QUI DIU...?

Deixem que diguin! M'ha agradat moltíssim aquest poema, breu i clar. Amb poc ho diu tot. I un final preciós: "Qui diu que els somnis, no són omnipotents i no encisen la vida?"

Felicitats i gràcies per compartir poemes com aquest!

Aquest és el missatge: els somnis ens fan la vida més suportable perquè a l'imaginari tot és possible. Un poema bellíssim que fa vibrar l'ànima del lector, una inspiració que fa de la poesia una potentíssima eina contra la grisor de l'existència. Gràcies per fer-nos adonar que la realitat no és tan sols allò que veiem.

Bonic poema Rosa!
Gràcies pel teu consell. És cert que no comento massa res, i que potser estaria bé però ara per ara no em neix fer gaires comentaris. Tot i així t'ho agraeixo i ho tindré en compte per més endavant!
Que vagi molt bé!!

Només ho pots dir tu
quan ets

silenci, terra, arbre, flor,
mar, riu, núvol, muntanya,
estel, lluna, somni

i mai t’he sentit dir-ho.

Bona vesprada Rosa,

Un relat molt bonic,
i m' encantat llegir-lo!
m' agradarà llegir el teu pròxim relat,
que segur que serà tan bonic i amb tanta música,
gràcies pels teus comentaris al meu últim relat.

Una abraçada

Noia Targarina

Bona vesprada Rosa,

Un relat molt bonic,
i m' encantat llegir-lo!
m' agradarà llegir el teu pròxim relat,
que segur que serà tan bonic i amb tanta música,
gràcies pels teus comentaris al meu últim relat.

Una abraçada

Noia Targarina

Escoltar el silenci. Ben cert. El silenci parla.
Enhorabona, Rosa.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions molt cordials i feliç cap de setmana. .

No sé si hauria de donar-me per al·ludit, jo i els qui com jo no sabem copsar el sentit de les metàfores i que, interpretant literalment aquest poema, només sabríem veure-hi una professió de fe animista.

Suposo que la interpel·lació reiterativa és un recurs retòric que et serveix per imprimir-li un to discursiu reptador, i un ritme i una mètrica marcats que impulsen a seguir. Ara recordo que el més semblant que he fet jo a un poema és el relat "Per què" (07-09-2021), que també era reiteratiu, tot i que l'escurçament progressiu negava tota possibilitat de ritme.

Em pregunto què passaria si, en comptes de "Qui diu...", hi posessis "Qui és qui diu...".

.

i no calen respostes. Contemplar, simplement. Una bona manera de viure plenament i de sentir. Un regal meravellós la vida.

Moltes gràcies Rosa Gubau pels teus comentaris al meu nou relat 'La nuesa dels intramurs', del tot agraïda! Seguim vivint, sentit i sobretot, escrivint!

M'agrada molt, aquesta frase del teu Relat sobre el somriure de les flors.
Es molt suggerent. Felicitats., Rosa.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions molt cordials.

Bon dia, Rosa Gubau:

Com més llegeixo aquests versos, més m'agraden. Tant, que no dubto d'afegir-los a preferits.
Amb aquest poema reiteratiu ens demostres l'art de personificar i creure amb els somnis en gran. Ens deixarem encissar per ells.

Moltes gràcies pels teus comentaris als meus escrits, qui diu que les lletres no ens provoquen i ens atrapen?

Una abraçada,

Helena

Uns versos que animen a tirar endavant en condicions d'adversitat, que aposten per fer realitat somnis impossibles. Hem d'estar-te agraïts, Rosa, per aquesta empenta que transmets!

Un poema preciós i musical.Trobo que és un cant optimista i bell que m'encanta

Tot ho dius tu, poèticament, amb uns versos, que són preciosos i tenen una melodia que ressalten en la ment, amb una perfecció que manifesta profunda.
Ho dius tu, embruixant. I qui ho ha de dir. Jo mateix llegint-los.
M'ha agradat.
Enhorabona, Rosa.

Una abraçada.

Perla de vellut

Has personificat tots els element de la natura per fer-los sentir i viure. amb una mirada amb tots els sentits oberts que et fan apreciar la bellesa.
Un poema molt bonic, i totes les preguntes que li donen molt ritme.

Un bon poema, Rosa. Continua així.

Jo no ho diré pas. La natura ens parla, i tant que sí, sobretot si deixem de mirar-nos el melic.
Siguem agraïts i exaltem aquesta terra que, tot i el maltractament a què la sotmetem, ens omple de regals de vida.
Els teus versos són una lloança bellíssima.
Un plaer, Rosa.

Per poder apreciar això que tan bé expliques, només cal estar atents i voler-ho veure.

Cada cop més bonics els teus poemes, Rosa.

Salutacions

N'hi ha que diuen que la terra és plana, que la gravetat no existeix, que els moixons són drons que envia el govern per a espiar-nos... Els que diuen això volen fer passar ruc per bèstia grossa, és a dir, presentar com a ciència el que no ho és.

Però la poesia és una altra cosa, no pretén fer la competència a la ciència; té el seu propi llenguatge i la seva lògica. Aquest sentiment d'unitat, d'identificació amb la naturalesa, té un sentit molt profund que escapa a la pura raó i el coneixement científic.
Especialment m'agrada el vers sobre l'escriptura dels rius: una sola línia, el camí dels rius és com el camí de la nostra vida, com han dit ja tants poetes i ningú podrà dir que no tenien raó.

S'ha d'estar en estat d'Alfa per a dir sí a tot! és cert!. Amb l'estat de consciència actual de la gent i amb els auriculars del mòbil a sobre, difícilment hom pot apercebre totes aquestes sensacions de Uque suara acabes esmentes. Oi i tant!, que els arbres dances i les flors somriuen. Un poema amb molt de ritme i ua bella musicaliuta

Qui ho digui és un neci. Un poema amb molt de contingut expressat amb belles imatges i un bon ritme. Gràcies
Amb total cordialitat

Bon recull possitiu, per reflexionar.
Enhorabona Rosa. Molt bo.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Bon cap de setmana.
Salutacions molt cordials,