Mandíbules

Les conques buides esguarden l'horitzó sense mirar res. La calavera descansa damunt d'uns ossos col·locats maldestrament, arbitrària. A l'entorn, el descampat no dona cap més senyal de vida que els moviments àgils i gairebé imperceptibles d'algun gat del carrer o d'una bestiola que cerca aliment. I una filera de formigues que es dirigeix cap al formiguer amb les restes d'un tresor menjívol entre les mandíbules. Les que en surten del cau, tindran la recompensa en pocs minuts. Aquell cadàver encara té prou aliment per a abastir-les amb escreix. Inclús després de la visita de les salvatgines.

El conjunt ossi és l'indici que queda de l'home que havia estat. Galtaplè, confiat en si mateix, mogut per un toc d'orgull que dona la bona sort en la vida. Potser aquest hagi estat el seu únic crim, el de tenir tanta fortuna i escollir el moment adient per prendre les decisions. O tal volta aquesta confiança desmesurada li hagi presentat el càstig en safata de plata. La cobdícia de voler ampliar el negoci, el posat distret en visitar el solar per a la futura inversió, aquells peus que trepinen el terreny que ja sent com a propi.

I aquelles petges en la terra flonja, quasi verge, que condemnen a mort milers d'artròpodes, que només es mouen volent acumular engrunes d'aliment, menudalla als ulls humans. Igual d'imperceptible que aquestes baixes en la colònia. La unió, emperò, fa la força. I la passió de son que s'apodera de l'empresari el fa ajeure's enmig de les herbes més altes. S'adorm a l'instant, somnia en un empori cabalós d'entrellat perfecte, i no té consciència dels milers i milers de petits cossos negres que l'envolten i l'exploren, li entaforen els orificis i l'asfixien lentament, i tot seguit el tenallen i l'esqueixen, li trauen la còrpora a brins minúsculs, de mica en mica. I la fam voraç del gos les foragitarà una estona, però no pararan fins que hagin netejat tot l'esquelet, i hagin venjat les seves companyes difuntes, i deixaran la calavera amb les conques buides.