Mandíbules

Un relat de: deòmises
Les conques buides esguarden l'horitzó sense mirar res. La calavera descansa damunt d'uns ossos col·locats maldestrament, arbitrària. A l'entorn, el descampat no dona cap més senyal de vida que els moviments àgils i gairebé imperceptibles d'algun gat del carrer o d'una bestiola que cerca aliment. I una filera de formigues que es dirigeix cap al formiguer amb les restes d'un tresor menjívol entre les mandíbules. Les que en surten del cau, tindran la recompensa en pocs minuts. Aquell cadàver encara té prou aliment per a abastir-les amb escreix. Inclús després de la visita de les salvatgines.

El conjunt ossi és l'indici que queda de l'home que havia estat. Galtaplè, confiat en si mateix, mogut per un toc d'orgull que dona la bona sort en la vida. Potser aquest hagi estat el seu únic crim, el de tenir tanta fortuna i escollir el moment adient per prendre les decisions. O tal volta aquesta confiança desmesurada li hagi presentat el càstig en safata de plata. La cobdícia de voler ampliar el negoci, el posat distret en visitar el solar per a la futura inversió, aquells peus que trepinen el terreny que ja sent com a propi.

I aquelles petges en la terra flonja, quasi verge, que condemnen a mort milers d'artròpodes, que només es mouen volent acumular engrunes d'aliment, menudalla als ulls humans. Igual d'imperceptible que aquestes baixes en la colònia. La unió, emperò, fa la força. I la passió de son que s'apodera de l'empresari el fa ajeure's enmig de les herbes més altes. S'adorm a l'instant, somnia en un empori cabalós d'entrellat perfecte, i no té consciència dels milers i milers de petits cossos negres que l'envolten i l'exploren, li entaforen els orificis i l'asfixien lentament, i tot seguit el tenallen i l'esqueixen, li trauen la còrpora a brins minúsculs, de mica en mica. I la fam voraç del gos les foragitarà una estona, però no pararan fins que hagin netejat tot l'esquelet, i hagin venjat les seves companyes difuntes, i deixaran la calavera amb les conques buides.

Comentaris

  • Atlantis | 20-04-2024

    Esgarrifós, versemblant i molt ben escrit.

  • Corprenedor i exquisit alhora [Ofensiu]
    llpages | 20-04-2024 | Valoració: 10

    Un relat que no et deixa indiferent: tant la temàtica esborronadora com l'acurada selecció de les paraules fan de la seva lectura un plaer. Enhorabona!

  • Avís rebut[Ofensiu]

    No pateixis, el jurat ho rebrà amb la correcció que ens marques... Ja ens estranyava!!!

    Però si encara tenies temps per enviar-lo!! Que és fins a demà.

    Sort deòmises!


    ARC

  • Encara que...[Ofensiu]
    deòmises | 19-04-2024

    ...hauria de ser mengívol, en lloc de menjívol. Un que a la matinada no va massa despert per a escriure...


    d.

  • Sense paraules[Ofensiu]
    Ginebreda | 19-04-2024

    M'he quedat sense paraules davant d'aquest relat de prosa i lèxic exquisits.
    Felicitats i sort, encara que no te'n caldrà.

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament. Entra a concurs.

    Recorda, ja no el pots esborrar!
    Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
    concursos.arc@gmail.com

    Gràcies per participar.


    Comissió XIV Concurs ARC de microrelats

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

373 Relats

1011 Comentaris

309244 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978