Abdullah VISA

Mustafà Visa esperava aquell any 1918 ,com quasi tots els Kurds de Dogubayazet , població relativament propera al mont Ararat , que la Declaració de Wilson que preveia l'autonomia de les nacionalitats no turques de l'imperi Otomà, esdevingués el vehicle de la independència del poble Kurd; la declaració no va tenir cap efecte, tampoc al 1920 el Tractat de Sèvres va fer altra cosa que alimentar les esperances dels Kurds, que finalment van veure al 1923 com el Tractat de Lausana, consagrava la divisió entre les potencies de la zona del seu territori. Dogubayazet quedava doncs sota control turc, i ben aviat els Kurds van poder adonar-se de que Turquia volia imposar la seva voluntat en tots els terrenys.

Mustafà Visa estava llicenciat en medecina i cirurgia per la Universitat de York, i mantenia encara molt bones relacions amb alguns antics companys d'universitat; la situació de violència anava adquirint per dies, quasi per hores, tintes de tragèdia, i tant per la seva seguretat, com per la de la seva dona Farah i el seu fill Abdullah nascut l'any 1915, va prendre la decisió d'anar a viure a Anglaterra. No va ser senzill que li donessin els permisos d'emigració, però l'ajut de l'ambaixador anglès va fer que finalment fos possible i a l'agost de l'any 1925, trobem ja la família Visa instal·lats a York.

York, aleshores, era una ciutat petita, de caire medieval. Els seus carrers estrets sempre feien aquella olor d'humitat provinent de la pluja que queia sobre la ciutat un dia si i un altre també. En aquells temps, començaven a instal·lar-s'hi algunes indústries provinents d´Edimburg, Leeds, Liverpool… entre d'altres ciutats de les seves rodalies. El que a York no faltaven eren pubs, cerveseries i llocs diversos per poder passar una estona agradable bevent cervesa i parlant de les mateixes coses una i una altra vegada: la família, la feina, el temps, els negocis, l'encariment de la vida. (La mateixa rutina de sempre en qualsevol ciutat d´Europa)

Abdullah era un bon estudiant, això i el fet de que des de molt menut parlava la llengua anglesa van facilitar molt la seva acceptació a l'escola.
Amb 22 anys es va llicenciar el Dret per York, i desprès d'exercir uns anys com Advocat d'ofici, va veure que no era aquesta la branca professional en que podria desenvolupar-se plenament. Als 25 anys va decidir emigrar cap als EUA, i el trobem novament l'any 1940 a l'Assessoria Jurídica de la Banca Morgan.



Mister Visa, com l'anomenaven els companys de feina, va intuir les grans possibilitats de negoci , que podia implicar el canalitzar els pagaments per compres de bens i serveis d'una part important de la comunitat. Al exposar-ho al Director General de la Banca Morgan, aquest va manifestar-li que no hi veia cap possibilitat, i que la seva idea era un autèntic disbarat sense cap futur. Aquell dia l'honorable descendent de l'Almirall dels bucaners, Cavaller de la Corona d'Anglaterra ,i Lloctinent General de Jamaica, Sir Henry Jonh Morgan, va demostrar palesament, que només de forma excepcional s'hereta el enginy. Afirmem que sortosament, tant per l'Abdullah Visa, com per a la major part d'innovadors, que van transformar, transformen ara, i transformaran en el futur el nostre món.

L'any 1945 l'Abdullah deixa la Banca Morgan, i amb només els seus estalvis, comença a treballar en la seva idea de canalitzar els pagaments de bens i serveis, constitueix Visa Crèdit ; un petit despatx, un telèfon i una secretaria-recepcionista, son tot el seu bagatge. Visites i més visites, ara a comerciants, ara a empresaris , ara a Corporacions Públiques i Privades, fan que a darreries dels 40, la targeta Visa, sigui ja un sistema de pagament acceptat àmpliament a tota la Ciutat de Nova York.

L'any 1950, la VISA es ja reconeguda a totes les gran ciutats dels E.U.A. , i comença el seu desplegament internacional.

L'any 1960 es generalitza als EUA l'ús de la targeta de crèdit, i alhora la implantació internacional, comença a obtenir també una bona acollida, inicialment a les grans ciutats, i de forma progressiva arreu del món.

La Corporació VISA, es ja literalment una fàbrica de diners, que te un únic propietari l'Abdullah. Amb quaranta-cinc anys, solter i sense cap intenció de canviar el seu estat civil, nomena un Director General de la Corporació, constitueix la Fundació VISA pel Kurdistan, i s'hi dedica amb totes les seves forces.

Finança les accions de Mulla Mustafà el Barazani a l'Iraq, que conclouen amb la signatura d'un tractat de pau al març de 1970, els signants foren Saddam Hussein, en representació del President d'Iraq, Ahmed Hassan al Bark, i Mustafà el Barazani pel poble Kurd, en aquella ocasió Abdullah Visa que va assistir a l'acte formal, com a convidat especial ja va advertir de la perillositat latent que podia representar Saddam Hussein , si es feia amb el poder a l'Iraq.



Els pactes no durarien gaire, i l'any 1974 sota l'acusació de que els Kurds eren "conservadors", es reprenen les hostilitats, que amb l'acord dels Governs de Turquia, Iran , Iraq i Rússia, consuma el genocidi del poble Kurd amb la indiferència, quan no la col·laboració activa de molts governs que es qualifiquen de democràtics, i de garants dels drets humans.

Només la fundació VISA pel Kurdistan persisteix en l'ajut constant i permanent al poble Kurd, i es que L' Abdullah des de la seva infantesa ha viscut amb consciència d'ésser un apatrida, malgrat els meravellosos moments viscuts a York, i l'èxit innegable en el terreny econòmic que l'ha acompanyat durant els darrers 40 anys. Busines is busines, i la fundació VISA pel Kurdistan, canvia el seu nom per Fundació ARARAT pel Kurdistan, mantenint la mateixa política d'intervenció a la zona, i de suport al poble Kurd.

L'any 1979 Saddam Hussein es converteix en l'home fort de l'Iraq arran de la dimissió del President Bakr; els crims contra el poble Kurd arriben als nivells dels que varen patir els jueus a Alemanya, sota el domini Nazi. L'any 1980 la fundació ARARAT recolzarà a l'Iran en la guerra iniciada per Saddam Hussein amb el pretext de recuperar la regió de Satt al'Arab.
També el recolzament econòmic de la fundació arribarà al 1990 a les potencies que defensen Kuwait de la invasió iraquiana , i que tindrà ressonància internacional, per la intervenció dels EUA en l'anomenada "tempesta del desert". Una vegada més però els Kurds malgrat les promeses de les potencies occidentals, foren abandonats a la seva sort.

l'any 1995, amb vuitanta anys, l'Abdullah nomena un Consell de notables, per dirigir la Fundació ARARAT, que esdevindrà de fet, un Govern Kurd a l'exili; la seva continuïtat i permanència està garantida pels beneficis sempre en alça de VISA, que l'Abdullah, sense cap hereu directe, aporta a la fundació.

Actualment l'Abdullah quasi no surt mai del seu domicili a Nova York, dedicant-se a escriure les seves memòries, en les que bàsicament es centra en el fet, de que tothom accepta la seva Targeta arreu del món, i ningú dona suport a la seva nació; per a ell, els Kurd son els nous jueus de la diàspora.

La negativa manifestada pels parlamentaris catalans a cedir l'edifici del Parc de la Ciutadella, seu del Parlament de Catalunya, a l'assemblea Kurda a l'exili, no ha modificat la percepció de l'Abdullah de que els catalans, acostumen a posar-se més en la pell de les víctimes, que en la dels botxins.
L'Abdullah , entén i respecta, que un poble encara sota llibertat vigilada, amb una majoria de la població contraria clarament a la independència, i només amb un partit polític amb capacitat de progressar en el terreny de l'autogovern, donant recolzament al Govern d'Espanya, malgrat les tendències corruptes manifestades per tots els governs des de l'adveniment de la democràcia formal ; voltat alhora per radicals d'un i altre signe, havia de manifestar-se en sentit contrari a la petició de l'Assemblea Kurda. També i cal dir-ho l'oferiment de qualsevol altre espai fora de la seu Parlamentaria, tot i agrair-ho, no compleix les expectatives de l'Assemblea Kurda, tota vegada que no tindria òbviament cap ressò en els mitjans de comunicació.

La noticia de que el matrimoni Clinton seran possiblement els seus veïns, ha fet somriure a l'Abdullah ; el gran mentider amb qui va tenir oportunitat de parlar llargament durant la "tempesta del desert ", es per a ell un personatge inofensiu, un titella d'interessos que coneix prou be, i amb els que ha lluitat inútilment al llarg de la seva vida; potser els convidarà a ell i a Hillary a prendre cafè - en privat - algun dia.


(©) ANTONIO MORA VERGES