau, veritat? Però per què sempre no parem d’equivocar-nos i ensopeguem amb els mateixos errors segle rere segle? No podria avançar la nostra condició humana camí a una pau desitjada?

Com el pintor que va pintar la marina i em va reviure, com el pilar que ens sosté i ens fa acceptar aquestes forces naturals, com el cant de la Carmeta que té tanta força per estendre’s del riu fins al mar, com l’enigma de l’àngel que et vetlla des d’aquest vespre. Totes aquestes accions son arts que son aplicables per a fer-nos la vida més fàcil quan ens convé, que ens alleugeren el ritme de l’existència, Eulàlia.

Per això, aboca’t si pots a l’art en majúscules. Ell no et fallarà mai, amb qualitat d’artista expressaràs la teua sensibilitat i potser aquests guions que tens d’esborranys prenguin vida a la pantalla. Estem en moviment, perquè vivim, estimada Eulàlia, les forces naturals et guiaran amb tot el seu colorit.

Temps al temps, tot rutllarà amb aquest escultor de la vida. Però primer descansa, els somnis tenyeixen el teu futur de projectes, perquè algun dia sé que guariràs del tot. La ciència avança desmesurada i tot aquest neguit que et travessa i els plors sumats al dolor de l’ànima, que no et deixa descansar suficient, s’aniran desfent com els núvols flonjos que es mesclen amb el cel. I a la fi, aconseguiràs somriure malgrat ara et sembli impossible.