Comentaris i veredicte al DCCLXXVIII Repte clàssic -Fòbies

Estimats relataires i fidels reptaires,
Gràcies per participar i fer- nos passar molt bons moments llegint. Tot seguit venen els meus comentaris amb intent d’innovació per animar una mica l’audiència


Joan Colom
Doris Day.

En tres anys era el vuitè crim de qui els mossos ja anomenaven "l'estrangulador de les rosses platí". Sort que fou l'últim, perquè la víctima duia al coll un camafeu d'ònix amb minses empremtes digitals. La cerca començà pels individus amb antecedents i seguí amb una d'exhaustiva, d'on sortiren sis sospitosos.
En el xat d'un grup de cine d'un d'ells localitzaren un comentari on, arran de l'emissió televisiva de "L'home que sabia massa" (Alfred Hitchcock, 1956), l'autor feia broma dient que, si algun dia començaven a trobar senyores escanyades, totes amb certa semblança física amb Doris Day, no dubtessin que el culpable seria ell, perquè quan la veia en una pel·lícula els dits d'ambdues mans es crispaven, com sentint la necessitat imperiosa d'estrènyer-li el coll.
Ja a l'interrogatori policial, aclarí que no l'importava massa sentir-li "Què serà, serà" (la cançó de Ray Evans que canta a la pel·li esmentada, i que s'endugué un Oscar) o "Te per a dos" (la popular cançó de Vincent Youmans, que Dmitri Xostakóvich orquestrà i incorporà al ballet "L'edat d'or"). No, el que el treia de polleguera era veure aquelles interpretacions infantiloides, ara contenta ara enfurrunyada però sempre bona noia, i decent, al costat de Rock Hudson, Rod Taylor o James Garner, en comèdies romàntiques aparentment vodevilesques però aptes per a tots els públics. I no sabia com, deia, l'animadversió s'anà transformant en una fòbia.
No s'immutà massa quan un col·lega d'Organització d'Empreses, amb qui de vegades dinava, li confessà que la trobava sexy, la Doris Day, amb l'aspecte de robusta camperola de Kansas que hom s'imagina mossegant indolentment una tija de blat. De fet, ja no el sorprenia cap valoració masculina sobre l'altre sexe, d'ençà que, anys enrere, un aparellador amb fama de tenir èxit amb les dones, li digué que Barbra Streisand era, per a ell, la dona més atractiva del món.
Però fou a quinze anys, quan ja covava la fòbia, que descobrí que no tothom la compartia. A la sobretaula d'un dinar campestre a Forat Micó, on el riu Ges travessa la Serra Puigsacalm-Bellmunt i el límit comarcal Ripollès-Osona, de Vidrà a Sant Pere de Torelló, quedà astorat quan unes amiguetes de la fonda Bonay expressaren el desig vehement d'assemblar-s'hi, de grans: Doris Day representava el súmmum de la feminitat.
L'autor dóna fe que, tret del primer paràgraf i de la referència a un interrogatori policial, el relat és rigorosament autobiogràfic.





Encara sort, Joan, que el primer paràgraf no és autobiogràfic i que no t'han fet cap interrogatori policial, perquè els polis, astorats amb les teves argumentacions i acotacions erudites, t'haguessin “enxironat” de per vida.
Sense broma, un molt bon relat. Per cert, el físic s'ha d'avaluar amb la moral de l'època. Ella representava la ideal esposa americana i mare de família. Mai no hagué pogut fer de seductora ni semblar sexy. La imatge més "suggerent" que recordo d'ella és en la pel·lícula "Confidències a mitjanit" on és al llit i ensenya un bon tros de cuixa, segurament esperant el marit o si era un promés, no acabarà mai de "consumar" fins al matrimoni.
Relat original, molt ben escrit i en la teva línia de qualitat.




aleshores
Acceptació
Li tremolava la mà quan es notava tens davant dels altres. Li va passar per primer tot brandant l’encenedor quan provava d’encendre el cigarret d’aquell gris empleat d’una empresa francesa feia molts anys, i ja no li havia marxat.
Es devia adonar de la seva irrellevància: una pèrdua fonamental d’autoestima.
De cop es va trobar sense confiança. Sense la confiança que la mà no li acabes tremolant, posant de manifest el seu trencament interior, cosa que, naturalment, el devia emprenyar i deprimir a parts iguals. El fet l’obligava a complicades maniobres i tensions per evitar manifestar la seva feblesa.
Com havia pogut arribar a dur tant de temps aquesta creu i sobretot, per què? Aquesta era la qüestió que es preguntava tot estirat al divan del psicoanalista que una mica més enrera podia meditar, somriure o fer la migdiada. La gent tenim secrets insondables que ens duem a la tomba o crematori (més ràpid)
Una tensió interior sostinguda des de la infància el devia haver dut fins aquí: una contradicció insòlita interior; alguna cosa hi havia trencada dins seu, dins la idea d’ell mateix.
Podia pensar que la llarga tensió que havia covat durant la infància i adolescència li passava factura, però en realitat el més decisiu li venia de la seva consegüent inconsistència vital. Es trobava irrellevant, faltat d’importància i de sentit. Era en part un petit suïcidi per manca d’assoliment d’objectius, un suïcidi a terminis, el que es provocava a ell mateix.
Eren en debades els exercicis que la psicologia conductista havia emprat per tal de normalitar-lo.
I així, en el moment culminant, va anar cap a la taula del restaurant, sabent per anticipat que fracassaria: els coberts li bellugarien de forma incontrolable davant d’aquella segura i elegant professional que somrient s’asseia a la taula on li havia tocat de seure. L’acompanyava un hermètic australià que per tota conversa s’expressava amb monosíl·labs sense obrir la boca. El resultat va ser l’esperat: deixar l’àpat.

Però, si bé no ho podia resoldre sense fàrmacs, no podia tampoc aturar-se: les situacions que li venien seguides, en una dinàmica constant a la qual feia front tal com podia.
I sí, potser era això, no podia replantejar-se, del tot a ell mateix, era ja massa tard, li va dir al psicoanalista i se’n va anar tranquil, "hem acabat" havia pontificat els soporitzat psicoanalista, potser era això, sí, acceptar-se tal com era.

Estimat Aleshores,
El personatge tenia por de la gent? Penso que d’això se’n diu antropofòbia. En el fons, crec que tots tenim por de la gent, o, més ben dit, a reaccionar d’alguna manera que mostri la nostra inseguretat.
He hagut de rellegir el relat un parell de cops i cada cop l’he assaborit més, com quan tastes un plat nou que, en principi no entens, però després, el gaudeixes. Sempre em passa amb els teus relats.
Excel·lent!





Blanques o negres
TerricheT

Estava astorat, un calfred li corria per l'espinada, malgrat que feia bona temperatura. Es va mirar els peus, duia sabates d'esport, no li costaria superar aquell repte. Tanmateix, la distància el tenia també retingut; potser era massa, i el salt, o els salts, serien difícils de realitzar.

El senyal lluminós de l'altra costat encara li donava un cert instant de preparació, tant mentalment com física. Els nervis a flor de pell, la musculatura en tensió. Començava a suar, no havia fet mai aquell trajecte fins a casa, i era el primer cop que es topava amb aquella prova personal. Mirava a un costat i a l'altre, estava sol en aquell impàs.

Primer calia triar per quina opció es decantaria; blanques o negres.

Finalment, no tenia més opció, el semàfor canviava de color, tenia verd, i no podia demorar més la decisió; les línies blanques del pas de vianants eren amples i les línies negres més estretes. Va posar un peu a la primera blanca i va saltar perfectament, no tocant-les, fins a l'altra vorera totes les negres.

Es poden dir més coses en menys paraules? Explicar quan un pas, un moviment, és un repte i, el més difícil, triar el desconegut.
M'ha recordat l'acudit de l'Eugeni de les cabres blanques i negres. Per què em preguntes si les blanques o les negres? És que tinc pànic de les blanques. i de les negres?. També.
Molt bon relat, ben descrit. M'ha fet sentir la por del protagonista. M'ha agradat moltíssim.





Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. La meva ideologia és les meves fòbies - Wittgenstein / kefas
kefas

-Maribel, em permetràs que t'ocupi temporalment la vagina? És que al SADF, el Servei d'Assistència als Desafavorits Físics m'han etiquetat el penis amb el nivell tres de REO, Risc d'Exclusió Orgànica i m'han recomanat una ocupació periòdica de cavitats musculades.
- Oi tant, Pep! Em coneixes prou bé i saps que la meva militància inclusiva em fa radical defensora dels drets fonamentals, la qual cosa em converteix en agent deutora i, per tant, aprovisionadora dels teus drets bàsics

- Ho sé, Maribel, per això t'ho demano. Hi ha una altra cosa. Al SPTF, Servei de Prevenció de Traumes i Frustracions al que he acudit després, a indicació del SADF, m'han etiquetat amb el nivell 2 de TM, Tendència Masclista i m'han recomanat que em pinti les ungles i els ulls per realitzar l'ocupació. El propòsit és minimitzar el risc que tu et sentis víctima del AP Avassallament Patriarcal.

- Pep, vols dir que cal? Et conec de fa molts anys i et sé íntegre militant del REIPEVED, Respecte Emocional Integral Per Eliminar Velles Emocions Discriminatòries. Com a membre del CUP Congrés Unificador de Paraules tinc la prerrogativa de decidir el procediment d'ocupació adequat. No cal que facis res especial. Només venir ben net i amb la consciència tranquil·la.

- Molt bé, Maribel, no et robo més temps.
- Però què dius, Pep, no siguis reaccionari! Saps que aquesta paraula ja no existeix. Digues que no vols ocupar-me més temps del necessari o que no vols alterar la meva distribució del temps o que no vols abusar del teu dret a accedir al meu deure de prestar-te atenció. Però aquesta paraulota discriminatòria amb els drets dels necessitats, ni pensar-la.

- Oh, Maribel, lamento aquest meu comportament pseudo xenòfob. No tornarà a passar. Ja em diràs el què. Acaba de passar un bon dia.
- Molt bona tarda, Pep. Ara vaig a un acte d’empoderament contra els rics.
- Però, Maribel, vols dir els afavorits, oi?
- Peeeep!


Molt bona sàtira de la radicalització de moltes conductes actuals. El Pep i la Maribel segur que beuen "llet" de porqueries diverses, carregades de productes químics per evitar l'explotació de les vaques. Com es deia fa anys: No sé on anirem a parar! Estic per esborrar la frase anterior per no ser etiquetada de PAEDIR, és a dir, Persona d'Avançada Edad Difussora d'Idees Reaccionàries i em fotin fora de REC. La fòbia que expresses deu ser la ideologia. Sort que ho expliques la frase inicial del Sr. Wittgenstein, perquè no ho havia entès a la primera. A més, en les fotos de la Wikipedia aquest senyor està boníssim.
Excel·lent, el relat.



Després de molta reflexió perquè tots els relats ho mereixen, cadascun dins del seu estil, he decidit que el premi de convocar un nou repte és per Terriche, pel seu relat curt, molt ben sintetitzat i ben escrit.
Moltes felicitats i a convocar un nou repte, Terriche !