RepteClàssic DCCLXXV- Mentides

Mentider!

A Can Brians 3 entretenia els deu anys de condemna encarregant-se de la biblioteca i dels cursos d'alfabetització. Per un elemental sentit de la prudència, entre els reclusos no utilitzava els singulars mètodes pedagògics que l'havien fet tristament famós.

Uns anys abans, quan donava Matemàtiques a primària, era aficionat a fer preguntes puntuals que requerien respostes concretes. Els alumnes més espavilats ja sabien que, si no n'estaven segurs, més valia no badar boca que equivocar-se, perquè, si s'equivocaven, aquella mala bèstia no els titllaria d'ignorants sinó de mentiders, posant més èmfasi en la conducta culpable per haver infringit el Vuitè Manament —ja ho sabeu: "No diràs mentides"— que en la de simple error cognitiu o memorístic. Tot això ben amanit amb una gratuïta exhibició d'histrionisme, que aquells pobres vailets d'entre vuit i deu anys interpretaven com a veritable mostra d'indignació: "Déu meu, Déu meu! Que no saps que abans de sumar els numeradors de les fraccions has de reduir-les a comú denominador? La fracció resultant t'ha donat 42,55 quan havia de ser 180!: ets un mentider, i la diferència entre la teva mentida i la solució correcta és de 137,45. Això representa... —deia sempre, consultant el barem que duia a la butxaca— que no arriba a pecat mortal perquè cal un error de 250 unitats, però sí que és un pecat venial molt gros. Em sents, desgraciat?" I no parava fins que l'alumne arrencava el plor. Llavors el malparit, satisfet, esclatava amb una sinistra rialla de dolent de pel·lícula.

Els pares no feien cas del que explicaven els fills: tot massa forassenyat per ser veritat. Fins que un dia, a classe, en el paroxisme de les acusacions, el cor de l'alumne inculpat no ho pogué suportar i va caure rodó, sense que els de l'ambulància poguessin fer res per reanimar-lo.

Al jutjat.
“Mentidera, mentidera jo! No mai de la vida, senyor jutge! Li ho jure pels claus del Crist a la creu! I si no, que es morin mon pare i ma mare. Sempre he anat amb la veritat per davant, siga on siga. Tant amb els meus com amb paios…”
“I no és veritat que en aquell assumpte del cotxe, vosté va embolicar el xicot mostrant-li la mamella esquerre, mentre el seu, diguem-li ‘nuvi’ - li furtava les claus del cotxe?”
“Que va, senyor jutge! És que el subjectador em feia nosa. S’havia clavat una ballena al pit… i vuecència no sap com fa, de mal. I justament va ser en aquell instant, a Il’aparcament, aquell subjecte que vuecència diu ‘nuvi’, se n’aprofità. Mauel, diu? No el conec de res… Bé, potser l’he vist un parell de vegades… Però res de res! Cap contacte!”
Cap condemna. Proves, cap.
Tot conclòs, el jutge no arribà al plor. Estava acostumant. Dolgut, sí. Sabia amb quina mena de gent tractava.
La Dolors, sí, féu una amagada rialleta, que va arribar a rialla ferma quan s’abraçà amb el Manuel.

Fal·làcia maula

Visc enganxada al telèfon, sempre ansiosa de rebre el teu missatge d'abans d'anar a dormir, que poques vegades em diu res d'interessant, però m'arrenca un somriure, i a vegades fins i tot una rialla.

Somio amb tu sempre que recordo haver somiat, i m'abraço al llençol pensant en com ho faré quan ens veiem en persona, perquè mai sé si hi haurà propera vegada.
Veig tot el que podríem ser tu i jo, agafats de la mà, passejant per qualsevol dels parcs de la ciutat o anant al cinema, corrent sota la pluja o passant-nos el dia tancats a casa sense sortir del llit.
Anhelo poder parlar de la meva parella amb els meus familiars, amics i coneguts sense haver d'anhelar-ho, sense cap plor i ser més que un secret o una simple distracció per tu.

Però també penso en vosaltres dos, en tots els plans que deveu fer junts i en les vegades que li deus dir "t'estimo" sense creure-t'ho i la deus fer feliç.
Que estrany veure totes aquelles fotos a les seves xarxes socials, on tot és ideal entre vosaltres. El que sembla contrasta totalment amb la persona que m'escriu, la que em fa sentir tan bé quan està amb mi, la que sempre riu dels meus comentaris sarcàstics i em mira fixament amb els seus ulls oceànics.

Tant de bo pogués canviar-ho tot, capgirar aquesta situació i ser la protagonista de la típica pel·lícula romàntica de sobretaula, tot i que em sembla que hauré de continuar vivint, a contracor, aquesta fal·làcia de la qual m'és impossible escapar.

-Jordiiiii! Treu aquesta ferralla de la taula. Ja t'he dit que no la deixessis aquí.
-On la poso, mare? És per aquesta tarda.
- I què has de fer aquesta tarda, si és pot saber?
- Anar a matar el drac.
- El drac, quin drac? No em tornis a prendre el pèl eh!
- El drac que es vol menjar l'Elisenda.
- Apa, ja hi tornem a ser! El teu pare amb les seves històries de dracs i princeses ens farà tornar leros. .... Maneeeel! Pots venir?
- No puuuuc! Surto a buscar la rosa!
- Un altre. I perquè vols tu una rosa!
- Què dius?
- Que perquè necessites una rosa!
- Ah, és pel nano. Si no porta la rosa. el drac no es deixarà matar. És un drac nou, de Vic, I els dracs de Vic només es rendeixen al cavaller de la rosa! ... Adeuuuuu!
- Ai! No sé si riure o plorar! Quina família!.
.....
-Jordi, obre, han trucat a la porta.
- És l'Elisenda, mare.
- Elisenda, què hi fas aquí, és hora de dinar!.
- Ho sento senyora Rosa, però tinc por. Estimo el Jordi, però una cosa és l'amor i l'altra la confiança. No el veig capaç de matar el drac.
- Això ho arreglo jo ara mateix. Jordi, on és el drac?
- A l'Ajuntament, mare..... Però què fa, perquè agafa la llança?
......
- Pare, ha vist la mare? Fa quatre hores que ha marxat i encara no ha tornat.
- Si fill, està a comissaria. detinguda.
- No pot ser!.
-Si, Elisenda. Ha entrat a l'Ajuntament feta una fera, ha preguntat pel senyor Drachs, el secretari, i no han pogut impedir que entrés al despatx i li clavés la llança. L'ha mort.
- Com està, pare?
- Contenta. Quan m'ha vist, m'ha dit: ho veus, no costava tant. I sense rosa.