Carta del poble

Un relat de: Ginebreda
Quan la colla de biberons va pujar al camió que havia de portar-nos fins al front de l'Ebre, vaig reconèixer l'Andreu, un xicot del meu poble. Anava calçat amb espardenyes i duia els camalls dels pantalons agafats amb cordills, com per anar en bicicleta. En aquells moments, amb la guerra gairebé perduda, no hi havia massa temps per botes ni uniformes.
Només veure'm, va córrer cap a mi. Em vaig deixar abraçar, però, com que jo era sergent i per no semblar que tenia preferències, el vaig fer quadrar i saludar-me abans que anés a seure amb els companys.
Uns dies més tard, dins d'una trinxera de la serra de Pàndols, me'l mirava d'esquitllentes.
Tenia el pot del ranxo a terra i subjectava un sobre amb totes dues mans, perquè tremolava constantment. També feia uns sotracs amb el cap, com si tingués por d'algun insecte. Això li passava des de que, del camió estant, vam veure com un obús arrencava la cama d'una noia que, amb un nadó als braços, caminava per la carretera. Ja eren morts quan ens vam aturar a ajudar-los.
L'Andreuet no era massa espavilat. El trajecte de la masia al poble era llarg i els dies massa curts per ajudar el pare a menar la terra i, a més, anar a estudi. Era el més gran de tres germans i, per fer llaurar el matxo, adobar la terra i segar, no calia saber gaire de lletra.
Per això, quan es va guardar la carta dins de la guerrera, sense haver-la gairebé mirat, em vaig apropar a preguntar-li si volia que l'ajudés a llegir-la.
La tremolor de les mans se li va fer més palesa i amb un fil de veu em contestà:

- A les seves ordres, sergent, però no cal. Jo ja la sabria llegir, però no vull fer-ho.
Ningú de casa sap escriure gaire i aquesta carta està feta amb molt bona lletra i, al
final, hi ha un segell vermell i un gargot estrany.
Això només vol dir que són males notícies. Per això, sergent, no s'enfadi, però no
me la llegeixi.

L'Andreuet de la masia es traguè la cullera de la butxaca i es posà a menjar sense deixar d'espantar mosques amb el cap.

Comentaris

  • El·lipsi[Ofensiu]
    SrGarcia | 09-05-2024

    Una lleva terrible, aquesta de la batalla de l'Ebre. Al meu poble, algun barceloní es va comprar una casa per a estar a prop del riu.
    Mala sort la de l'Andreuet, en tots els aspectes; vol ajornar la rebuda de males notícies, però en algun moment s'hi haurà d'enfrontar. Una bona el·lipsi, no sabem que diu la carta, ni com acabarà la cosa, però tot ens fa sospitar que no gaire bé.

  • Cinematogràfic![Ofensiu]

    M'explicava món pare que havia sentit dir que quan la Batalla de l'Ebre, molts dels combatents eren de la lleva del biberó i en la desesperació cridaven: Mare!....Aquest relat teu està escrit amb un realisme tan cru que m'ha fet impressió i tot, reflexionar també...M'he sentit a les trinxeres...i això vol dir que el teu relat està escrit amb un domini de l'escriptura cinematogràfica...Enhorabona!

  • versemblant[Ofensiu]
    Atlantis | 07-05-2024

    Un relat que m'ha agradat molt. El llenguatge i l'ambient molt ben explicat i que m'ha portat a pensar en quants nois així es troben ara, en un mon ple de guerres, de les que no saben perquè lluiten, ni poden comunicar-se amb les seves persones estimades.

    Sort.

  • Desgràcies[Ofensiu]
    llpages | 07-05-2024 | Valoració: 10

    Guerra, por, violència, mort... sembla senzill d'escriure sobre desgràcies, però no ho és perquè sovint es cau en l'exageració. En canvi, en aquest relat es van succeint imatges angoixants amb una fluidesa que sembla que no passi res, és al final que t'adones de la magnitud dels fets deplorables. La incertesa del que diu la carta posa la cirereta a un pastís literari de primer ordre. Enhorabona, Ginebreda!

  • Llegir la carta o no llegir-la. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 06-05-2024 | Valoració: 10

    Un relat molt entretingut i atrevit al màxim. Que es llig com si fora estrany. Qui és el sergent que no hi havia de llegir la carta?
    Molt amé i amb molta picardia.
    Que tingues una bona nit.
    Cordialment i fins a l'altra.
    Jo també en tinc alguna cosa escrita.
    Cordialment.

  • kefas | 06-05-2024

    Vinc de llegir el poema de la Rosa Gubau i el teu relat en parla.

    Qui no ha llegit una carta amb els ulls del neguit, no li ha parlat l’absència d’una cal·ligrafia coneguda, no ha sabut de què va la vida sense haver viscut?

  • Molt bo[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 06-05-2024

    Un relat molt creatiu, on has expressat el tema del mes, amb molta sensibilitat dins un fet cru i colpidor. El títol també molt encertat.

    M'ha agradat.

    Sort Ginebreda.

    Rosa.



  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament. Entra a concurs.

    Recorda, ja no el pots esborrar!
    Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
    concursos.arc@gmail.com

    Gràcies per participar.


    Comissió XIV Concurs ARC de microrelats

l´Autor

Foto de perfil de Ginebreda

Ginebreda

37 Relats

173 Comentaris

8280 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
La Ginebreda és un ésser de l'imaginari català amb forma de dona d’aspecte arbori amb el cos de fusta, molsa i escorça. Té un temperament sanguinari i violent.

Però també va ser una dona real:

Eulalia Ginebreda (1584-1619) es va casar amb Pere Joan Totxo i en va prendre el cognom (es passà a dir Eulalia Totxa) .La seva mare, La Ginebreda (difunta abans de
1615) diuen que va ser qui va ensenyar a l'Eulàlia en quin bosc podia anar a trobar a Satanàs.
És acusada de bruixa, d'anar al bosc de Can Figueres de la Quadra a venerar al dimoni i de fer cas de les seves ordres. Se l’acusa d’intentar assassinar a diverses persones i de liderar un grup de sis o set dones.

El 1619 és empresonada, portada a Barcelona, sotmesa a turment i finalment penjada el 26 d’octubre a Terrassa.

Font: Lo negoci de las bruxas
ARXIU HISTÒRIC DE TERRASSA
ARXIU COMARCAL DEL VALLÈS OCCIDENTAL